Com no són de fiar, els catalans no ens els podem creure. De fa segles ens han enganyat un cop al darrere de l’altre. El 13 de setembre del 1714, les tropes del Duc de Berwick van entrar a Barcelona i van perdre 4.000 homes en un sol dia. Els catalans, exhausts, tampoc podien resistir els atacs de castellans i francesos, molt superiors en armament i subministres. De comú acord, van signar un armistici, catalans i francesos. per evitar més morts innecessàries. L’any 1717, el rei Felip V, trencat l’armistici, va aplicar el Decret de Nova Planta. Els catalans des d’aquell moment fórem terra conquerida i per l’absolutisme reial que imperava per aquells dies, Catalunya va rebre les humiliacions com si es tractés d’una colònia. Es van anul·lar universitats catalanes, a l’audiència de Barcelona només podia usar-se la llengua castellana que cap català coneixia, és van abolir les institucions pròpies que venien funcionant des del segle XIII, i van imposar les seves lleis com ho feren a Amèrica o altres colònies d’ultramar.
Aquest és un exemple que s’ha anat succeint durant segles. Inclús d’abans que Catalunya, Aragó i València, com a nacions independents de Castella, tinguessin el mateix rei, com als Països Baixos o a Sicília. I així s’ha anat reproduint injustícies, amb bombardejos, guerres dinàstiques, “pronunciamientos”, dictadures, cops d’estat, impostos injustificats, imposicions lingüístiques i maltractaments continuats. Hem pagat més impostos que ningú perquè hem produït més, però mai hem rebut el mateix tracte que la resta dels pobles d’Espanya perquè ens han considerat conquerits. La desigualtat, durant segles, sempre ha perjudicat els habitants de Catalunya. Vet aquí la desconfiança del president Puigdemont respecte als pactes que assolirà amb el PSOE per possibilitar-li el govern d’Espanya.
Hem escoltat les televisions de Madrid maltractant de delinqüent el president Puigdemont. De cap manera se’n recorden dels vertaders delinqüents que prepararen “la Operación Cataluña” o els diners del rei Joan Carles dipositats als paradisos fiscals. Uns són tractats de delinqüents i els altres són “sants baixats del cel” per defensar els interessos de “la sagrada unidad de la Patria”. Els catalans hem de pagar més que ningú, disposar de trens que no funcionen, carreteres necessàries pel desenvolupament econòmic que no es construeixen, promeses que no compleixen, obligacions lingüístiques que ens imposen, jutges que anul·len un Estatut reglamentat sota els preceptes de la Constitució, que declaren il·legal un referèndum quan resulta inqüestionable en qualsevol estat democràtic, que empresonen, multen, inhabiliten els polítics catalans acusant-los amb proves falses aportades per la policia i preparades per ordre del govern de Rajoy…. Senzillament no ens en podem fiar; manen, imposen, obliguen i, els catalans com a éssers conquerits, hem d’obeir, seguir les seves lleis i fins i tot fer-nos parlar la seva llengua i estudiar la seva història perquè són els vencedors. En definitiva els guanyadors de guerres, inclús amb un cop d’estat com el del general Franco, imposen la seva història. I inclús el dictador de torn ens imposa un rei sense demanar o escoltar la voluntat del poble o afusella el president de Catalunya.
Com Pedro Sánchez vol manar Espanya i necessita imprescindiblement els vots de Junts, el president Puigdemont no se’n pot fiar. Necessitem l’amnistia per reparar les continuades injustícies comeses contra Catalunya des de la fatídica anul·lació dels 14 articles de l’Estatut i els esdeveniments posteriors fins l’octubre del 2017 i la paranoia posterior d’un tribunals polititzats que empraren la repressió, ajudats d’acusacions falses i documents manipulats. I les raons queden provades quan el PSOE, no fa gaire, es manifestava al costat del PP, Vox i Cs, contra els líders catalans, els mateixos que avui necessiten per aconseguir el poder. Uns, la dreta espanyola, seran repressius i altres més tolerants, però quan els convé s’uneixen contra Catalunya i ens maltracten posant-se a la mateixa altura. Ni les dretes, ni les esquerres espanyoles, no són de fiar!
El president Puigdemont, carregat de raó, perquè la història així ens ho demostra, vol que al document d’amnistia hi figuri un mediador internacional. Sap que la dreta i l’extrema dreta que dominen per la porta del darrera la faran tot el possible d’evitar-la, sigui ara o en el futur. Sense un mediador, dins l’Espanya “Una Grande y Libre”, els acords no serveixen de gaire cosa perquè quan els convé els obvien sense cap repercussió condemnatòria. No se’n recorden que Aznar va indultar gairebé 6000 condemnats, fins i tot, superant a Felipe González. Entre l’un l’altre van indultar el general Alfonso Armada, un dels responsable del cop d’Estat del 23-F. O van perdonar a Jesús Gil per vendre una parcel·la embargada, o a 10 condemnats pel segrest de Segundo Marey, o a l’exministre Barrionuevo o al secretari d’Estat, Rafael Vera, o al jutge Javiez López de Liaño. Naturalment, tots aquests personatges eren dels seus i malgrat haver robat, prevaricat o ordenar assassinats, no podien ser tractats com aquells que emparant-se amb els drets universals dels pobles, demanen la independència per les continuades injustícies que han patit durant segles.
A Espanya la justícia s’interpreta i la fan tan elàstica segons com els convé. I per això el Poder Judicial, en contra de la Constitució que defensen, no s’ha renovat. No són delinqüents aquests polítics que incompleixen els articles de la Constitució i els magistrats que ho permeten? Fins i tot l’Església, la Conferència Episcopal es posa al costat del guanyadors contradient la voluntat al respecte dels bisbes catalans expressades de forma unànime l’any 2021 i de la mateixa església vaticana. Aquesta és la trista història d’una Espanya que els que han manat sempre i, molts cops per la porta del darrera, fan i desfan segons les conveniències polítiques, socials i econòmiques. Davant d’aquestes vergonyoses realitats, Puigdemont no pot aprovar cap acord amb els socialistes si dins de les signatures no apareixen figures internacionals que puguin fer-se valdre quan Espanya, d’una forma o altra, destruirà i obviarà els acords signats. I naturalment s’han de preparar els passos per aconseguir que Catalunya quedi alliberada de l’Espanya que sempre ens ha oprimit. Puigdemont serà exigent i malgrat tot encara ens la poden encolomar.
Fes el teu comentari