Continuem amb la sèrie ocasional d’articles comentant llibres que vaig començar fa uns dies amb el llibre de la Maria Climent. Avui toca capbussar-nos en la novel·la ‘Casada i callada’, de l’Emma Zafón. De fet, aquesta sèrie d’escrits igual acabarà sent una quatrilogia d’autores amb lligams amb l’Ebre ja que, per bé o per mal, l’Emma ha treballat a Tortosa de periodista i el seu poble natal, Llucena, és aquí a la vora, a la província de Castelló, una zona que molts ebrencs coneixem bé.
El llibre ens explica la vida de l’Aurora, una noia de poble que, fent càlculs ràpids, deu ser nascuda l’any 1956 o 57. Per tant, es fa gran durant el franquisme, comença la universitat al 1974, i a sons pares els ha tocat viure els anys de la guerra i postguerra. Aprenem una mica sobre la seva vida de petita, però la trama principal arrenca quan Aurora comença a festejar amb un noi a l’estiu del 1974 i després veurem com evoluciona aquesta relació.
No us vull espatllar els girs i esdeveniments de la historia però, vaja, només llegint les quatre ratlles de la contra-coberta i havent viscut una mica, ja podeu imaginar que la vida no sempre és un camí de roses com l’Aurora havia somniat.
Amb aquesta novel·la, l’autora, l’Emma Zafón, fa un retrat a la perfecció de com era (i com és encara en molts aspectes) la vida en un poble menut, com Llucena, i sobretot ens descriu els dos rols de vida molt diferenciats que et tocaria viure segons si ets dona o home. La protagonista, des de jove, ja té clar allò que els toca fer a les joves. Primer, estudiar i ajudar a casa. I callar. I quan ja tens l’edat, esperar que algun noi del poble es fixe en tu, i al més aviat possible afanyar-se a formar un matrimoni i començar a criar.
Aquesta opció gairebé única de vida és encara més marcada dins d’un poble petit, ja que tothom coneix tothom, i tots t’estan mirant i esperant a veure què farà, sense tenir les petites vàlvules d’escapament per on pots fugir o amagar-te si vius a una gran ciutat.
L’Aurora fa tot el que s’espera d’ella. Té la sort que el noi que la treu a ballar és d’una família del món empresarial de la ceràmica, i per tant, a priori, sembla ser que ella ‘puja’ un esglaó en l’escala de la vida. Encara que és ella la qui té estudis i fa una carrera universitària, l’important és que l’home pot guanyar molts de diners. Per cert, evidentment l’Aurora ha de compaginar la seva feina de mestra amb la de netejar la casa, fer la compra, cuidar els xiquets, encarregar-se dels temes d’escola, i encertar els gustos de l’home a l’hora de fer-li el dinar. Per no dir que, quan ella té problemes de salut, el marit es desentén totalment dels ‘problemes de dones’, fins i tot volent amagar temes si poden afectar la imatge de perfecció que busquen les parelles. L’home tampoc se’n surt del guió i fa tot allò que pensa que té dret a fer.
Vaja, un retrat acurat de la vida mateixa d’aquella època. I de la nostra? Bona pregunta. Que cadascú tregui les seves conclusions, però jo diria que, amb alguns matisos, sí. Es pot comparar força amb la situació que viuen moltes dones i parelles d’avui en dia. Encara que molts homes hem memoritzat un discurs teòric i ‘modern’ d’igualtat, a l’hora de la veritat i en la pràctica no hem canviat tant i tant. M’ha agradat molt aquest aspecte del llibre –està inspirat en la generació dels pares de l’autora però som tant a prop en el temps (i aquí a les Terres de l’Ebre, en l’espai), que no costa gaire trobar semblances amb el 2023–, malauradament. Entre els molts exemples, l’altre dia al supermercat em va venir aquest cas al cap: l’equivalent dels homes de la novel·la que no volien que els vegessen fent la compra, serien aquests homes d’avui dia que van al supermercat però fan veure que el tema no va amb ells, o no saben com funcionen coses tan evidents com les cues o deixar els productes a la cinta etc.!
L’Aurora no només pateix amb els problemes, cada cop més grans, que es troba a casa, sinó per allò també típic de ‘voler ser’. Tothom vol tenir el matrimoni ideal i fins i tot moltes de les dones del seu entorn venen una història falsa de les seves vides en públic, explicant com n’estan de bé a casa, i el molt que les ajuden els homes, uns homes que donen conversa i s’interessen per la parella, etc. Un clàssic, que pot passar (i avui també passa; només cal mirar la gent que ‘ven’ una imatge de felicitat i perfecció a les xarxes socials, que poc té a veure amb la realitat) fins al punt que comences a pensar que només ets tu que no saps fer les coses bé. Que tu ets la culpable de que la relació no vagi bé, i que el marit s’emprenyi, i estàs esgotada de portar tantes coses entre mans. Molts silencis i mentides, i les coses costen de canviar. A més a més, si et queixes, sovint et diuen que no passa res, que toca aguantar els moments dolents, ja que l’important és que no es trenqui la relació, encara que vol dir que t’has trencat per dins.
És un llibre molt engrescador també per com descriu i evoca molts personatges o situacions fàcilment reconeixibles. Els pseudo-intel·lectuals que t’intenten impressionar amb grans paraules i cites. Les iaies assegudes al carrer xerrant. Les dones rentant al safareig públic, repassant les xafarderies. Alguna de les dones més grans atrevint-se per fi a dir algunes veritats. Les dones d’aquella generació passant el dia picant coses de menjar constantment i gaudint com a dimonis amb un bon dinar, com si els hagués quedat gravat a la memòria la gana que van passar de petites. Els pares que van patir la postguerra i el franquisme i només volen que els fills no pateixin com ells –obsessionats en què els fills tinguen una vida ‘millor’ a través dels estudis (en el cas d’Aurora) o la feina, i els diners. La sogra que li fa una mena d’Inquisició espanyola a la nora potencial. La gent que té una mena de por de sortir de la seva zona de confort, o sigui, de la comarca on viuen, barrejat amb aquella sensació que hem sentit dir tants cops de ‘com aquí, a cap banda’. Aquesta actitud també subtilment ajuda a crear els murs metafòrics que fa que la gent no trenque esquemes, i no pense que poden haver altres opcions en la vida –un element que sobretot afecta moltes dones com l’Aurora que senten el mantra ‘a cap lloc estaries millor’ mentre la societat i la vida els van tallant els camins.
Com és inevitable per l’època i el lloc, el llibre ens recorda quants diners es van arribar a guanyar, i malgastar, amb els negocis de la ceràmica i construcció. Gent amb les butxaques plenes però sovint amb poca cosa al cap, amb tot el que això significa per a la societat. Les grans festes que es feien llavors. Una època quan es veia bé que l’objectiu de molts nois fos deixar l’institut tan aviat com puguessen per a posar-se a treballar. Curiosament, si llegim alguns comentaris que han fet aquests dies gent d’una certa edat sobre els resultats escolars i que proposen tornar a sistemes educatius del passat i “qui no vol o no pot estudiar, que es posi a treballar de jove”, sembla ser que voldrien tornar a aquell sistema que generava una bona colla de treballadors incansables però sense estudis ni cultura. Sent un llibre situat a la zona de Castelló, tampoc poden faltar els homes fins a dalt d’alcohol, barrejat amb una bona dosi de testosterona que només viuen per mostrar la seva valentia a les ‘festes’ amb bous i amb la caça. I el llibre també toca els problemes que podrien patir la gent que trenca esquemes, per exemple amb la seva sexualitat, cosa que feia que sovint havien de marxar del poble.
Entremig de tots els petits i grans exemples, més o menys subtils, del masclisme i el patriarcat que podem trobar al llibre, ens queda clar qui té el dret a parlar (i a no escoltar). Els homes. Tant quan és el novio, com quan es casen, el Ximo li unfla el cap constantment a l’Aurora amb explicacions sobre la seva feina a la fàbrica de ceràmica i com n’és d’important, i ella es deixa enlluernar. No és fins cap al final de la història, en un altre context, que ella explica quatre coses sobre la seva feina. En fi, això sembla ser que sempre ha sigut així i encara ho veiem cada dia – homes que els agrada massa el so de les seves pròpies veus i opinions. Això afecta no només les coses banals (per exemple, quan Ximo explica com es fan els taulells), sinó que l’Aurora no pot dir-li mai al Ximo com se sent o què vol o què necessita. Mentrestant, els petits detalls i girs de la història ens demostren com els marits acaben controlant i manipulant les dones, que gairebé es converteixen en una mena de servents debades.
Pel que he llegit, la llei del divorci a l’Estat espanyol és del 1981, cosa que obriria una petita escletxa per a la generació de dones com l’Aurora si se sentien també amb forces per a superar les ‘normes’ socials d’allò que està ben o mal vist, sobretot als pobles rurals. A la novel·la, de fet, quan una dona del poble decideix divorciar-se, li passa una de les típiques cantadores de jotes per fora de casa per a fotre-se’n d’ella. Això m’ha fet recordar un cas una mica semblant a la nostra família. Mons iaios no eren gaire religiosos però, pels seus papers de baptisme, la iaia era protestant i el iaio catòlic, i per tant l’església catòlica en aquella època no els deixava casar-se i van haver de contreure matrimoni en una església protestant. A partir d’aquí, el capellà catòlic del poble, quan passava pel carrer de mons iaios, es quedava plantat a fora cridant-los que els seus fills anirien a l’infern. La iaia tenia un caràcter fort, i prou problemes dins de casa per a no perdre temps, i l’arruixava amb insults cada cop que passava per allà. Però, a una altra persona, això la podria acabar ensorrant.
Simplificant, és un llibre ideal per a dones, que se sentiran identificades amb moltes coses, segurament. Un llibre com un crit de justícia pel patiment de tota una generació de dones. Però també recomanaria que el llegeixen els homes, i que el llegeixen molt a poc a poc; si cal, amb una llibreta a mà per anar aprenent i obrint els ulls a coses que massa sovint ens passen per alt, o per a reconèixer actituds i rols que hem de canviar. Llegint i escoltant, pots anar evolucionant, cosa que penso que ens toca fer a molts homes. Massa sovint, tal com es demostra en alguns moments del llibre, les dones se senten culpables de tot el que els passa, quan en realitat és culpa de la societat i el sistema patriarcal que els ha tocat viure. Però poques s’atreveixen a dir prou, i dir que no els calgue carregar amb tot; la feina, la casa, l’home, els fills, els pares i sogres, les culpes i una sensació de decebre tothom si no ho fas bé.
Bé, abans d’acabar, afegiria un puntet lingüístic. A més de la denúncia importantíssima del rol que els ha tocat a moltes dones en aquests pobles rurals, l’autora fa una bona feina d’explicar tradicions o costums amb un llenguatge i lèxic que fa el servei de reivindicar la llengua d’aquesta zona, no gaire lluny d’on jo estic escrivint això. Ens parla de com feien les botifarres, dels aixovars que havien de fer per als joves, de plantar tomateres, de la feina en un forn de poble etc., a més d’incloure expressions i vocabulari molt autèntic que als ebrencs ens entra com una seda. Havent voltat per llocs com Cabanes, Vilafamés i Orpesa a finals de la dècada dels vuitanta, i anys següents, la llengua i les descripcions de la vida als pobles personalment m’han portat molts records.
En resum, és un llibre d’aquells que et fa vindre ganes de fer una trobada o un club de lectura i parlar-ne, i que la gent comenci a trencar silencis, trencar motlles, i ensorrar les tanques, tant les dones de la generació de l’Aurora, com les d’avui en dia, que tampoc tenen les llibertats i igualtats guanyades encara.
I recordeu: el tronc de Nadal, també pot cagar llibres com a regal.
Fes el teu comentari