Hem llegit i rellegit (perquè amb una vegada no n’hi ha prou) el #còmic ‘Mònica’, l’última obra mestra de Daniel Clowes. En català està editada publicada per l’Editorial Finestres, i també la teniu en castellà, editada en castellà per Fulgencio Pimentel, fins i tot abans que als Estats Units.
Tot i que es podria considerar una novel·la gràfica, ‘Mònica’ és un recull de narracions més o menys interconnectades, que expliquen d’una manera coral la història del personatge principal, fins i tot abans que ella mateixa nasqués. En este sentit, un dels atractius de l’últim llibre de Daniel Clowes és que cadascuna de les històries és un homenatge als gèneres dels còmics més populars als anys cinquanta, seixanta i setanta: el còmic bèl·lic, romàntic, ciència-ficció, crim, fantàstic, terror… Tot un prodigi estilístic i narratiu, que també serveix Clowes per retratar la història dels Estats Units en aquelles dècades de la seua mateixa infància i adolescència. En alguns aspectes, la història de Mònica té algunes semblances amb la seua, segons ha reconegut Clowes en algunes entrevistes.
Per això, la crítica coincideix en què Clowes, després d’anys d’espera per part nostra, ha creat la novel·la gràfica més complexa i personal de la seua carrera, però també la més generacional. ‘Mònica’ vol ser la contribució del còmic a la gran novel·la americana, i crec que aviat serà considerada com un clàssic de la historieta independent nord-americana.
També des de l’aspecte més formal, ‘Mònica’ és un mosaic que afavoreix múltiples lectures, perquè té diferents capes de significat, començant per les il·lustracions de les guardes i les pàgines on hi apareixen els crèdits. És una història de la recerca del pare desconegut i de la mare perduda, però també una crítica a aquells Estats Units dels anys de la guerra del Vietnam i dels hippies, que va deixar-se enlluernar per les sectes destructives de gent com Charles Manson. Però, sense voler fer spoilers ni imposar interpretacions sobre el sentit del cataclisme final, també crec entendre que és un metacòmic en què els mateixos personatges, amb una simple pala, poden trencar les barreres de la narració seqüencial i enviar-ho tot a la merda.
Fes el teu comentari