Fa un dia radiant, acabem de sortir de l’escola i com sempre anem a berenar i a jugar al parc del costat. Allí ens trobem amb els amics i és molt divertit. Les mares estan xerrant mentre ens vigilen dissimuladament. Ja he berenat i vaig cap al tobogan. De cop, quan estic baixant noto un fort tro i cremor al meu cos. Estic volant, és com si hagués passat a una altra dimensió. El fort cop al cos em fa retornar… on és el sol? On sóc?
Estic ple de runa, de pedres, no puc respirar. No sento res… mare? Mare? Mare? Crido i no sento res. Què ha passat? Estava jugant… el temps passa, cada vegada tinc més fred, no em sento el cos, no sento res… mare? Al cap de molt temps per a mi, noto algú que plora al meu costat, intento cridar per fer-me sentir i no puc, provo de treure la mà furgant. Faig molta força, però no ho aconsegueixo. No em sento les cames, de cop veig un fil de llum, lluito per treure el que tinc al damunt, al final he tret les mans, ara els braços, a veure si puc aixecar-me…
Sí, només el cos, les cames no em responen. Provo per si puc veure la meva mare, mare? Mare? Ara estic sentint el so d’un nadó plorant, també ha degut perdre la seva mare. Vaig arrossegant-me entre les pedres, la pols…però on sóc? Això és un malson? On és la gespa i els gronxadors, on són els meus amics, on és la meva mare? Arossegant-me, trobo la Cristina, que no es mou, està plena de sang. CRISTINAAAA, i no em contesta.
Ella no es mou. Sento veus, uns homes vñenen cap a mi, no els conec… Mare, on ets? Un senyor m’agafa i em diu: com ets dius? Sóc Ivan!!! Estàs sol? No, estic amb la mare. On és la mare? Quan m’aixeca amb els seus braços tinc una visió més ampliada de l’entorn, busco a la meva mare, la veig… o veig trossos que li pertanyen, reconec la seva cara. La seva rialla. Mare, mare…
El meu poble ha canviat, no tinc casa, no tinc família, no tinc ningú. Estic amb gent estranya. Em fa mal el cos, no puc caminar, el que veig no m’agrada. Ja no penso en un refresc, amb un got d’agua sería el més feliç del món. Passen els dies i només sento trons i llamps, què ha passat? Què he fet jo? Hi ha xiquets amb mi, però ara vénen i els prenen, diuen que mos porten a un camp de refugiats perquè no ens trobi l’enemic. Qui es l’enèmic? Jo discutia amb Pau però sempre acabàvem amb una abraçada. Qui és el meu enemic?
Passen els dies, les noies més grans que jo i altres nois diuen que sofreixen violacions. Sento els seus crits, no puc soportar ho. També m’ho faran a mi? Espero que no, encara que ho preferiria, si així s’acaba aquest malson i puc despertar al costat de la meva mare.
Un relat curt irreal, que segurament és tebi al costat del nen que en aquests moments està passant això. Per un moment imagineu-vos que és el vostre fill, aquell fill innocent, al que somrius, eduques, cuides, per al que tot és puresa i màgia. En què ens estem convertint? Aquest odi que s’està desenvolupant actualment farà que aquests xiquets siguin soldats sense escrúpols, perquè estan vivint la violència i la tortura com una cosa normal.
Més de 400 milions de nens viuen en països afectats per conflictes violents, molts són desplaçats a la força, a vegades orfes o buscant seguretat. Més de la meitat de tots los civils que moren com a consequència de mines terrestres o de restes explosives són xiquets. 45 violacions dels seus drets diaris. Són vulnerables a l’abus, l’explotació i la tracta.
Los humans no hauríem de permetre de cap manera que, en la nostra història, en la història de la Humanitat es continuïn contant guerres, segrestos, tortures… El món ha fallat als xiquets, los xiquets no han de morir per culpa de la guerra, los hospitals no s’han de bombardejar. Què hi ha més lleig que bombardejar un refugi on la gent va a curar-se dels estralls que els ha produït la guerra? Los drets humans s’han de respectar en qualsevol hora d’aquest món.
Comencem per casa nostra, comencem per la nostra gent, Diàleg, entesa, escoltar, parlar. Estem en un temps que és comú veure, en les xarxes socials, en el boca a boca, en la premsa, expressions que al·ludeixen la falta d’escoltar, burla, crítica a tot lo que pensa diferent a natres. Augmenta la idea de radicalitzar que si no està amb mi estan contra mi, i així es va engrossint la ràbia, la impotència. La sensació de ser víctima d’aquells que ens enjutjen. Cada vegada és menys valorat tindre una opinió personal que entengui punts de vista i questioni els propis. Hem d’intentar ser més empàtics i apropar-nos al món amb una visió més neta.
La guerra no té cap lògica, no té la possibilitat de veure a l’altre com un ser humà. L’enemic és un bèstia salvatge però, quan el tenim davant, si el mirem amb els ulls nets dels nostres fills, veurem que es un ésser humà com natres. La guerra només té un bitllet d’anada a l’infern.
*DIANA VALIMANA és regidora de Som per Gandesa.
Fes el teu comentari