El fillol és un gandesà il·lustre, el Dr. Josep M. Alcoverro i Pedrola, llicenciat en Medicina i Cirurgia, i coordinador de trasplantaments. Membre de l’Acadèmia de Ciències Mèdiques i coordinador estatal del Grupo de Trabajo de Cuidados Intensivos Cardiológicos. Ha estat i és una autoritat en les seves especialitats mèdiques però ara ja jubilat manifesta la seva cultura i arrelat bon lector, pel món de l’escriptura. Circumstancialment fa uns mesos, ens vam trobar a l’estació de ferrocarril d’Arnes –per on no hi funciona cap tren des de fa dècades- i ara és la Via Verda de la Terra Alta, on em va comentar, menjant un entrepà i refrescant-nos, després d’haver caminat durant tres hores, “…saps Anton, que escric històries i he fet servir alguns dels teus llibres per informar-me? Vaig contestar-li que ho trobava molt bé però pensant que escrivia com molts ho fan, però mai ho veuria publicat.
No ha resultat així! Fa dos mesos ja em va informar al Teatre “La Llanterna” de Móra d’Ebre, on el Col·legi de Periodistes de les Terres de l’Ebre em va dispensar l’honor de presentar, al seu oncle Tomàs, que ja tenia escrita la novel·la que m’havia comentat. Tot seguit em vaig oferir per presentar-li. “Ja tinc el compromís del meu oncle”, em va respondre.
Passades unes setmanes, va arribar el dia de donar a conèixer la novel·la, ja editada per La Desclosa, S.L., “La pedra groga”. Es tracta de quatre històries entrellaçades d’una família de la Terra Alta, on el personatge principal és algun familiar avantpassat seu o que va viure a la casa on hi va nàixer, un palauet senyorial del segle XIII, conegut pel nou de la seva nissaga familiar, “Ca Riello”, que va pertànyer a la família nobiliària dels Cervelló, casat amb un noble aragonès, l’Artesulla, que amb l’Orde del Temple feu un canvi territorial de la Vall de Batea, el pobles de Nonasp i de Bot, per les rendes de Gandesa fins l’any 1252. Tot es desenvolupa en episodis d’història fictícia entre personatges reals i altres inventats, però tots ells ben inversemblants.
Tomàs Alcoverro, el degà dels corresponsals estrangers a Beirut, li ha prologat i li ha presentat a diferents indrets entre ells, a Barcelona i a Gandesa, i afirma, “reivindico la qualitat literària de La pedra groga i les històries relligades, fruit de la imaginació que relata…el lector podrà triar entre realitat i ficció, preparant-se a un exercici d’imaginació d’estil literari molt elaborat i a mantenir la intriga gairebé rocambolesca fins al final…on cita, entre altres, a Goethe, a Joan Perucho o Maria de las Nieves de Braganza, en la seva estada a la tercera guerra Carlina, a casa els Sunyer, la pairal de Ramon Serrano Sunyer…, veïna a la que van néixer Joan Bta. Manyà (el teòleg) o Joan Grijalbo (l’editor mexcà) i al final, la capsa amb l’amulet, la pedra groga, amb una escriptura àrab, cúfica, que li arriba a mans d’un parent saragossà, de Ca Riello, que lluita a la División Azul…”
La darrera de les històries és la de la seva àvia, la Sra. Miguela, que jo encara vaig conèixer, que va patir molt a la guerra amb la mort de dos dels seus fills i d’un cunyat. Malgrat la sordesa aguda va patia, coneixia totes les xafarderies dels veïns i del poble. I Josep Maria, reprodueix el que explicava la seva iaia , “En aquells primers dies de després de la guerra s’havia de posar tot en marxa; ens havien buidat la casa, primer els altres i després els nostres, i els camps, tant els bancals com els costers, s’havien de netejar de restes de la guerra, restes de la Batalla de l’Ebre; cadàvers, bombes i metralla. La metralla i les bombes les venien a buscar; valien cèntims; els morts els havíem de plegar nosaltres mateixos i enterra’ls a les maleses, als morts no els volia ningú: si eren estrangers, ningú el reclamava, i si eren d’aquí, ja per desconeixement o per por, tampoc…A casa, algunes famílies ens venien a demanar ajuda a la sinyora Miguela, dient-li, que mos podrien ajudar per a comprar una mula i adobar lo carro?, i la Sra. Miguela reflexionava amb el seu gandesà agosarat, i naltres a segons qui, no podíem dir-li que no, i no en teníem de quartos, i havíem de demanar-los al banc…”
Reculls d’històries, de personatges i d’anècdotes per passar-s’ho bé. Una novel·la plena de fets que del principi al final atrapa i vols saber com acaba per destriar el fictici del real, emprant bona literatura. I un detall per acabar l’article és que la primera edició es va vendre tota i molts dels assistents a la presentació de Gandesa van adquirir-la però no se la pogueren emportar. Aviat, l’editor, els la farà arribar a casa.
*ANTON MONNER és cronista de Gandesa.
Fes el teu comentari