Diuen que al voltant d’una bona taula sempre n’han sortit idees i projectes engrescadors. La Diàspora Ebrenca es va començar a gestar, en petit comitè, entre mossos de baldanes i glops de vi de la Terra Alta, i va ser de la mateixa manera que vam donar-nos a conèixer, compartint amb molts més ebrencs les nostres ara ja habituals “cabòries i morrandes”, a Casa Mariol, a Barcelona. Va ser tot just fa cinc anys. No ens ha calgut signar cap contracte en cap tovalló per establir sinergies amb els assistents als sopars tertúlia de la Diàspora Ebrenca. Aquestes trobades han servit per assentar les bases d’allò que havíem imaginat: teixir una xarxa de complicitats entre aquells que vivim fora de les Terres de l’Ebre o a cavall de dos territoris sense perdre la connexió ebrenca. La realitat és que, més enllà d’arrels properes, compartim cabòries —la nostra paraula de capçalera— que van més enllà de la nostra ubicació geogràfica actual i que enllacen amb problemàtiques vinculades al nostre territori d’origen. Per això, al llarg d’aquests anys, a més de trobar-nos, de descobrir que de gent de les Terres de l’Ebre escampada arreu n’hi ha més de la que ens pensem i de teixir complicitats, també hem practicat l’activisme i les reivindicacions que mai hem pogut —ni volgut— deixar de banda. Ho devem portar a l’ADN per ser d’on som. No parlaré ara de coworkings per incentivar el teletreball o de trens que no arriben, ho hem fet a bastament com a col·lectiu els últims mesos.
La Diàspora Ebrenca és activisme, però també és comunió i exaltació d’allò quotidià que som capaços de dotar d’una identitat particular, ja siguin lideratges femenins, emprenedoria, canvi climàtic, memòria històrica, maneres de parlar o llibres que s’escriuen o es pensen amb accent ebrenc. Aquest accent que no posem només en el llenguatge, sinó en les maneres de fer i que, des de fa cinc anys, a través de la nostra associació, ens serveix per sentir-nos més a prop de casa i que fa que se’ns alegri el cor quan ens trobem que hi ha clotxa per sopar i demanem al del costat si al seu poble la mengen amb salsitxa, botifarra o sardina salada, o que ens serveixin pastissets i vulguem saber si les de l’altra taula en diuen casquetes. Potser a alguns això els semblarà una frivolitat però, per als de la Diàspora Ebrenca, aquestes petites coses són el pretext que ens porta a teixir aquesta xarxa que ens impulsa i ens sosté per fer passos més grans una vegada ens aixequem de taula. Perquè fer cinc anys com a associació és una fita però, a la vegada, només és l’escriptura d’un primer capítol. I les bones sensacions acumulades al llarg d’aquest temps ens conviden a començar a escriure el següent i a convidar-vos a seure a taula amb natros per seguir el relat. Brindem i celebrem!
JUDIT MONCLÚS és membre de la Diàspora Ebrenca.
Fes el teu comentari