Espanya, des de principis del segle XVI, ha maltractat de forma continuada els catalans. Per aquells dies érem la potència més important de la Mediterrània. Disposàvem d’un cònsol a cadascun dels seus ports i el català era la seva llengua comercial. Des de Barcelona es dominava el comerç fins Sebastopol, on ja en el segle XIII els catalans importaven blat en moments d’escassetat, i hi exportaven teixits i manufacturats. Els catalans prosseguiren els negocis com mil anys abans ho havien fet els grecs i els romans. Amb el casament entre Isabel i Ferran, la corona de Castella no gaudia de poder econòmic malgrat la riquesa agrícola dels grans terratinents latifundistes, alguns dels quals en tenien més que la mateixa reina. En canvi, Catalunya era rica, emprenedora i a més del poder comercial dels ports, disposava de dominis militars i polítics a diferents regions mediterrànies. La reina de Castella, va imposar “Tanto monta, monta tanto, Isabel como Fernando”, per contrarestar les diferències del poder econòmic entre l’un i l’altre. I així nasqué “La conquista del Nuevo Mundo”, amb l’expedició de Cristòfol Colom finançada per els jueus valencians; Castella no disposava de cabdals. Trenta anys més tard, amb la plata i l’or de d’Amèrica, i la unió matrimonial dels Trastàmara amb els Aústries, Castella va formar un gran imperi.
En aquell moment, amb un rei comú, mai els catalans hem estat volguts pels veïns castellans. Catalunya disposava de Parlament democràtic des del 1290, l’actual és el 132 president de Catalunya i la nostra bandera té més de 1.000 anys d’existència. Vam ser incorporats a Espanya per la força de les armes pel primer rei Borbó, Felip V, entre els anys 1706, a la Batalla d’Almansa, la caiguda de Tortosa i el 1714, l’armistici de Barcelona. Espanya fins cent anys més tard mai va tenir ni Parlament, ni bandera. Era un imperi manat pels vàlids per l’absolutisme.
Els castellans sempre s’han cregut que els Països Catalans i Castella formàvem part del mateix estat per l’errònia història que se’ls va ensenyar a l’escola. El rei ho era de diferents possessions “donde nunca se ponia el sol” però no per això Catalunya formava part del mateix estat. Fou a la conquesta de Barcelona per les tropes del duc de Berwich, quan quedàrem incorporats al regne d’Espanya. O sigui que la historiografia, ha falsejat la realitat en dir-nos que tots som espanyols des del casament dels Reis Catòlics. Ho som “por derecho de conquista” i per aquest motiu, han volgut imposar-nos la seva llengua, els nostres diners van a Madrid i s’esfumen pel camí, ens prometen centenars d’obres que mai arriben, ens controlen aeroports i trens, i les autopistes catalanes pagades amb diners del nostre l’empresariat, s’han amortitzat amb peatges durant 50 anys, mentre que les espanyoles, construïdes per l’Estat, han estat gratuïtes.
El tracte que ens dispensen és de caràcter colonial. A Madrid s’han construït, durant els darrers anys, 190 quilometres de metro; a Barcelona, no arriben a 10. Els pressupostos de l’any passat a Madrid es van gastar el 184% i a Catalunya el 34. Els trens de rodalies catalans tenen una mitja de dues avaries per dia i són centenars d’hores de retard que perjudiquen l’economia de les empreses i famílies catalanes. La nostra economia representa el 20% del PIB i exportem gairebé el 30% estatal. I per arruïnar-la, Felip VI, Rajoy i ministres van trucar a empreses radicades a Catalunya perquè canviessin les seves seus desplaçant-les fora de casa, i les més importants, mai més tornaran. Això és catalanofòbia i afany de destruir-nos!
El tracte és denigrant. No d’ara; és de sempre! I per això no poden entendre ni els referèndums, ni les amnisties, ni qualsevol fet diferencial. Per això ens obliguen i ens imposen la llengua i les lleis. I no ho som d’iguals; tenim llengua pròpia tan antiga com la seva, tenim una idiosincràsia diferent i ens volen fer passar pel “tub” servint-se de la Constitució com a excusa, sense voler recordar que fórem sotmesos per la força dels canons. Tampoc entenen que els indults s’havien de donar perquè a un país democràtic no poden haver presos polítics. Com no podien il·legalitzar un referèndum, per no caure en contradicció amb els tribunals europeus, i hagueren d’indultar obligadament els presoners polítics. Actualment, amb la possible amnistia, el president del TC ha convidat a la presidenta del TEDH, Síofra O’Leary, quan acaba d’admetre els recursos del procés. I el rei Felip VI la rebrà en audiència. Quina democràcia de “fireta” es aquesta que té el TC paralitzat de fa cinc anys per raons polítiques i per Catalunya, en el fons de la qüestió!
Per tant per poder investir president a Sánchez, hauran de concedir l’amnistia. I si l’apliquen, no caldrà que els tribunals europeus la revoqui, com ja han dictaminat amb les condemnes del procés; un referèndum, base de la democràcia, mai pot declarar-se il·legal.
Per catalanofòbia, aquesta ¿democràcia?, no vol tenir en compte la sentència de 22 de juliol del 2010 del Tribunal Internacional de Justícia de la Haia, que diu el següent: “Declarem que no existeix en Dret Internacional cap norma que prohibeixi les declaracions unilaterals d’independència. Declarem que quan hi ha contradicció entre la legalitat constitucionals d’un Estat i la voluntat democràtica, preval aquesta segona. I declarem que en una societat democràtica, a diferència d’una dictadura, no és la Llei la que determina la voluntat dels ciutadans, sinó que és aquesta la que crea i modifica quan sigui necessari, la legalitat vigent”
La lluita és complicada però tenim a l’abast els drets de la justícia europea negats per Espanya que ens tracta com a ciutadans de segona, com a terra conquerida i amb esperit colonial. El president Puigdemont té molt a guanyar. Altrament que hagin eleccions i que els espanyols es barallin entre ells!
*ANTON MONNER és cronista de Gandesa.
Fes el teu comentari