La pagesia, de fa anys, està maltractada. Queda clar que el sector primari perd, cada campanya, treballadors. Bona part dels pagesos jubilats no tenen continuïtat. Les terres que conreaven, poques, es traspassen; només aquelles que se’n poden treure uns rendiments, ni que siguin petits. Però la majoria s’abandonen. Amb pocs anys els pins i els matolls se n’apoderen. El que es llaurava, aviat es converteix en bosc a mesura que les propietats que les envolten també es van ermant i a Catalunya cada any s’abandonen milers d’hectàrees. Paral·lelament, els pobles de l’interior perden habitants, els joves marxen a treballar fora, la població s’envelleix i l’activitat econòmica va a menys; desapareixen els forns, les botigues, els ferrers, els fusters i els paletes. Alguns pobles no tenen ni metges, ni rector, ni bancs, ni serveis. Resten els avis que per cobrar les pensions han d’anar al cap de comarca, perquè les sucursals bancàries s’han tancat. Amb pocs anys molts pobles quedaran deserts i els camps seran una vertadera selva.
Tot això succeeix perquè vivim en un món que domina la il·lògica i la irracionalitat. Arruïnem sectors productius sense buscar solucions i creem estructures caríssimes per suplir els que hem abandonat. Enlloc de construir, el que fem és destruir i cada dia empetitir les possibilitats com a societat. Tot ho encaminem al contrari de la ciència de la lògica que conforma les lleis del raonament i encadena la racionalitat de les actuacions. I convertim Catalunya en terra de funcionaris quan, no fa gaire, a cada llar hi naixien iniciatives empresarials i del no res es creava una empresa per produir, crear i desenvolupar l’economia.
És la mateixa administració qui provoca el desconcert. Als autònoms se’ls abassega amb impostos, paperassa i preocupacions sobretot per atendre els pagaments de final de mes. Si necessiten algun document administratiu, una ampliació del negoci, o qualsevol altre paper, i han d’anar a parar a l’administració, molts cops es paralitzen als ajuntaments o als respectius departaments de la Generalitat. És allò que tantes vegades sentíem i no ens agradava quan ens ho deien “vuelva usted mañana”. Malauradament ara ja ho tenim a casa. Documents que s’haurien de despatxar en hores, tarden dies, setmanes i mesos, i més, si han de viatjar d’un departament a un altre de l’administració. No disposem d’una finestra única per despatxar qualsevol assumpte. N’hem de passar per vint-i-cinc per aprovar el projecte.
Parlant dels pagesos, que cada cop en queden menys per manca de rendibilitat, ara se’ls obligarà a portar un llibre de les activitats que mensualment hauran d’enviar a l’administració. Molts no saben com funciona un ordinador i necessitaran un administratiu per complimentar la paperassa. El pagès haurà de llaurar, ensulfatar i esporgar, i a la vegada omplir papers. L’administració crearà nous funcionaris per revisar-los i tornar-los per no haver-los omplert bé. Tot funciona pel camí de la irracionalitat!
La dura realitat és que deixem ermar termes municipals sencers i necessitem bombers per apagar els focs. Els fills dels pagesos es passem de l’activitat productiva a la funcionarial. I així aviat Catalunya, terra de progrés, creació de treball i d’activitat, la convertim en terra de funcionaris. Tothom aspira a entrar a correus, a la policia, o a l’administració per cobrar cada mes i eludir responsabilitats. Els pastors podrien pasturar els seus ramats per les terres ermades que s’incrementen cada any, però han de plegar perquè paguen com autònoms i cobren el que els volen donar els intermediaris de la carn; no es guanyen el jornal. Potser els polítics s’hauran de plantejar, fet que ja vinc repetint des de fa anys en els meus articles, que els pastor disposi d’ajudes econòmiques i administratives, perquè no hagin de plegar i la Generalitat no hagi de crear més places de bombers. Un bomber costa més de 3.000 euros mensuals a la Generalitat, ajudat per aparells mecànics, helicòpters, camions i avions que si ho suméssim tot es dobla la quantitat de despesa per cada plaça admesa. Un pastor neteja el bosc, produeix carn i llet, disposa de negoci propi i amb una ajuda de la irrisòria suma de 1.000 euros mensuals sobreviuria perfectament. La il·lògica impera. Anem al fàcil però a l’irracional. Creem funcionaris i matem els autònoms.
Tinc l’exemple d’un negoci agropecuari de la zona en què s’han d’invertir tres milions d’euros. Per posar-lo en funcionament s’ha tardat tres anys per culpa dels permisos municipals i de la Generalitat d’un “mai no acabar”. S’han començat les obres i del pressupost inicial s’han incrementat en uns 600.000 euros. D’haver-li concedit al moment de demanar-ho, els constructors haurien acabat l’obra, el negoci ja hauria produït i els beneficis d’uns i altres s’haurien reinvertit. El crèdit bancari ha pujat un 4% aproximadament. O sigui que per l’empresari els retards administratius li representen grans pèrdues econòmiques. Però també per la societat perquè a la població on s’ubica s’haurien creat una vintena de llocs de treball i, per atendre tanta paperassa innecessària s’haurà tardat tres anys en llogar-los, pagar-los i cotitzar la seguretat social. I un altre exemple el tenim a una població de la comarca on un permís urbanístic de parcel·lació sense necessitat d’haver de sortir del municipi porta sis mesos parat sense poder efectuar la compra venda notarial. Com es pot entendre que un expedient que s’hauria de resoldre en hores tardi mesos en solucionar-se?
Estem construint una societat de funcionaris. Matem la producció i creem càrrecs que al final no sabrem com pagar-los. Els diners surten dels impostos de la producció i incrementem places de bombers i, en canvi, no ajudem als pastors que el seu ramat produiria i evitaria els focs. L’exemple el tenim a Gandesa, a la Serra de Pàndols, on fa pocs dies una zona netajada pel ramat de cabres de Martí Badoquio va evitar un incendi de grans proporcions. Però per la Generalitat els resulta més fàcil contractar gent, comprar avions, helicòpters i camions que ajudar els pastors. I paradoxalment Badòquio haurà de deixar el pasturatge perquè no pot viure per manca de rendibilitat. Destrossem l’economia i matem el que realment serveix!
*ANTON MONNER és cronista de Gandesa.
Fes el teu comentari