Com a comprador compulsiu i obsessiu de llibres, em costa poc a l’hora de decidir-me a comprar-ne de nous. De vegades només en tinc prou amb la coberta, o amb haver vist quatre comentaris favorables a les xarxes socials, o amb les recomanacions d’amics i llibreters en qui puc confiar, i ja en tinc prou per a afegir un altre llibre als prestatges de casa. També em guio pels noms d’autors que han escrit coses que ja m’han agradat abans…
Havent gaudit molt amb la primera novel·la de la Maria Climent, i amb molts articles seus, el nou llibre ‘A casa teníem un himne’ era una aposta força segura… i sí, hi hem sortit guanyant. Déu-n’hi-do, quin tros de llibre! Intentaré dir quatre coses sense revelar-vos res que us espatlli la lectura. A grans pinzellades, la novel·la explica les vides entrellaçades d’una mare i dos filles. Fa 15 anys que la mare ha marxat de Catalunya per a viure tot sola –més val sola, que mal acompanyada diuen– a la Toscana. La germana gran, Remei, té, a priori, una vida d’aquelles a què aspira molta gent: metgessa amb una bona feina en un hospital de Barcelona, home, fill, pis… què més pot voler? La germana menuda, Marga, ja té 35 anys però segons la mare i la germana gran, i ella mateixa, encara no ha trobat el camí de la vida –si és que hi ha un camí per a trobar. També viu a Barcelona, sense acabar els estudis, en un pis compartit, i amb un sou baix per una feina que li ha caigut damunt quasi de casualitat.
A partir d’aquí ens assabentarem de què les ha portat cap a aquests punts en la vida, com se senten ara, i cap a on aniran les seves vides. Vaja, una novel·la com la vida de cadascú de natros, en menor o major grau. No estem parlant de llibres d’aventures o assassinats, sinó d’aquells llibres en què et pauses després de cada capítol per a pensar en allò que han dit i com es reflecteix en la teva pròpia vida o entorn. El tipus de llibres que no has de llegir corrent, tot passant pàgines per a intentar saber el desenllaç, sinó que has d’assaborir i gaudir de com parlen, de com pensen, i de com la Maria descriu les tres vides. Hi ha un moment a la trobada entre les tres on una de les germanes diu: “semblàvem una família normal”. Clar, és la impressió que té ella, que són rares per com són i tot el que els passa, mentre les altres famílies són normals. Però trobo que només cal rascar una mica per veure que a cada casa, cada família, o cada relació, hi podem trobar històries semblants. La vida ‘normal’ de molts és així, rara i plena de girs, canvis inesperats, i coses amagades.
Les tres dones parlen i reflexionen sobre les vides que les han portat fins aquí. Bé, diem ‘parlar’ però allò que les marca més a la família és tot allò que no diuen, els silencis i els secrets, coses que no s’han dit mai –per bé o per mal. Quants de natros hem preferit callar i tirar endavant per no obrir el meló de segons quin tema? Quants temes s’han quedat amagats baix la moqueta tota una vida ‘per al bé de tothom’ o per no trencar els esquemes socials que s’espera que seguirem? Fins i tot una de les tres protagonistes ha preferit no explicar mai un fet que ha marcat cada instant de la seva vida d’adulta.
En un moment la mare diu alguna cosa com “tinc la impressió d’haver viscut una vida que no és meva”. I tant! Tots aquells somnis i plans que queden al calaix quan t’has d’adaptar als fets i anar gestionant el dia a dia, any rere any. Realment t’hi has d’adaptar? En un altre moment del relat, reflexiona sobre qui pot tenir el coratge per a enfrontar-se a les convencions socials i la ‘normalitat’ que s’espera de natros, i engegar-ho tot a pastar fang. Pocs. La majoria d’humans acotxem el cap, amaguem els errors i els traumes, i anem fent veure que la vida ens és prou còmoda. John Lennon deia que la vida és allò que et passa mentre estàs enfeinat somniant en allò que faràs algun dia. De vegades ni això; de vegades conscientment ens hem de desfer dels somnis, fer-nos forts, i adaptar-nos a la vida que ens ha tocat, amb silencis que ens corroeixen per dins.
Les tres protagonistes són totes dones. Té cap importància? Diria que sí. Tots patim i gaudim de la vida en diferents graus, però no és cap secret que, en general, les dones s’han de carregar amb més pes en aquest món que retrata la Maria en quant a les relacions i situacions quotidianes del dia a dia, cosa que es reflecteix molt bé en el llibre. Amb aquests tres caràcters i vides força diferents, la Maria aconsegueix tocar moltes tecles dels problemes, preocupacions, i patiments que sofreixen les dones diàriament, des de fets més banals com qui és la persona que ha de gestionar la casa i la vida escolar dels fills etc., i com l’home ni se n’adona, fins a situacions molt més dramàtiques i violentes. Crec que és un llibre molt ben explicat, en el que qualsevol persona que ha viscut una mica amb els ulls oberts pot reconèixer un bon grapat de situacions i dificultats que genera el sistema patriarcal en què vivim. Si no et sona res, ni et fa regirar per dins, potser és que no tens els ulls prou oberts.
No és que la novel·la sigui alliçonadora però només cal llegir-la amb calma, reflexionant sobre allò que expliquen (i no expliquen) les tres, per a que resulte ser una novel·la amb un missatge feminista de fons. Vull dir, no crec que la Maria hagi decidit conscientment: “escriuré un llibre feminista, estil ‘fuck the patriachy’…” Però és el que ha de sortir inevitablement del forn si parles de la societat amb les coses clares. Com va dir Virginia Woolf, “una feminista és qualsevol dona que explica la veritat sobre la seva vida”.
Un refons, llavors, feminista i de sororitat –o no, ja que en molts trams de la historia la relació entre la mare i les filles és tan freda o negativa com en molts casos de la vida real. En lloc de ser un conte típic d’ajuntar la família en un xalet per festes amb tothom passant-ho bé, resulta que la mare té poca paciència amb les filles (normal, ja que ella ha donat per acabat el seu rol de criar-les quan ja totes dues passen dels 30 anys), i les germanes es llencen comentaris entre elles com a dards punxents, cosa que també és normal tenint en compte les diferències de caràcter i vida que porten, i les confiances, ràbies, i manies que s’han desenvolupat amb el pas dels anys.
A més dels tres personatges molt ben triats i desenvolupats, els personatges secundaris i l’entorn també deixen clar que vivim en un món masculí i masclista. Sense explicar els detalls de la trama, avanço que hi surten molts aspectes relacionats amb els micro i macromasclismes, que els hi afecten en diferents formes a totes tres (i a l’amiga italiana), des d’haver de pensar en la teua imatge física, fins al fets més greus que els hi poden passar.
Fins i tot, el llibre demostra com la masculinitat tòxica del típic bullying que fan els ‘mascles alfa’ i el fet d’obligar a tots els nois a ser homenots fent exhibició de la seva valentia, fatxenderia, i testosterona constantment, també afecta força un dels homes del poble. A una de les presentacions del llibre que va fer, fa uns dies a Arnes, Maria va explicar que aquesta branca de la historia està posada a propòsit com una petita picada d’ull als nois i homes que no segueixen aquesta masculinitat dominant.
Parlant d’Arnes, a banda de basar-se en tres persones, la historia també passa a tres llocs diferents. Un és Barcelona, amb tot el que ja sabem de l’estrès i cost de viure allà. Però, el sorprenent i atractiu per als lectors ebrencs potencials, és que gran part del llibre passa a Arnes. Sembla que Maria volia explicar com és la vida per a molts catalans, i sobretot les catalanes, que viuen en un poble; però a més a més, en un poble a prop de la ‘frontera’ amb la Franja i l’Aragó. Això fa que algunes persones del llibre parlen en ‘ebrenc’, amb especificitats del poble d’Arnes. Per tant, amb el llibre també s’aconsegueix posar un altre gra de sorra de deixar escrita la nostra llengua, i defensar i reivindicar-ne l’ús.
Personalment, com a ‘vingut de fora’, d’un país on es parla la que vindria a ser la llengua dominant al món (l’anglès), i on és normal trobar llibres en què cada personatge parla el seu dialecte, quan vaig aterrar a Catalunya em sorprenia aquesta necessitat de reivindicar la llengua, de ressaltar que cal llibres escrits en la llengua que la gent realment parla, i sobretot el debat dels diferents dialectes i quin és ‘el correcte’. Per tant, que Maria faci ús de les versions del català que es parla a Barcelona, Tortosa, i Arnes, em sembla perfecte, normal, i d’agrair, i un motiu més per comprar el llibre, per a poder llegir gent amb la nostra veu i lèxic.
Bé, volia parlar del fet de que Maria ha situat parts importants del llibre a la Terra Alta per dos motius a banda de la llengua. Primer, ho clava amb les descripcions, formes de viure, i coses que passen als pobles. Tant hi és si som ‘de poble’ o si vivim a la Gran Ciutat que es pensa ser Tortosa, tots podem comprendre i veure com d’acuradament l’autora tracta la vida de poble. La gent gran, els joves, les festes, els festejos, les mirades, les parladuries… i el bé que es viu i/o la necessitat que tens de fugir segons com.
El segon motiu pel qual m’ha agradat aquesta part és molt personal, però potser aplicable a molts ebrencs. De més jove, a la dècada dels noranta sobretot, però fins avui també, els encants de la Terra Alta i la Franja ens atreien sovint. Als estius hi anàvem gairebé cada tarda a perdre’ns per les muntanyes i banyar-nos als riuets, en lloc de torrar-nos a la platja arrebossats de sal, sorra, i el soroll de la gentada. Als hiverns, es pot passejar pels pobles com Arnes, Horta, Vall-de-roures, Queretes, Bot, Corbera, enmig de vinyes i oliveres, amb les muntanyes mai lluny si vols fer una caminada més seriosa. Fins i tot vam acabar treballant allà amb un campus de xiquets algun estiu. En fi, un paradís per a visitar. Però com tot els llocs del món, la vida continua pegant voltes tant si vius al paradís com a l’infern; vull dir, tot és molt bonic per a visitar, però les relacions, la feina, i els canvis de la vida et fan tocar de peus en terra allà on ets, tal com es demostra al llibre.
Hi ha un moment en el llibre quan la mare s’allunya de tots per a anar a viure a la Toscana i tot li va de meravella, però no és (al meu entendre) pel lloc en sí que ha triat, sinó pel canvi d’actitud que agafa quan es decideix descarregar el bagatge emocional i els danys que ha portat tota la vida damunt d’ella. Vull dir, si hagués anat a viure al Priorat, també li podria haver anat bé. Tal com li diu una filla, i la Maria en la presentació, és una mica de fantasia, allò d’anar al lloc on tothom somnia anar-hi però sense tenir ni arrels allà ni haver-hi anat mai. Això també em sona, perquè és força habitual que molts anglesos treballen tota la vida pensant en comprar-se una casa a la península Ibèrica per quatre duros i jubilar-se fent un permanent ‘dilluns al sol’, regat amb sangria. Un somni que de vegades surt bé, però més sovint acaba com una picada de fesols si no trien un lloc com Benidorm, ja que a altres llocs més rurals o autòctons troben difícil adaptar-se a la cultura, societat i llengua, i s’adonen que aquí també ens crivellen amb factures d’electricitat, aigua, gas… i sovint se’n tornen cap a les illes Britàniques. Cosa que no passa amb la mare en el llibre, que acaba vivint una mica estil ‘Un any a la Provença’ o qualsevol altra pel·lícula amb final feliç.
Anant a la Toscana també és una oportunitat per a que Maria pose música italiana (Battiato, Gaetano…) a la història. La música italiana (vaja, com quasi tota la música del continent europeu) no la coneixia en absolut abans de venir aquí però m’ha acabat agradant molt. Que els llibres tenen música? Sovint, sí. Una banda sonora de cançons que sonen en moments de la història és una eina molt eficaç i real per a connectar amb el públic, ja que molts sentim i escoltem música a totes hores del dia també, i ens ajuda a situar l’acció en un temps (i lloc), i saber com són els protagonistes. Que a un noi d’Arnes li agrade Joy Division ja ens diu tot d’ell –per cert, aquest moment lliga amb un altre gran llibre ebrenc, “Primavera, estiu, etcètera”, on la Marta Rojals usa una cançó d’ells en moments clau de la novel·la.
Hi ha moments durs, molt durs, però per sort Maria escampa moments d’humor per tot el llibre –sovint humor negre, donades les circumstàncies. Com en la vida de molta gent, que necessitem posar-hi o buscar una mica d’humor per aguantar i superar tot el que ens ve damunt. També té alguns girs o fets una mica surrealistes o ‘de pel·lícula’, que ajuden a que el llibre ens entre amb més gust.
Per anar acabant, ja que deveu tenir altres coses a fer, és, en resum, un llibre molt recomanable, amb un retrat d’aspectes com la vida rural, les famílies, les relacions socials, i el patriarcat, que podem reconèixer molta gent. Tot regat amb humor, la novel·la entra tan bé que segur que tindràs ganes de tornar a llegir-la o de comentar-la amb l’amic. I recordeu: ara ve Nadal, i un llibre fa un bon regal!
..
Fes el teu comentari