Que Espanya és un país atípic, no hi ha dubte. Tota la regió mediterrània peninsular aporta més del 60% de la riquesa i les mercaderies que produeix per arribar a Europa han de viatjar per l’interior de la península per arribar al continent. Fa més de vint anys que la Unió Europea aporta diners per construir el Corredor del Mediterrani entre Andalusia, Múrcia, València i Catalunya. Però no! Els diners es posen per crear infraestructures a Madrid i aconseguir que totes les comunicacions surtin de la capital de forma radial. I així tenim que les comunicacions fèrries de Barcelona a Madrid costin només dues hores i mitja, quan de Barcelona a València en costen més de quatre.
En temps dels romans crearen infraestructures viàries i la calçada mediterrània era la més important perquè era on naixia l’economia peninsular principal per importar i exportar les mercaderies a Roma. A Espanya es va crear Madrid durant el segle XVII, una capital fictícia, única gran capital mundial sense disposar de riu, pel beneplàcit reial i el descans dels seus membres, i la cort que s’hi va establir envoltant-los, per adular-los i servir-los. I des d’aquella petita població, ara capital d’Espanya, es canviaren les lleis de la igualtat, la solidaritat i la fraternitat per unes altres “sui generis” on les elits que les conformen, pegats a la Cort Reial, apliquen “tot per mi i els altres que es fotin”.
Així les inversions per infraestructures, Madrid s’emporta la major part del pressupost anual per carreteres, per ferrocarril i per l’aeroport. A Barcelona la inversió a l’aeroport resulta 15 vegades menys que a Madrid, el mateix succeeix al tren i les carreteres. Que és un problema que ve de llarg, no hi ha dubte! Catalunya té un dèficit fiscal de 22.000 milions anuals i, en democràcia o en dictadura, ens quedem reclamant i parlant, responent-nos amb promeses que mai no arriben. Durant les etapes del PP, els dèficit infraestructurals a Catalunya han resultat escandalosos. I durant els períodes del PSOE, parlen molt, prometen més, però els dèficits continuen. Madrid és l’embut on van parar tots els diners d’Espanya i sobretot els de Catalunya amb el dèficit fiscal més esgarrifós d’Europa, i d’allí se’n fa el que es vol i donant tota la raó a l’adagi castellà “de quien reparte se queda la major parte”. Germà Bel, quinze anys enrere, ja ens ho va advertir al llibre “Madrid, capital París”. Fins i tot, els diners que es guanyen al port de Barcelona hi fan cap per atendre els dèficits d’altres ports de l’Estat, i sort que Madrid no té port de mar perquè si en tinguessin també serviren per engrandir-lo.
Ara que els catalans, “tenim la paella pel mànec” perquè ens necessiten per governar, demanem que ens traspassin Rodalies, després d’haver-se construït durant els darrers 30 anys vuit quilòmetres de metro a Barcelona i gairebé 195 a Madrid, disposant de vies úniques per viatjar de Riba-roja d’Ebre a Barcelona i cobrir els 200 quilòmetres amb més de tres hores de viatge, més del que costa viatjar entre Madrid i Sevilla, de dues hores i tres quarts amb el triple de quilòmetres. I el mateix costa entre Ulldecona i Barcelona, quan els trens no eren elèctrics i funcionaven a vapor. I seguim creient-nos que algun dia el PSOE complirà la promesa i traspassarà els serveis de Rodalies, amb els corresponents pressupostos per poder solucionar aquestes anomalies que vivim el ple segle XXI. Segurament seguiran enganyant-nos amb frases grandiloqüents i amb promeses que per alguna raó o alguna excusa mai no es compleixen.
La presa de pèl, igual PP com PSOE, és de grans magnituds. Ara tornarem a muntar una taula de diàleg, i diuen que ens donaran l’amnistia als polítics que van muntar un referèndum i els van condemnar perquè el declararen il·legal, però a la vegada pretenen crear una nova llei que presumiblement la podran deixar en suspens quan es presenti a Europa per una qüestió prejudicial. Parlen de finançament, infraestructures i no sé quantes garanties més per haver donat el poder governamental a Pedro Sánchez. Si la paraula dels socialistes és la mateixa que l’anterior legislatura, francament no són gens creïbles.
I és que Espanya roda al ritme que volen de Madrid, amb suport dels catalans o sense. Ara ens deixen parlar en català a les Corts, amb males cares i rancúnies d’alguns parlamentaris d’un costat i de l’altre, però a Catalunya l’idioma propi retrocedeix, i avança l’imposat des del 1714. El que no ho havien aconseguit durant tres segles es pot enllestir en poques dècades. I mentrestant, el PP i VOX imposen a les escoles valencianes i balears que els pares puguin demanar l’idioma que desitgin. Això és igualtat? Els catalans podem demanar a Espanya aprendre el nostre idioma a qualsevol de les seves escoles? Fins i tot a les comarques catalanes d’Aragó s’ha deixat d’ensenyar gratuïtament el seu idioma propi. O sigui, que demanen la igualtat però sempre a favor d’ells, igual amb finançament, amb obres públiques, o amb qualsevol llei que es decanti en la vertadera igualtat entre tots els ciutadans. Ells manen, obliguen, jutgen i amb lleis, o manipulant-les, si cal, en fan el que en volen sempre a favor seu. Vaja igualtat i vaja democràcia!
I a sobre, el rei Felip VI torna a repetir en el seu discurs nadalenc aquell injuriós parlament del 3-O del 2017, parlant de Constitució quan els que més xerren, menys la compleixen, gràcies a les inviolabilitats i històries que maregen la perdiu. Però sempre la fan volar a favor seu, amb manipulacions o sense. Vet aquí que Espanya és diferent, un país ben atípic i el Corredor del Mediterrani el fan passar per Madrid!
*ANTON MONNER és cronista de Gandesa.
Fes el teu comentari