Segur que més d’una vegada t’has fixat en parelles que et criden l’atenció perquè, a priori, semblen ser pols oposats. I pots pensar que et resulta estrany, i fins i tot incomprensible, que puguin estar junts, i fins i tot ser feliços. Tot i que sempre s’ha dit el contrari, a la pràctica aquestes relacions no són tan fructíferes com creu l’imaginari col·lectiu. Aquestes “diferències” que al principi capten la nostra atenció, i que fins i tot veiem com a trets que complementen i enriqueixen la nostra personalitat, amb el temps es converteixen en problemes que dificulten l’entesa de la parella i en provoquen la ruptura.
Que una persona metòdica pot congeniar amb una persona caòtica i desorganitzada, o que una persona extravertida es pot portar bé amb una altra de més introvertida sí, tot és possible. Però a la llarga aquesta unió és inestable i comportarà problemes i tensions, que faran aparèixer clivelles en la relació. Si observem al nostre voltant, podrem observar que les parelles formades per individus amb gustos semblants sempre tenen més probabilitats de perdurar en el temps. No hi ha una fórmula matemàtica, ni màgica, que asseguri el triomf d’una relació de parella. Són múltiples els factors que influeixen en l’èxit o en el seu fracàs. La idea de trobar algú que ens complementi és molt perjudicial per a nosaltres. La història de buscar l’amor ideal, la parella 10, el tàndem perfecte, la mitja taronja, necessària per sentir-nos complets de veritat, ens indica inconscientment que ens falta una part per estar bé, per tenir tot allò que necessitem, i així ser feliços de veritat. Això ens converteix automàticament en éssers dependents d’aquesta altra meitat. Si no l’aconseguim, ens sentim incomplets, fracassats i defectuosos. El mite de la mitja taronja és un dels més estesos a la societat. Els mites són un conjunt de creences sustentades en uns valors que fan que sembli una veritat absoluta. Aquests valors solen tenir trets emocionals, cosa que fa que calin més en la societat.
Cadascú de nosaltres “som taronges completes i perfectes i no necessitem ningú per ser feliços”. Això no vol dir que no ens agradi estar acompanyats o construir relacions, però han de ser sempre amb altres éssers complets. L’enamorament no té res a veure amb certs trets de personalitat; tots els trets trobaran parella i tots ens enamorarem en alguna ocasió d’algú, però no han de ser perfils iguals. En funció del que a cadascú l’atregui, i del seu moment vital, se sentirà més interessat per una persona o una altra. Però en la pràctica dues personalitats molt diferents poden acabar esdevenint una relació tòxica. Si som diferents en aspectes importants, aquestes diferències és probable que ens incomodin i que ens portin a passar-ho i sentir-nos malament. Per això, abans d’enfrontar-nos a la idea de tallar la relació , intentarem canviar l’altra persona. Tractarem de fer-li veure que ha de ser com nosaltres, per així estar millor. Hi ha perfils més nocius que poden desvaloritzar la relació en parella o destruir-la del tot. Si ens semblem bé, tampoc està garantit l’èxit (no hi ha una fórmula màgica i universal), però serà més fàcil que connectem amb l’empatia i amb la compassió, dos ingredients imprescindibles en una relació sana.
Què busquem en una parella? Els psicòlegs coincideixen que l’atracció física és la primera alerta que rebem quan veiem en una altra persona una parella potencial. A això cal afegir-hi els trets psicològics i l’experiència personal que ens condicionen a l’hora d’escollir la persona amb qui volem compartir la nostra vida. Les vivències que acumulem al terreny amorós també influeixen en l’elecció de parella. Amb l’edat, les preferències i les característiques que busquem a l’altra persona canvien. Les prioritats d’un adolescent, per exemple, no són les mateixes que les que té una persona als 50 anys.
Els que busquen una parella amb personalitat similar a la seva, realment, busquen algú que els complementi. Aquest tipus de relacions solen ser sòlides. La parella té valors comuns, que els fa enfrontar-se a la vida de manera molt semblant. Generalment, mostren més facilitat per posar-se a la pell de l’altre i per resoldre les crisis que sorgeixen a la parella. Tot i això, aquelles persones que busquen una parella amb personalitat oposada a la seva necessiten conèixer una forma de vida diferent i això ho fan a través de la seva parella. Les diferències enriqueixen, però allò que en principi resulta molt seductor i emocionant, amb el pas del temps, passa factura a la relació.
Atenent les consideracions dels experts, sembla que les relacions de parella de pols oposats no causen el mateix efecte que en els camps magnètics. Més que atreure’s, semblen repel·lir-se. Encara que al principi sembli tot el contrari. No obstant això, si estem pensant a consolidar la relació i que aquesta sigui duradora, el resultat no serà el que esperem i lluny d’atreure’ns amb la nostra parella, ens acabarem repel·lint. Hem de tenir determinades coses en comú, ja que si la nostra parella està a favor de la tauromàquia i nosaltres en contra, encara que això ho puguem passar per alt en un primer moment, al final tot acabarà esclatant.
No podem conviure i mantenir una relació amb algú completament oposat i diferent de nosaltres, amb algú els valors del qual difereixen i xoquen amb els nostres. Encara que al principi sembli haver-hi alguna mena d’esperança i mantinguem a la nostra ment la creença que “l’amor ho pot tot”, en realitat no serà així, almenys en la majoria dels casos. Hi ha les diferències que són enriquidores. Si a la meva parella li agrada el jazz i a mi m’agrada el rock, podem-nos descobrir nova música. Si a la meva parella li agrada el mar i la muntanya a mi, podem intercanviar aficions. La qüestió és saber combinar-se i no tancar-se a experiències noves. No obstant això, si ens neguem a obrir-nos a noves experiències i només volem fer el que ens agrada, això sí que ens pot comportar grans problemes a la llarga.
D’altra banda, hi ha diferències més profundes que sí que poden comportar problemes des d’un primer moment. Per exemple, si la meva parella expressa menyspreu cap a certs col·lectius, la seva actitud és egoista i egocèntrica, i jo soc tot el contrari, encara que al principi pugui semblar que encaixem, a la llarga poden sorgir nombrosos conflictes. En aquest punt ens podem preguntar si la diferència en idees polítiques podria influir en les relacions amoroses, i la resposta és que sí.
Per més que funcioni a la ficció, la vida real no va així. Diversos estudis han demostrat que tant els amics com les parelles romàntiques tendeixen a compartir creences, valors i alguns passatemps bàsics. A més, es veu que confiem més i ens sentim més atrets per persones amb característiques intel·lectuals i maneres de fer semblants. I al contrari: també hi ha evidència que suggereix que els oposats es repel·leixen, sobretot pel que fa als punts de vista i valors. En un clima social, polític i cultural cada cop més polaritzat, cada cop és més difícil que ens enamorem i convisquem amb algú que sigui molt diferent de nosaltres. Perquè com més diferents siguem (i per descomptat, tenint clar que això no és una regla de tres), més probabilitats hi ha que acabem patint, passant-ho malament i atrapats en una relació tòxica.
Fes el teu comentari