Mentre poso ordre a les meues publicacions i als meus articles, sovint massa dispersos i en mil i un espais, fet que en dificulta la seva gestió i la seva consulta, em topo amb dues notícies d’aquelles que anirien directes a la secció de la Maleïda Hemeroteca, i sobre les quals ja vaig escriure en el seu moment. Són notícies relacionades amb un dels temes estrella a les Terres de l’Ebre, el hàmster ferroviari ebrenc, que ara sembla un xic aturat, però que cal anar recordant amb certa periodicitat, per posar les galtes rojes a qui toqui, malgrat que em penso que de vergonya en tenen més aviat poca. No fos cas que ens oblidem que els nostres estimats polítics locals i localistes i els agents socials i econòmics del territori –com m’entanca aquest eufemisme– han de continuar potinejant amb l’assumpte. I també va bé recordar aquestes notícies per a posar davant de l’espill dues visions i dues realitats: d’una banda, la seva, la de qui segurament ha agafat ben poques vegades els Regionals (per no dir que ni una puta vegada) i no en sap un borrall de la seva realitat i els seus problemes, i que sovint viuen en un món idíl·lic i de fantasia; i de l’altra, la nostra, la dels treballadors, la del proletariat que com servidor de tots vostès s’alça del llit a les cinc de la matinada i es fot pel cap baix cinc hores de tren al dia –això teòricament, perquè la Normalitat al servei és que sempre, sempre, tots els dies, hi ha retards que em roben la vida.
La primera notícia es va publicar a la Marfanta el 15 de desembre de 2022, i en el text podem llegir que “El portaveu del PDeCAT al Congrés dels Diputats i exalcalde de Tortosa, Ferran Bel, ha aconseguit que la comissió de Transports del Congrés dels Diputats haja aprovat la implementació de vuit trens Avant entre Terres de l’Ebre i Barcelona. En concret, la comissió insta el govern de l’Estat a “restaurar de forma immediata el servei Avant entre Tortosa i Barcelona” i a “establir, en un termini de sis mesos, tres serveis addicionals Avant diaris d’anada i tres de tornada, tal i com s’havien compromès”. La segona notícia, publicada a l’Ebredigital.cat el 3 de desembre de 2022, ens explica que “Les reunions entre els comuns i el Govern de Catalunya per aprovar els pressupostos de la Generalitat de 2023 continuen avançant. Esta setmana s’ha produït una altra trobada on s’han tractat els temes relacionats amb la mobilitat. És en este espai de negociació on s’ha acordat el retorn del tren Avant entre Tortosa i Barcelona, una proposta molt reivindicada pels agents econòmics i socials del territori com Trens Dignes, la Cambra de Comerç o Diàspora Ebrenca”. Si nos per la pena i la indignació que em provoquen llegir-les em fotria a riure a cor què vols. Dues notícies que exemplifiquen aquest món irreal que busquen solucionar els polítics, i el que és més greu, sovint amb la connivència i amb la col·laboració a ulls clucs dels agents socials i econòmics del territori que els segueixen el joc i que en cap cas fan de contrapès real ni efectiu. Queden deu dies de febrer del 2024, i res, absolutament res del que es deia en aquestes dues notícies s’ha fet realitat. Evidentment, no s’ha tornat a implantar l’Avant, però el meu greu és que la situació de l’R-16 és cada cop pitjor i el servei és cada dia més pèssim. Però és clar, de tanta normalitat ja no hi ha cap titular que impacti, oi?
I la segona realitat, la de cada dia, la de cada matinada mentre tothom dorm i camino per una ciutat i m’enjaumo dalt d’un tren quan encara tot ho domina la fosca, és que el món continua rodant, que la realitat s’imposa, i aquesta realitat ens explica que cal anar a pencar i a guanyar-se les garrofes per alimentar-nos i alimentar la tropa, ni que sigue una mica. I aquesta realitat s’entafora cada dia en uns Regionals de l’R-16 absolutament indignes, que circulen amb retards continuats i que sovint ho fan amb trens de fa cinquanta anys (a l’Ebre només disposem d’un model 449, els models de trens més nous, més ràpids i més aptes per a fer quasi 200 quilòmetres de trajecte) i que fins on he esbrinat, només cobreix quatre serveis al dia, dos de pujada i dos de baixada. Una realitat que en el meu cas em diu que aquests dies de febrer del 2024 ja he perdut en retards 670 minuts (11 hores i 10 minuts), i que ja és la segona xifra més alta en els vuits anys que fa que porto registres dels meus retards i de tota la vida que se m’escola pel desguàs del tren. I encara no s’ha acabat el mes. I pel que sembla, és una realitat que fins avui ningú amb una mica de seny s’ha arromangat per intentar-la solucionar… I encara menys per intentar aportar solucions reals i factibles a aquest desastre de l’R-16, majúscul i hiperbòlic, que tenim com a país, i que defugin de móns irreals i d’il·lusió.
Fes el teu comentari