Sabeu quan volem tornar a mirar aquelles pel·lícules preferides, o quan escoltem un disc de música no sé quants cops? Doncs es pot fer el mateix amb els llibres, evidentment. No obstant això, parlant amb amics i coneguts, crec que som pocs els que repetim lectures. Per què deu ser? Potser perquè la vida no ens dona més temps i hi ha tants altres llibres que no hem llegit i que ens atreuen? Bé, sigui com sigui, si un dels objectius de la vida i la cultura és gaudir del temps lliure, i has trobat un llibre que t’encanta, jo recomano tornar-hi sovint! A la segona o tercera lectura, quan ja no estàs tan pendent de la trama i una possible sorpresa final, pots apreciar molt més com s’ha escrit el llibre i tot allò que l’autor vol transmetre amb cada paraula, cada frase…
Bé, aquesta introducció m’ha vingut al cap perquè la novel·la ‘Escales avall’, de la Cinta Arasa, és precisament un d’aquests llibres que, mentre l’estàs llegint per primer cop, ja saps que hi tornaràs –i així ho he fet aquesta tardor. És una novel·la fascinant, molt ben estructurada i explicada a través de tres veus que representen tres generacions de dones; la iaia, Maria Cinta, la mare, Montse; i la filla, que es diu Laia. Cada capítol és narrat per una de les tres en primera persona, i a poc a poc es va ajuntant les peces del trencaclosques i esbrinem per què les tres són on són, i allò que els ha portat fins allà.
Però els fets que han passat no representen el tema més important del llibre. Diria que és simplement una mena de McGuffin (un truc que va definir el director Alfred Hitchcock, que consisteix en posar un element que sembla important, però que no ho és, només per a que la història que de veritat volem contar pugui continuar). Mentre les tres dones s’esperen, per diferents motius, en llocs diferents, ens fan un repàs de les seves vides, de com han arribat fins aquí, i de quin futur poden tenir.
La iaia, ja molt gran, pega voltes al cap de coses que va fer de jove, i reflexiona sobre tot allò que van haver de viure les dones en la guerra i durant el franquisme. Veiem quins efectes psicològics va causar la guerra en els homes que van poder sobreviure, i que sovint tornaven a casa com una persona diferent, plens d’una barreja de tristesa, ràbia, i violència –cosa que m’ha fet recordar com va tornar el nostre iaio de la Segona Guerra Mundial i com va sofrir ell i la família durant els següents 40 anys, a causa dels traumes que va patir. En el llibre, la iaia Maria Cinta i les seves amigues repassen les seves vides i qüestionen si en algun moment van tenir la oportunitat de triar el camí que volien a la vida o l’oportunitat simplement de ser felices.
La mare, que deu tenir uns 60 anys, ha viscut una vida, vista des de fora, aparentment típica i perfecta, però amb el pas dels anys s’ha adonat que potser necessita alguna cosa més, algun canvi, i de fet ja n’ha fet alguns. Però sempre li queda el dubte de si continuar amb l’status quo o de trencar amb tot. Ha viscut la vida que volia? És a temps de fer un gir?
La filla, Laia, també ha arribat a una mena de cruïlla en la vida, i sembla que ella ha decidit (com més jove, més valenta?) engegar tot escales avall i buscar omplir el buit que se sent a dins d’ella, i buscar realment qui es.
Bé, encara que elles no se n’adonen, en el fons les tres comparteixen o han compartit els mateixos remordiments, dolors, dubtes, buits, ganes de canviar o de fugir. Totes tres es fan les mateixes preguntes. I curiosament, cadascuna pensa que allò només li passa a ella. La filla i mare pensen que la iaia ha tingut una vida i matrimoni perfectes, segons les esperances que l’objectiu principal de la vida és un amor que dura per a sempre. La mare també pensa que la filla està contenta amb la seva situació actual, igual com la filla imagina que sons pares no poden tenir cap problema. De fet, és com si cada generació, per no parlar seriosament entre elles, pensa que les anteriors tenen una vida estable i clara, sense adonar-se’n que les mares i iaies també tenen, o tenien, molts dubtes.
Però, el que el llibre ens demostra és que, malgrat les petites diferències entre generacions, els mateixos dubtes i preguntes es repeteixen. Tal com diu l’autora en diferents punts de la novel·la, les tres dones van acumulant plors pendents, converses pendents, preguntes pendents, i al final arriba un moment que tanta tensió i tantes incerteses et poden portar a llençar-te escales avall i canviar tot –o bé a continuar esperant i patint mentre la vida mateixa et va menjant el temps, l’energia i les preguntes.
Veiem els rols que els ha tocat viure a les tres per ser filles, parelles, mares, dones, o treballadores, en un món d’homes, i les dificultats que tenen, en primer lloc, per esbrinar allò que voldrien fer i, després, per trencar les expectatives, els tabús i els marcs programats per a poder tenir la llibertat de fer-ho, o treure la càrrega que porten al damunt.
Mentre està avançant la trama principal, que de fet passa només en un dia, l’autora ens fa un bon repàs de la historia i l’actualitat a través dels records i reflexions de les tres personatges. Des de la Guerra Civil que va provocar Franco, fins la guerra dels Balcans o la de Síria, tot passant també per la lluita per la llibertat d’Irlanda, i la represa democràtica a Catalunya fins al procés sobiranista, amb les votacions sobre la independència.
Les guerres i la violència han marcat les tres dones en diferents formes. No puc evitar pensar en una citació que vaig veure de la Mercè Rodoreda, especialment sabent que la Cinta Arasa n’és un gran fan de la seva obra: “Estic cansada, profundament cansada, cansada fins a l’ànima, de revolucions, de cops d’estat, de guerra civil, de guerra gran, […] d’aquest deliri de manar que tenen els homes, sobretot els que no saben manar.” Tal com em diu una amiga, generalitzant i simplificant, si treus els homes de l’equació quan veus tanta guerra, violència i crueltat arreu, s’acabaria una gran part del problema (per no dir tot el problema).
Són situacions que pateixen, en diferents maneres si voleu, tant homes com dones, però en la història s’ha donat poca veu al sofriment o efectes que han patit les dones. Per això, llibres com aquests són importants, per a plasmar sobre el paper coses que sovint s’han ignorat o menyspreat. És un llibre amb què molta gent es pot sentir identificada. Sobretot, les dones d’aquestes generacions. Però això no vol dir que ‘Escales avall’ sigui un llibre ‘per a dones’ –de fet, espero que aquesta etiqueta s’hagi quedat quedat en la paperera del segle passat. De la mateixa manera que tothom pot gaudir i trobar temes per a reflexionar en els llibres de Hemingway, Joyce, o Dickens, on els personatges principals són homes, esperem que avui en dia un llibre com aquest, de la Cinta Arasa, o com els de Mercè Rodoreda o la Jane Austen, no es queden al prestatge metafòric de ‘llibres per a dones’ en els nostres caps.
En resum, un bon llibre per a llegir i, sobretot, per a comentar amb uns amics i un cafè al davant. I també com les millors pel·lícules i discos, és un llibre per a tornar-hi.
Fes el teu comentari