Negar la realitat no resol els problemes, ni els fa desaparèixer, és el camí més ràpid per tal de no afrontar la mateixa, i la realitat és que el senyor Feijóo no formarà govern perquè no pot aconseguir aglutinar una majoria parlamentària suficient. El PP ha estat incapaç de veure en tots aquests anys de democràcia que Espanya és plural, i que hi ha diferents sensibilitats que ens enriqueixen com a país.
Aquest fet i no cap altre és la constant miopia política a la qual ara ha d’enfrontar-se, i el pitjor és que no han après res del resultat electoral del 23 de juliol. Entestats estan fins i tot a negar-s’ho a sí mateixos, en una espècie d’entelèquia impossible de raonar, que la democràcia espanyola és parlamentària; un sistema de govern en què l’elecció del mateix (poder executiu) emana del parlament (poder legislatiu) i és responsable políticament davant d’aquest.
En democràcia parlamentària aconsegueix formar govern qui és capaç d’arribar a acords amb els altres, qui és capaç de cedir per aconseguir objectius més alts, qui no es perd pel camí en banalitats i, qui afronta la realitat com a lo què és i no el fet idíl·lic que voldríem que fos. Ara com ara a Espanya hi ha un partit polític, el PSOE, capaç i capacitat per avançar en el reconeixement de la pluralitat, perquè no li ve de nou, és un partit que al llarg de la seva història ha aglutinat diverses sensibilitats dels diferents territoris d’Espanya, en defensa de l’interès comú que no és altre que aconseguir una societat millor, més justa i més solidària. La pluralitat en el seu sí és la que li dona la força arreu per aconseguir governar per a tothom.
El primer pas que ha posat blanc sobre negre aquesta capacitat d’aglutinar del PSOE ha estat la constitució de la mesa del Congrés de Diputats, en què el bloc de l’anomenat 178 s’ha imposat davant un PP que s’ha quedat sol. L’aritmètica és molt tossuda, no falla mai, una cosa que sap tothom menys aquells que neguen la realitat.
Aquest ha estat el primer acord que calia assolir. Un primer avenç, sí, insuficient per arribar a un acord de govern, és cert. Però no és menys cert que apunta maneres, i obre el camí del diàleg, la negociació i el pacte per a fer possible un nou govern de progrés.
Més enllà de les picabaralles polítiques en les quals la dreta pretén deslegitimar el que és evident, que és que forma govern qui més suports suma, hi ha una realitat què ningú pot amagar: solament hi ha una majoria possible, la que està en disposició d’aglutinar Pedro Sánchez, qui ja ha expressat a Felip VI la seva voluntat de formar govern perquè es veu capaç, i està en condicions d’obtenir el suport de la majoria del Congrés dels Diputats, tal com va quedar acreditat en l’elecció de Francina Armengol com a presidenta del Congrés dels Diputats, i en la constitució de la mesa del Congrés. El que està clar és que Feijóo té un sostre que no va més enllà dels 172 suports, i Pedro Sánchez pot arribar a 178 vots favorables que li donin suport per a ser elegit president del Govern, majoria suficient per aconseguir una estabilitat política, social i econòmica, capaç d’afrontar amb fiabilitat i solvència els desafiaments que tenim al davant, com ja va demostrar la legislatura passada.
Ara, però, s’obre un nou escenari donat què el Rei ha proposat a Feijóo candidat a la investidura de president del Govern, pel davant de la proposta de Pedro Sánchez. Un escenari que en res fa canviar els suports insuficients que té el PP, perquè des de l’endemà de les eleccions numèricament la porta la té tancada, a diferència del PSOE que pot anar teixint complicitats en la negociació amb altres partits perquè es vegin reconeguts. No és fàcil, gens fàcil, que tothom cedeixi una part per arribar al tot, però no hi ha altre camí si no es vol tornar a repetir unes noves eleccions. Unes noves eleccions que en el millor dels escenaris res faria canviar la pluralitat expressada en aquestes passades eleccions del 23-J, perquè Espanya és plural. Ans al contrari, és una nova oportunitat a la dreta per haver-hi de nou més crispació per no aprofundir en els canvis de progrés que el país necessita.
Una nova oportunitat electoral que busca Feijóo per presentar-se a la investidura, perquè els números ara per ara no li donen, i així guanyar temps de cara a unes noves eleccions, a principis d’any, amb un calendari més propici pels seus interessos, i per la possible desafecció de la gent que el beneficiaria. El PP sap fefaentment que quan hi ha abstenció en treu més profit, i les úniques dues vegades que han guanyat per majoria absoluta han estat perquè hi ha hagut poca participació.
Tot està per concloure perquè l’intent del PP acabi frustrant-se. El candidat Feijóo s’ha de sotmetre a la consideració del Congrés, per poder donar pas a què Pedro Sánchez pugui ser proposat pel Rei, en cas que com tot indica que Feijóo no obtingui els vots suficients per a ser investit president, per molt que s’obstini en negar la realitat.
*FRANCESC MIRÓ és secretari d’Acció Política i Món Rural del PSC de les Terres de l’Ebre.
Fes el teu comentari