No sé si parlar de nova crisi o d’agreujament d’una crisi prolongada i ja “estructural”. Però en els darrers mesos estan tancant a dotzenes establiments comercials i de restauració històrics, alguns més que centenaris, arreu de Catalunya. I la manca de relleu generacional no és més que una de tantes causes, si és que ho és.
Hi ha ciutats on el drama general esdevé devastador. Ja va passar quan, el 2014, va acabar la pròrroga de 20 anys dels lloguers de renda antiga. Va passar també arran de la pandèmia i només una recuperació econòmica aparentment ràpida ho ha camuflat, tot i que sense algunes trampes, com la reconversió dels quioscs de premsa passant la maroma de la llei, no ho hauria aconseguit.
I no és tan sols perquè els locals buits són ocupats per una activitat de baixíssima qualitat, tant pel que fa a l’oferta com a la precarietat laboral, sinó bàsicament perquè el poc que quedava de vida tradicional és substituït per una turistificació salvatge. Aneu al Gòtic de Barcelona, només per posar un exemple tràgic.
Alguna vegada hem explicat que hi ha destinacions turístiques massificades, com Venècia o Londres, que se sobreviuran a elles mateixes. Barcelona, no. Perquè s’hi estan carregant el que la feia única i irrepetible. És a dir, el fet de ser una ciutat on s’hi podia viure i conviure.
Per dir-ho d’una forma entenedora… La gràcia d’anar a la Boqueria era esmorzar-hi mandonguilles amb sípia, no beure’s un artificial suc de coloraines dels que trobes a qualsevol mercat d’aquests mons de Déu. I que atreuen, aquests darrers, un públic al qual difícilment es fidelitza, ja que ningú repetirà visita a una ciutat per tan pobre atractiu.
No sabeu, en aquest sentit i allí mateix, el que trobarem a faltar el Bar Pinotxo. L’últim cop que vaig ser-hi, i vaig poder saludar el difunt Juanito Bayén, encara tots amb mascareta, vaig veure dues coses que ja sabia, però que em van quedar confirmades una vegada més. Una, que hi havia un públic nostrat, com sempre havia estat. L’altra, que sèiem a la barra envoltats de nord-americans, fins i tot joves, que s’hi deixaven un dineral, tot i els preus relativament econòmics de l’establiment.
No em va semblar una mala combinatòria… Però un passadís més enllà, aglomeracions, selfies a cabassades i poques vendes. Els veïns del barri fa temps que en van ser expulsats. Les parades tradicionals que encara resisteixen fan un autèntic acte de valor. Heroic, gairebé.
Mireu com ha d’estar la situació a Barcelona, que un històric colmado de la Dreta de l’Eixample, ha decidit cobrar 5 euros als turistes que entraven a fer-se un selfie i marxaven sense fer “gasto”. I la publicitat gratuïta que li fan a l’establiment, em direu? El problema és que les aglomeracions de “guiris” impedeixen que hi entrin a comprar els clients dels quals menja el negoci. És més, la publicitat no fa altre que atreure més buscadors de selfies que no hi deixen un cèntim.
Queviures Múrria, que així es diu l’estabiment, no pretén guanyar-se la vida de les fotos. En absolut. Només vol viure d’atendre la gent de l’entorn i de fer bona caixa el dia que un gourmet amb calers hi va a omplir el rebost amb alguns dels productes de gran qualitat que tenen als prestatges. El que porta fent des de 1898, fins que un model esbojarrat de turisme l’amenaça de mort.
No me’ls tracteu de gent rara o insolidària, si us plau. Que fan més perquè la capital del país continuï valent la pena, quan tanta altra gent se l’està carregant a l’empara del diner fàcil i ràpid. I que no sempre els funciona, això últim, als propis interessats, a banda de la destrossa general que provoquen.
Per això cal afegir una qüestió clau al que ja hem dit abans. La desaparició d’establiments històrics és el símptoma principal de la degradació de carrers i barris sencers. Si sou de Tortosa, un simple exemple, que reconeixereu fàcilment, us serà il·lustratiu.
El carrer de Sant Blai viu una decadència que fa dècades que dura i que, al llarg dels anys, ha deixat una llista llarguíssima de víctimes en el que havia estat el principal carrer comercial de la ciutat. Però en aquests fenòmens prolongats, acostuma a passar-hi una cosa. Hi ha un moment que esdevé un punt de no retorn. Fins llavors pot quedar alguna remota esperança de remuntada, però a partir d’allí no hi ha marxa enrere. I no és que la corba de la caiguda s’acceleri marcadament, és que s’entra en barrina. En la meva modesta opinió, el “deadline” va produir-se quan va tancar la pastisseria “La Inglesa”.
I va bé parlar de Tortosa, perquè no em volia centrar únicament en Barcelona, ja que el problema està arribant a l’últim racó del país. Només és que a Barcelona, sobretot al seu centre, les circumstàncies s’han fet tan descarnades que faciliten explicar un model econòmic profundament equivocat.
Però d’exemples en trobareu a cada poble. L’altre dia vaig anar a Igualada. La ciutat està de moda per alguns esdeveniments puntuals que acull, però la realitat del dia a dia, i a carrers ben cèntrics i comercials, sembla sortida d’una pel·lícula d’hecatombes zombies. La Part Alta de Tarragona fa anys que pateix, en petit, un procés semblant al del centre de Barcelona. El Museu Dalí de Figueres és un gran argument de turisme cultural, però el seu entorn sembla un carrer turistificat de Salou. Seguiríem hores…
I en tot plegat, hi ha una derivada important. Vivim a un país que, en realitat, són dos països. Un, la costa. Un altre, comença cinc quilòmetres terra endins. Això també explica el problema de què estem parlant, tot i que a la costa no hi espereu miracles, més aviat tot el contrari. De tant en tant, això sí, l’últim racó de món et sorprén i demostra que és capaç de fer grans coses.
Penseu en el projecte d’art mural del poble de Penelles. O mirant més enrere, com una petita capital de comarca com Tàrrega va ser capaç de crear un esdeveniment teatral de repercussió mundial. Si retrocedim a uns origens cronològicament semblants a Tàrrega, però temàticament a Penelles, coneixiu el projecte artístic fet a Vespellà de Gaià, al Tarragonès?
Més… L’any vinent se celebrarà el 20è aniversari del festival penedesenc EVA, una mostra que el teatre de petit format i proximitat pot ser un ganxo turístic, però també cultura “a lo grande”: entre quatre gats i amb quatre euros aconsegueixen emocionar-te més que al Liceu.
En voleu encara una mica més? Us entra al cap que a un lloc tan destrossat turísticament com Lloret puguis gaudir d’una visita a un cementiri romàntic extraordinari? O que pots anar a l’ofici de festa major de Mataró i escoltar una autèntica òpera, digna del Verdi jove, camuflada de missa i que si un dia el turisme cultural internacional la descobreix, es matarà per anar-hi?
Que a Blanes, envoltats dels pitjors edificis dels anys 60, hi pots menjar una cuina marinera d’una autenticitat de traca i mocador? O que a racons perduts del Solsonès, com el santuari del Miracle, pots escoltar concerts de música antiga digna dels millor escenaris mundials del gènere? I que a l’Ebre o al veí Matarranya hi ha paisatges que li passen la mà per la cara a l’Empordà i fins i tot a la Toscana? I això que els de l’Empordà no desmereixen pas els de l’Ebre i el Matarranya?
I Calaf, on tenen l’encert de posar en valor turístic el seu patrimoni local, des d’antigues botigues desaparegudes museïtzades a ser el bressol del creador de la pesseta, Laureà Figuerola. Els falta fer-ho créixer, però és que, contra tot pronòstic d’acord amb la tradició esperable, tenen ja un atractiu gastronòmic excepcional en una oferta vegetariana i vegana digna d’estrelles Michelin. Sí, per pessigar-se…
Escolteu, és que servidor encara s’admira com a la Costa Brava van convertir una menja incomestible com les garoines en una campanya gastronòmica que, durant dècades, els ha fet fer ple en la difícil temporada entre la Setmana Santa i l’inici de l’estiu. Que quan has tastat el sabor horrorós de l’invent has d’admetre que aconseguir vendre’l com un gran refinament culinari té un mèrit enorme.
Disculpeu la longitud d’aquesta disgressió, fins i tot la part musical pròpia de servidor. No ha estat un atac d’entusiasme, sinó una forma d’introduir dues preguntes molt antipàtiques sobre aquest vessant de la qüestió. Molt en concret, sobre com és que som capaços de tant i, a la vegada, estem com estem.
Primera pregunta… Com és que tenint tanta inventiva al rerapaís, sovint aquest cau en la imitació, a escala òbviament, dels models econòmics de la capital del país i de les principals localitats turístiques?
Segona pregunta… Per què quan un producte del rerapaís funciona bé, de vegades se’l carreguen els mateixos creadors per no saber, o no voler, posar algun límit, o renovar-se abans no sigui massa tard, per no acabar morint d’èxit?
En ambdós casos, penso en la plaga de mercats medievals, gens autèntics, o fins i tot en la Festa del Renaixement de Tortosa. També, en la Fira de Teatre al carrer de Tàrrega, abans en parlàvem, que fa anys que és molt difícil poder gaudir. O en la Patum de Berga… És a dir, marques molt potents, però que estan entrant en la fase de viure de les rendes, prèvia a una progressiva degradació. Les que són una festa major sobreviuran. Les altres, ja veurem…
Però és clar, i per descomptat, negarem el dret de tothom a guanyar-se la vida com vulgui o pugui? Menys als pobles petits, que prous dificultats tenen per tirar endavant? I els hem d’exigir que hi sigui sempre la imaginació que hem destacat en exemples de línies enrere? O els penalitzarem per fer el que a llocs més grans tolerem?
Ara, una altra cosa és la intel·ligència mercantil d’apostar-ho tot a una gallina dels ous d’or, que tard o d’hora acabarà rebentant.
És, per exemple, el que passa a municipis que són “referència” contrària als que citàvem línies enrere. No és perquè no facin res, sinó perquè fan massa. No hi ha cap de setmana que no hi hagi activitats, incloses algunes de molta anomenada. Un no parar, fins i tot amb festes i festetes solapades, que igual es trepitgen entre elles, però que aconsegueixen que els carrers bullin i segur que bars i restaurants, fins i tot les botigues, facin un bon calaix.
Quin és el problema, doncs, si sembla que tot va bé? Doncs que és com una persona que sobreviu a base de respiració assistida. Si un dia pares la màquina, es mor immediatament. Que és el que passarà al més mínim canvi de programació, o de subvenció per part de l’Ajuntament o institució de torn. Que tot se n’anirà en orris. Ja plorarem llavors, o farem altres invents del rap. De debò la nostra aposta de futur pot ser quelcom tan feble estructuralment com això?
Abans dèiem que Londres o Venècia sobreviuran al seu model, mentre que Barcelona, no. Però és que quan la nostra gallina dels ous d’or es mori, Barcelona encara bellugarà, en comparació amb els pobles als quals els haurà passat una piconadora per sobre.
I malgrat aquests negres auguris, perfectament objectivables, de vegades hi ha un marge per a reconduir la situació. Vull fer constar que la meva última visita al Poble Nou del Delta va ser parcialment reconciliadora. Abans hi havia viscut alguna experiència directament dantesca. A un indret que s’havia guanyat una parròquia fidelíssima per oferir una pau i una tranquil·litat que es va perdre i va fer fugir els més fidels de la destinació, quan allò es va convertir en la Rambla de Catalunya. Però el que hem vist recentment, sembla indicar que la cosa s’estigui reequilibrant. Tanmateix, necessito més experiències per poder-ho mantenir.
No puc acabar sense dir que part del problema és dels consumidors. Aquesta setmana he anat a comprar oli d’oliva a uns emprenedors que conec des que eren uns crios, a la comarca on hi visc des de 1996, el Baix Penedès. Verge extra d’una qualitat excepcional per la cura en el conreu i l’elaboració. Afegiu-hi conreu ecològic, quilòmetre zero, manteniment de la vida als pobles i fins i tot els camps conreats que fan de tallafoc, i tots quants arguments se us acudeixin. És que fins i tot han dissenyat un nou tipus de molí.
I sabeu què? El litre m’ha sortit a un euro i poc més que el teòric equivalent de grans marques. 2,25 euros més que una marca blanca d’una cadena de supermercats. Tant en un cas com en l’altre d’aquests darrers, et diuen que és producte de proximitat, però l’etiquetat fa evident que és una senyora trola. I no parlem del gust que té l’oli en qüestió quan el tastes…
Entenc perfectament que hi hagi gent a la qual li vagi d’un parell d’euros, més en un context inflacionista i dificultós com l’actual. Només dic que és una qüestió de què prioritzem, sobretot si parlem de diferències del cost d’un café. I sense oblidar que el preu d’aquest café reverteix també en un munt de beneficis per a la societat, perfectament tangibles.
I sí, davant d’un model econòmic disparatat, precari i de pa per avui i gana per demà, i associat sovint a un mercat immobiliari desquiciat, potser només quedem com a línia de defensa els consumidors. L’alternativa ja sabem quina és: una activitat econòmica franquiciada al 100% i un turisme que no hi ha per on agafar-lo. Un sistema que ens fa cada vegada més presoners d’ell mateix i ens fa viure pitjor de dia en dia.
Fes el teu comentari