Qualsevol obra, servei o subvenció que ha d’aprovar-se per l’administració pública s’allarga de forma desmesurada. La majoria de cops d’una departament ha de passar a un altre i, si tot està correcte, d’acord als funcionaris de cada direcció general, hauran passat mesos per poder començar a posar en marxa el projecte objecte de petició. Quan es tracta del permís d’una obra, ja de bon principi s’ha de sol·licitar a l’Ajuntament, i no sempre funciona amb l’agilitat corresponent perquè els mateixos departaments municipals algunes vegades uns es contradiuen amb altres, i a més la mateixa corporació ho haurà d’autoritzar per una junta de govern. I quan surt de l’estament municipal arribarà a la Generalitat i la majoria de les vegades ha de viatjar per diferents departaments per la seva revisió i aprovació.
Tractant-se d’una obra, el muntatge d’una indústria o un altre servei, el peticionari haurà sol·licitat el projecte a l’arquitecte o a l’enginyeria corresponent que el redactarà i s’haurà d’adequar a les necessitats sol·licitades per l’administració. Ja redactat, haurà, si li cal, d’anar al banc a buscar el finançament. I d’aquest moment comença el suplici pel peticionari. Entre l’Ajuntament i les posteriors administracions, la majoria de les obres projectades han de passar per tants departaments que és “un conte de mai no acabar”. Quan arriben en períodes previs a les vacances, poden quedar paralitzades setmanes perquè abans s’han de resoldre els expedients que han arribat primer i, si el funcionari no treballa durant quinze dies, el paquet del projecte queda aturat sobre la taula. I en moltes ocasions les obres s’acaben no realitzant pels mateixos inconvenients de l’administració i altres perquè quan han rebut els permisos corresponents ja han perdut l’oportunitat del negoci.
Això queda més patent a comarques en despoblament, que la gent es coneix, i succeeix en diferents circumstàncies que obres o instal·lacions que haurien servit per revertir la pobresa del municipi i la gent que marxa a viure fora, no s’han concedit els permisos per la burocràcia administrativa i per no conèixer i estudiar el problema “in situ”. Tenim molts exemples d’aquest desconcert administratiu. Un a Caseres, que s’hi pretenia establir un pastor de fora que hi portava la seva família amb fills a viure-hi, no s’hi va poder assentar perquè l’Ajuntament li va oferir un corral per tancar el ramat i estava a 900 metres de la darrera casa del municipi, i la llei marcava un mínim de 1.000. Caseres ha perdut durant els darrers 50 anys més de la meitat de la població i queda l’interrogant que aquell funcionari o polítics que van denegar el permís d’instal·lació d’un corral que ja havia funcionat anteriorment, si l’hagués visitat personalment i conegut el problema, no ho hagués autoritzat? I a més, la denegació va tardar sis mesos en arribar, quan el pastor ja havia sol·licitat i tenia aprovades ajudes a altres departaments per poder-s’hi establir.
Un cas semblant va succeir a Prat de Comte, on un industrial del Pinell de Brai pretenia instal·lar una taller de bobinatge de motors. L’Ajuntament va cedir-li un pati a l’extrem del nucli urbà però Urbanisme no va donar permís per construir el local. L’interrogant és el mateix que l’anterior. Un poble que l’Ajuntament està treballant de ferm per portar famílies i xiquets per l’escola per no tancar-la i ho està aconseguint amb molts esforços, per un problema d’Urbanisme es van perdre els sis llocs de treball que haurien resultat un fort al·licient i bon segur hauria pogut revitalitzar la població. Dos anys més tard va arribar el permís definitiu d’Urbanisme però l’industrial ja ho havia solucionat per un altre costat i Prat de Comte va perdre sis llocs de treball que haurien estat el centre de treball més important per la vila.
Aquests són dos exemples però a diari en tenim d’altres, molt més importants que aquest, com és la instal·lació d’una indústria a Gandesa, amb una inversió de tres milions d’euros que els permisos per començar l’obra han tardat 26 mesos per haver de passar per diferents departaments de la Generalitat. D’haver-se donat el permís amb 30 o 40 dies, que és el que hauria de trigar qualsevol permís d’obra, la indústria ja hauria produït, hauria col·locat els 22 treballadors que l’havien de fer funcionar i part de la inversió ja s’hauria amortitzat dels propis beneficis. Aquestes pèrdues econòmiques són importants per l’economia del país i la Generalitat, com ja ho està fent la Diputació de Tarragona, aprovada de fa pocs dies, ho hauria de solucionar amb una “finestra única”, sense haver d’anar d’un departament a l’altre i perdre i fer perdre al peticionari, diners, inversions o rendibilitat en el seu negoci.
Un altre tema administratiu que s’hauria de resoldre és la paperassa que necessiten els pagesos i els pastors per complimentar les subvencions. Conec un cas concret que ha deixat de tirar “purí” a les finques perquè li costaven més els papers que havia de fer complimentar a la gestoria, que el benefici que rebia per l’adob que tirava a la terra. I un cas encara més lamentable és el pastor que el ramat de cabres pastura per la Serra de Pàndols i que aquest estiu passat va paralitzar un gran incendi forestal per la neteja que el ramat havia fet al bosc: m’ha comunicat que haurà de plegar per culpa de la paperassa que ha de complimentar a Agricultura i perquè ell no està capacitat per omplir-la.
Tan difícil és, senyors del govern, que no puguin resoldre els problemes burocràtics que tants diners fan perdre a les bases productives de casa nostra?
*ANTON MONNER és cronista de Gandesa.
Fes el teu comentari