Hi ha grups que formen part de la teva vida i per a molts de nosaltres, els que vam viure els anys vuitanta com a adolescents a la recerca de la nostra identitat, The Cure va ser un reducte de foscor fascinant. Encara que els mil·lennistes no s’’ho puguin creure, als anys vuitanta hi havia gent amb criteris i gustos estètics-musicals diferents que cridaven l’atenció orgullosos pels carrers, sent englobats en la curiosa definició de tribus urbanes: rockers, heavys, punks, pijos i mods convivien amb una altra tribu etiquetats com a gòtics, que seguien a una banda estranya i extravagant anomenada The Cure.
Quan parlem de bandes de rock icòniques, és impossible passar per alt The Cure. Aquesta llegendària banda britànica ha deixat una empremta inesborrable a la història de la música, gràcies al seu so distintiu, lletres introspectives i, per descomptat, la personalitat única dels seus integrants. Formada el 1976 a Crawley, Anglaterra, The Cure es va originar amb una alineació conformada per Robert Smith (veu i guitarra), Michael Dempsey (baix), Lol Tolhurst (bateria) i Porl Thompson (guitarra). Al llarg dels anys, la banda ha experimentat diversos canvis d’integrants, però ha estat la presència sempre constant i carismàtica de Robert Smith la que ha definit la personalitat distintiva de The Cure.
Des del principi, The Cure es va destacar per la seva estètica ombrívola i malenconiosa. Els seus primers àlbums, com Three Imaginary Boys (1979) i Seventeen Seconds (1980), van mostrar un enfocament fosc i introspectiu, tant en la seva música com en les seves lletres. Aquesta combinació de sons gòtics i lletres emotives va fer que la banda es convertís en un referent del gènere post-punk. Hi ha una cosa essencial en els gairebé 50 anys de vida de la banda britànica, és la veu distintiva i única del líder. Sens dubte, el principal senyal d’identitat. Aquest to vocal que fa que quan sona una cançó a la ràdio, fins i tot sense haver-la escoltat abans, es reconeix a l’instant qui la canta: Robert Smith. La seva veu és força. I no només pel que diu, sinó per la manera com ho diu. La seva veu única i expressiva ha estat el vehicle perfecte per transmetre emocions intenses i connectar amb el públic de manera inigualable.
Al llarg de la seva carrera, The Cure ha llançat una sèrie d’àlbums que han deixat una marca indeleble a la música. Des de “Disintegration” (1989), amb la seva atmósfera malenconiós i temes com “Lovesong”, fins a “Wish” (1992), amb joies com “Friday I’m in Love”, la banda ha demostrat una versatilitat i habilitat per reinventar-se a cada nou projecte.
A dia d’avui, The Cure segueix sent una banda admirada i respectada a tot el món. L’alineació actual està formada per Robert Smith (veu i guitarra), Simon Gallup (baix), Roger O’donell (teclats), Jason Cooper (bateria) i Reeves Gabrels (segon guitarra). La seva música continua ressonant als cors dels seus seguidors, que no es poden resistir a cantar amb Robert Smith en els seus concerts en viu. Els seus directes són aclaparadors, més de tres hores de música, tot un plaer per als fans incondicionals de la banda. La personalitat única de la banda i el seu llegat perduraran al llarg dels anys
M’incloc en una generació que no vam créixer amb els Stones, ni amb els Beatles, i el punk ens va agafar en plena adolescència, però vam tenir la sort de descobrir la foscor, la malenconia i una forma de liturgia musical amb The Cure, aquesta que tots sabem celebrar al seu nou concert.
Dum, dum, dum, dum, dum, dudum,
Come closer and see
See into the trees
Find the girl
If you can
Come closer and see
See into the dark
Potser fa massa anys que aquella imatge, descuidada i estranya de Robert Smith es va convertir en un dels nostres referents. El seu estil característic, amb els llavis pintats de color roig, la pell pàl·lida, el cabell despentinat i amb aquella mirada trista mirant a l’infinit ens va captivar i tots volíem imitar. Veure’ls en directe era tot una experiència mística. Foscor, amb prou feines dos focus blancs a l’escenari, un baix poderós i un veu fascinant que ens feia embogir i botar com a salvatges al ritme de les seves cançons.
The Cure viuran eternament a la nostra memòria perquè no són només una banda a l’ús, ni Robert Smith és només un cantant. Tots dos són la mateixa figura mítica, les cançons de la qual, estètica i iconografia, ens acompanyaran eternament.
*Àlex Martínez és melòman.
Fes el teu comentari