L’afusellament del periodista Sebastià Campos Terré, el 5 de juliol del 1939, deixava una vídua i una filla a Tortosa. Com ja sabem, l’exdirector del diari republicà El Pueblo, que ja era capità de l’Exèrcit Popular, havia aprofitat un permís nadalenc per tornar a casa, i l’últim dia del 1936 es casava a Tortosa amb el seu amor de joventut, Irene Turón Domènech, amb qui mesos després tindria una filla, Victòria Campos Turón. Però en acabar la Guerra Civil, durant el consell de guerra sumaríssim contra Campos Terré, les autoritats franquistes l’acusen d’haver-se casat amb tres dones diferents a Madrid, Tortosa i Barcelona. No se sap del cert si durant els seus mesos a Madrid s’havia casat amb algú, però ja vam explicar que la seua dona els últims mesos de la Guerra Civil, a la capital catalana, era Magdalena González, una jove que va conèixer el 1932 a Flix, quan Campos Terré va treballar-hi de mestre. Avui podem confirmar que Magdalena també es considerava la vídua de Campos Terré, i que fins i tot haurien tingut un nadó que va morir durant la guerra o poc després.
Al novembre passat, quan vam entrevistar Victòria per primera vegada, la filla de Campos Terré ens va dir que ja sabia que el seu pare havia tingut una altra dona a Barcelona, una flixenca que havia conegut durant la seua etapa com a mestre en este poble de la Ribera d’Ebre. En aquell moment, la noia era encara una xiqueta, però cap als anys 1938 i 1939, quan s’haurien retrobat a Barcelona, Magdalena ja era una dona. El primer que ens posava sobre la pista de “Magdalena de Santiaguet” va ser l’exalcalde i historiador flixenc Pere Muñoz, qui ens detallava també que el pare de la noia era Santiago González Silvestre, cap de la junta local d’Ensenyament de Flix durant la Segona República. Per això, quan avancem en la investigació sobre el cas de Campos Terré i volem saber més coses sobre Magdalena, Muñoz ens indica que potser hauríem de parlar amb l’Arxiu Municipal de Flix. Per sort, fa uns anys que també coneixem el seu responsable, el sempre eficient Josep Antoni Collazos.
Contactem amb Collazos el 23 de març del 2024, just un mes després del nostre viatge a l’Arxiu del Tribunal Militar Territorial Tercer de Barcelona per consultar l’expedient de Campos Terré i refer les seues últimes petjades. En primer lloc, li demanem a Collazos si tenen alguna imatge escolar del 1932, per intentar trobar Campos Terré en alguna fotografia de la seua època a Flix, com la que sí que es conserva del seu pas per l’escola de la Canonja. Ja vam explicar que tant Campos Terré com el seu ‘sogre’ flixenc, Santiago González, van participar en la celebració del primer aniversari de la proclamació de la Segona República, tal i com recollia una crònica del Diari de Tarragona del 19 d’abril del 1932. Però mentre esperem alguna imatge, Collazos ens troba més informació sobre Magdalena González Català, a partir de la seua acta de naixement. Magdalena de Santiaguet naix a Flix el 4 de juliol del 1918, i mor a Barcelona el 2 de novembre del 2010, segons l’acta del Registre Civil de la capital catalana. Amb tot, en l’acta de defunció figura com a dia del naixement el 7 de juliol del 1918. Tot plegat, ens confirma que, quan Campos Terré, amb 21 anys, coneix Magdalena a Flix, ella encara no té 14 anys. Quan es retroben a Barcelona, ell ja tindrà uns 27 anys, i ella, uns 19 o 20 anys.
De fet, Collazos ens localitza un altre document important. Ni més ni menys que un acta de matrimoni de Magdalena González de l’any 1958, quan es casa amb Cristóbal Agustín Ferrús Vidal, Tòful, un peó industrial amb dos cognoms molt flixencs. “Però el més interessant és que posa que el seu estat civil era vídua, i que el seu anterior marit era… Sebastián Campos Terré!”, exclama l’arxiver. Efectivament, l’acta del Registre Civil de Flix diu que Magdalena viu al número 12 del carrer de la Pena, de professió “sus labores”, i que en el moment de casar-se és vídua, “de primeras nupcias de Sebastián Campos Terré, fallecido en Barcelona el 5 de julio de 1939″. Però no hi diu quan ni on s’havien casat Magdalena i Campos Terré. En canvi, gràcies a l’acta del registre podem saber el matrimoni de Magdalena amb Ferrús Vidal se celebra a l’església parroquial de Flix el 18 de març de 1958. En aquell moment, ella té 39 anys, i ell, 47 anys.
El mateix 25 de març, Collazos també ens diu que ell va arribar a conèixer Magdalena i la seua filla. Resulta que el realitzador Mario Pons va entrevistar-la per al documental ‘La Batalla de la Memòria’, el seu treball sobre les ferides obertes de la Batalla de l’Ebre fet amb la col·laboració de l’historiador flixenc Josep Sánchez Cervelló. Això va ser al 2006. Pons va entrevistar només Magdalena, i més o menys per la mateixa època la seua filla també va visitar l’arxiu per un tema al Registre Civil. El problema és que l’entrevista de Magdalena, que en aquell moment té 88 anys, va caure del muntatge final del documental. Però com que coneixem el director de cinema i la seua manera metòdica de treballar, li preguntem si encara conserva aquell enregistrament. La nostra intenció és tenir accés a alguna imatge de Magdalena. Pensem que ja estem més a prop que mai de conèixer l’altra dona de Campos Terré.
El 27 de març, ens arriba l’esperat correu des de l’arxiu flixenc. Fa uns mesos que s’ha publicat un llibre sobre la història de les escoles de Flix, però la imatge més propera que ens localitzen és una fotografia del 1931, abans de l’arribada de Campos Terré al poble. Això sí, amb totes les xiquetes de l’escola. Per tant, és una foto que, com a mínim, ens ha de servir per mirar d’identificar-hi Magdalena més o menys amb la mateixa edat que tenia quan va conèixer el periodista tortosí. Ens envien tres versions de la mateixa imatge, amb diferents afectacions i imperfeccions pel pas dels anys. El problema, ens diu Collazos, és que no saben ni el nom de la mestra, ni el nom de les alumnes. També ho preguntem a Muñoz, que és qui ha cedit dos de les versions de la fotografia. Però la foto és antiga i en este cas no tenen el nom de les xiquetes. Com podrem trobar Magdalena de Santiaguet?
Tornem a parlar amb el director de ‘La Batalla de la Memòria’. L’endemà, 28 de març, Pons ens contesta que ja ha localitzat al seu arxiu l’entrevista a Magdalena González, enregistrada el 15 d’octubre del 2006. Ens arriben les primeres imatges, així com la transcripció de l’entrevista no inclosa en el documental. Magdalena, vestida amb un polo blanc, parla a la càmera asseguda en un sofà blau. Té la cara prima i porta ulleres, amb el cabell canós i força curt, pentinat cap enrere. De seguida, comparem estes imatges inèdites d’aquella filmació amb la fotografia escolar del 1932, i pensem que hem pogut identificar una de les xiquetes més grans com la Magdalena de Santiaguet amb 13 anys. Per la fesomia de la Magdalena del 2006 i les característiques físiques de la noia, creiem que és la cinquena de la filera superior, començant a comptar per l’esquerra de la imatge. La cara i el cos prims, la forma del nas i de les celles, els ulls negres, el llavi inferior molsut, el front estret… Estem convençuts que ella és Magdalena.
Però no serà ella. Qui ens desmunta les nostres hipòtesis és la filla de Magdalena. Collazos ens aconsegueix el número del telèfon mòbil d’Eva Ferrús González, que ens diu que no reconeix la seua mare en la fesomia de la xiqueta de la fotografia del 1932. “No em sembla la mare. Ella tenia la cara més rodona, i a les fotos de jove sempre reia”, ens diu en la primera trucada. Eva té 75 anys i és l’única filla de Magdalena, però ens confirma que sabia que la seua mare va estar casada amb Campos Terré, i que fins i tot havien tingut una criatura que se’ls havia mort. Així li ho havia explicat una vegada Carmeta Guiu, una amiga flixenca de la seua mare: “Es va casar amb aquell home i van tenir una filla, que se’ls va morir”. Això voldria dir que Victòria, la filla tortosina de Campos Terré, va arribar a tenir una germanastra a Barcelona, però no hem trobat cap víctima infantil amb els cognoms Campos González o Campos Català a la base de dades que va crear el Memorial Democràtic per detallar el cost humà de la Guerra Civil a Catalunya.
Parlem amb Eva per primer cop el 2 d’abril. Des del primer moment, és una dona que destil·la amabilitat. Ens parla amb sinceritat, naturalitat i afecte, com si ens coneguéssim de fa temps, il·lusionada de saber ara, de poder esbrinar ara, més coses de la vida de Magdalena. Pel que ens diu, la seua filla, la néta de Magdalena, també està enganxada amb la història que acaben de conèixer. Eva ens pregunta per Victòria, la filla tortosina de Campos Terré, i per les filles de Victòria, que també van explicar-nos que una vegada van estar a punt d’anar a conèixer Magdalena i la seua filla a Flix perquè sabien on vivien, però que al final van deixar-ho córrer. Fins ara, gràcies a l’anotació que hem vist en el certificat de matrimoni dels seus pares, Eva només sabia que el primer marit de la seua mare era algú de nom Sebastià Campos Terré. Però no va buscar més informació sobre ell, i no coneixia res de la seua història. “La mare sempre em deia que m’ho explicaria més endavant, quan fos més gran, i al final no m’ho va explicar”, lamenta Eva, que afegeix que Magdalena era una dona molt lliure i decidida, qui sempre feia “allò que pensava que havia de fer”. Per exemple, ser mare soltera en plena postguerra, el 1948, i no casar-se amb el pare d’Eva fins que ella ja tenia 10 anys. “De vegades em deia ‘avui anem a veure el teu pare’, fins que un dia va dir-me: ‘em caso amb el teu pare’, i es van casar”, recorda Eva. Per això, fins als 10 anys, Eva només havia portat els cognoms materns, González Català.
El mateix dia, la filla de Magdalena ens envia, des del mòbil, diferents fotografies de la seua mare. La primera és una foto que sempre porta al bitlleter, amb Magdalena de perfil i ella mateixa als seus braços, un nadó de pocs mesos. Però la imatge no ens serveix per identificar Magdalena. Mentrestant, a la fotografia del grup escolar li indiquem la cara d’una xiqueta que pensem que és Sisqueta Ortiga. Segons Muñoz, es tracta d’una amiga de la seua mare, també “molt d’esquerres”. Eva recorda qui era Sisqueta, però no li sona de tan joveneta, i ens diu que ara també és morta. La següent foto que m’envia és una imatge molt bonica de Magdalena somrient, en plena edat adulta. A la seua dreta hi ha Rosa González Silvestre, la tieta de Barcelona que la policia franquista va interrogar per investigar Campos Terré. A l’esquerra de Magdalena podem veure-hi Eva de jove, que ha heretat la bellesa i el somriure de la seua mare.
Tot seguit, Eva ens envia una altra foto impressionant. Veiem Magdalena més o menys amb la mateixa edat que devia tenir quan es va enamorar de Campos Terré, a Barcelona. Però el primer pensament que tenim és que es tracta d’una imatge captada a Flix poc abans de la Guerra Civil, o potser durant els primers mesos del conflicte. Magdalena hi apareix asseguda al costat d’un jove amb uniforme de l’Exèrcit de l’Aire, amb altres amics i amigues, en una actitud clarament desenfadada. Ella no mira a l’objectiu de la càmera, sinó cap a algú que es troba a la dreta del fotògraf. Però sobretot ens crida l’atenció que agafa un diari doblegat amb una mà, i que una de les seues amigues i un dels nois també porten periòdics a les mans.
L’explicació de la presència dels diaris a la fotografia la trobem en la transcripció de l’entrevista de Mario Pons a Magdalena: “Jo vaig començar l’escola als sis anys i vaig sortir als 16. I cada dia anava a l’escola, pujant i baixant, baixant i pujant, i la vida era de poble, tranquil i quiet. A la fàbrica de Flix hi treballaven 1.300 homes, mentre que ara no arriben a 300, i quan venien los homes de la fàbrica es formava un rastre d’homes, homes, homes, pel carrer de l’estació. I natros teníem un quiosc de premsa. Teníem diaris i revistes, i a última hora vam fer un quiosc a la plaça, perquè primer anàvem a repartir els diaris a les cases. Arribaven los diaris en tren i anàvem a l’estació, però los trens sempre arribaven tard, i jo havia d’anar-hi dos o tres vegades, ara no arriben, ara arriben… Vinga, dos o tres vegades cada dia a l’estació, a peu, és clar, no cal dir-ho. I després ja vam posar un quiosc a la plaça, anàvem a buscar els diaris i la gent venia a comprar-los”.
Per tant, els periòdics a les mans de Magdalena i dels seus amics ens fan pensar en estes paraules transcrites de l’entrevista del 2006. També l’escenari de la imatge, que sembla captada a l’antic magatzem de l’estació de Flix, on arribaven els trens amb els diaris i revistes que ella havia de vendre, primer per les cases i després al quiosc de la plaça Major. De fet, l’edifici del darrere té un voladís que ens recorda el magatzem de l’estació del ferrocarril, i la mateixa fotografia sembla feta des de baix de l’andana que encara es conserva just en aquell punt, a l’antic moll de mercaderies.
Però hi ha altres elements de la foto que també capten la nostra atenció. En primer lloc, hi ha un noi amb gorra i ulleres, que sembla que fa la salutació comunista, amb el puny tancat, en el moment de preparar-se per a la foto. El jove ens recorda moltíssim l’únic nen que es cola en la fotografia del grup de xiquetes de l’escola de Flix. És un xiquet que queda immortalitzat a la part superior dreta d’aquella imatge del 1931, sorprès per l’escena i amb els vidres de les ulleres enlluernades pel sol o pel flaix de la càmera. No en tenim cap dubte, que es tracta de la mateixa persona.
I després, hi ha un altre detall que serà determinant per poder identificar correctament Magdalena de Santiaguet amb 13 anys. Són les seues amigues, les germanes Carmeta i Feliciana Guiu. A la foto de l’estació de Flix, segons ens diu Eva, Carmeta és la que surt al centre de la imatge, al costat de Magdalena, mirant a càmera i amb un diari a la mà. L’altra és la seua germana Feliciana, dreta i darrere de les dos, amb ulleres. I quan les mirem, pensem que potser ens hem encaparrat massa, en trobar Magdalena entre les xiquetes més grans de la fotografia del 1931. Per tant, ara repassem les noies de la segona filera, i trobem les mateixes cares de Carmeta i Feliciana Guiu, però de més menudes. La diferència és que Feliciana s’ha tret les ulleres per al moment de la foto, tot i que amb això no pot ocultar-nos que té problemes a la vista.
I si estes dos xiquetes són elles, això vol dir que Magdalena aquí haurà de tenir una edat semblant, i que per tant es trobarà també a la segona filera de noies. Aleshores, el que fem és comparar cadascun dels rostres de les xiquetes amb una altra imatge que ens ha enviat Eva, en què Magdalena hi apareix de petita, al costat de la seua tieta Rosa. I és aleshores quan ens adonem que la Magdalena del 1931 es troba gairebé al centre de la fotografia, molt a prop de Feliciana i Carmeta Guiu, mirant a càmera. Mirant-nos i dient-nos amb la mirada: “Com és que has trigat tant en trobar-me?”
Després de contactar amb Eva, ens ha costat tot un dia identificar la seua mare. “Tens raó, sembla ella”, ens diu a través del WhatsApp. “Has vist quines cares més tristes tenien?”, em pregunta. També em demana si puc facilitar-li la transcripció de l’entrevista del 2006, perquè ella no hi era present, en el moment en què Mario Pons va entrevistar la seua mare. D’abans de la guerra, i de quan ella era menuda, Magdalena hi recorda que al seu carrer encara no tenien aigua corrent, i que les dones havien d’anar a buscar-ne amb els càntirs al cap. “Este va ser l’últim carrer que van fer aigua al poble, perquè és tot pedra, davall de les roques és tot pedra”, hi diu Magdalena, i nosaltres recordem una altra imatge que ens envia Eva, en què s’intueixen la seua mare, quan encara era una nena, i altres persones, al mig d’un carrer costerut.
Les noies porten càntirs a les mans. “Vam tardar molt a tindre fonts, fill, molt! Ja era molt gran quan van fer les fonts… s’anava a buscar aigua al riu, amb los càntirs al cap; jo no perquè era molt jove, i la mare tampoc perquè tenia una noia que ho feia, però los càntirs al cap i la galleda aquí a la mà, i a fregar a una sèquia que ara està tapada”. Pensem que la foto deu ser al carrer de la Pena, on hi tenien la casa, i comparem la imatge fent un cop d’ull al Google Maps. Com no havien de tenir la cara trista, sense aigua a les cases i vivint al carrer de la Pena?
Però el pitjor encara estava per arribar. Quan es produeix l’aixecament militar, Magdalena de Santiaguet acaba de fer 18 anys. Segons la inscripció al registre, havia nascut a les deu del matí del 4 de juliol del 1918, tot i que al seu certificat de matrimoni hi posa que havia nascut el 7 de juliol. “Ella sempre celebrava l’aniversari el dia de Sant Fermí”, recorda Eva. Per tant, quan comença la guerra no fa ni 10 dies del seu aniversari. “Quan va començar la guerra estava a Barcelona, amb una tia i una padrina, i vam estar un mes allà sense poder venir cap aquí, perquè els trens no passaven”, explicava Magdalena a l’entrevista del 2006. La tieta de la que parla és Rosa González Silvestre, i la padrina deu ser la iaia paterna, Teresa Silvestre, que havia nascut a Mequinensa, segons la partida de naixement de Magdalena. Flix i Mequinensa tenien molta relació pel comerç fluvial per l’Ebre, amb els llaguts, però també pels vincles de les mines de la població saragossana amb la fàbrica electroquímica el poble riberenc.
Quan aconsegueixen tornar a Flix, al poble ja han començat els assassinats de gent de dretes per part dels revolucionaris. “La gent d’este poble no vol saber de la guerra. ‘Ai, xica, ja ha passat, ja ha passat, deixem-ho córrer, ja ha passat’. Però si ha passat bé s’ha de dir… Però no ho volen saber”, lamentava Magdalena a l’entrevista, quan recordava els dies de la Guerra Civil a Flix. “Per ignorància, dic jo, perquè si ha passat bé que s’ha de parlar del que sigue, d’això, d’allò i de tot, s’ha de parlar de tot”, insistia, tot rememorant també que el poble estava molt dividit abans de l’esclat del conflicte.
Tot seguit, Magdalena explica que molta gent va viure al camp perquè a Flix va haver-hi “un bombardeig molt gran, després del de Barcelona”. Es refereix a l’atac del 23 de febrer del 1937, només 10 dies després del bombardeig de Barcelona des del creuer italià Eugenio di Savoia. Un atac feixista que va ocasionar grans destrosses i 18 morts a la capital catalana. “Onze persones van matar aquella nit”, deia Magdalena, tot i que en realitat el bombardeig sobre Flix havia causat vuit morts: Josep Bertomeu Arbolí Benet, Baptiste Mur Canet, Pere-Pau Bagés Torres, Antonio Ortiga Cervelló, Salvador Biarnés Roch, i el matrimoni format per Salvador Santamaría Alegre i Amparo Santaliestra Tolosana, una jove parella que s’havien casat el 1936 i feia molt poc que vivien a Flix. Finalment, també va haver-hi una vuitena víctima sense identificar.
Hi ha una foto molt coneguda amb els vuit taüts de les víctimes mortals d’aquella nit, quan es va produir el primer atac aeri sobre població civil a Catalunya. L’objectiu principal dels avions feixistes era la fàbrica de la Societat Electroquímica de Flix, que es trobava col·lectivitzada per la Comissió de la Indústria de Guerra de la Generalitat de Catalunya. L’exèrcit sublevat sospitava que a Flix podien fabricar-se compostos químics necessaris per produir explosius, però els pilots van aprofitar una nit de lluna plena per descarregar també la mort als carrers del poble. L’atac criminal va durar diverses hores, entre les deu de la nit del 23 de febrer i la una de la matinada del 24 de febrer. El mateix 23 de febrer els feixistes també havien bombardejat Tortosa, però a la capital del Baix Ebre no havien provocat morts.
“Van tirar moltes bombes, van matar onze persones, i allà baix, a casa Blanco, hi havia un forat de les bombes que hi cabien quatre carros”, recordava Magdalena, que gairebé 70 anys després encara podia escoltar els crits de la gent. També deia que durant la guerra continuaven fent “la feina de casa, anar a l’estació a buscar els diaris, portar-los al quiosc i vendre’ls a la gent que venia a comprar-los. Venien homes joves, dones joves, compraven revistes, parlàvem… Això fèiem, què ens havíem d’esperar? I després al cap de vuit o nou dies encara van tornar els avions. Aleshores sí que els vam veure, nou avions. Mira! Un, dos, tres, quatre, cinc, sis, set, vuit, nou… Vinga, tornem-hi, que no ha sigut res”.
A partir d’este punt, sabem que la família González Català es feia càrrec d’un refugiat de Madrid. De fet, es calcula que entre el juliol del 1936 i el febrer del 1939, Catalunya va acollir més d’un milió de persones desplaçades des d’altres llocs d’Espanya. Algunes famílies ebrenques van solidaritzar-se amb els refugiats i van acollir persones, sobretot infants, de Madrid, de l’Aragó o de Pozoblanco i d’altres zones d’Andalusia, que fugien de l’avanç de les tropes franquistes. Així, Magdalena explica que van haver de córrer tots, arran del nou bombardeig aeri contra Flix: “Natros teníem un xiquet refugiat de Madrid, i corrents, corrents, lo xiquet despullat, corrents cap aquí dalt, corrents cap a la capella, a la capella. I allí vam estar tota la nit esperant que caiguessen i van caure… i a l’endemà al matí la gent va marxar tota cap als masos”. El poble ja no era un lloc segur…
Arran dels bombardejos, a Flix es van construir una sèrie de refugis antiaeris. El més conegut és el del carrer Sant Josep, amb una segona sortida per la plaça de la Música, però al municipi n’hi havia un total de nou: cinc al nucli urbà, tres a la fàbrica i un al costat del pont de ferro. La presència de la fàbrica convertia Flix en un objectiu militar, però també va tenir un pes important durant els 115 dies que va durar la Batalla de l’Ebre. De fet, el 1938 molts flixencs van deixar el poble per por a l’avanç dels feixistes. Ara eren ells, els que es convertien en refugiats. “Vam marxar. Què havíem de fer? Havíem d’esperar als nacionals estos? No, vam marxar tots, no només natros, tothom, de nit”, explicava Magdalena, que relatava que van travessar l’Ebre pel pas de barca del Riu de Baix. I és que a Flix el riu passa dos vegades, pel seu espectacular meandre, i per això tenen el riu de dalt i el riu de baix. La gent que fugia va marxar a peu fins arribar a Móra la Nova, on hi havia una altra estació del ferrocarril.
El destí de Magdalena i de la seua família era Barcelona, on en algun moment acabaria retrobant-se amb Sebastià Campos Terré. Ella va arribar-hi primer, i vivia a la casa dels seus oncles. És a dir, la seua tia Rosa, que estava casada amb Jaume, qui havia conegut quan feia el servei militar a Flix. A les fotografies familiars que Eva, la filla de Magdalena, encara conserva, el tiet Jaume sempre surt vestit de mariner. “És perquè a Flix, al costat de la fàbrica, hi havia una base nàutica de l’Armada, en què es feien vols amb globus aerostàtics”, ens comenta Eva. Per això busquem una fotografia de l’enlairament d’un globus que apareix en el llibre ‘La navegació fluvial i la industrialització a Flix’, que fa més de 15 anys ens va regalar el nostre amic Francesc Ramon Visa. Un llibre que Visa va publicar al costat del també historiador flixenc Sánchez Cervelló.
Al mateix llibre trobem una altra imatge, de l’edifici del Regimiento de Aeroestación de Guadalajara, que tenia la base a Flix. Els contractes de la fàbrica amb els militars van propiciar la construcció de dos instal·lacions compressores d’hidrogen. Llegim que això va permetre que alguns joves flixencs poguessin fer el servei militar al poble, al costat del recinte de l’electroquímica. Per tant, recordem la foto de la jove Magdalena amb els seus amics, en què ella es troba asseguda al costat d’un soldat de l’exèrcit de l’Aire. I veiem que damunt de la porta de l’edifici del Regimiento de Aeroestación també hi ha un emblema semblant al que l’amic de Magdalena porta a les solapes i a la gorra de l’uniforme. Li preguntem a Muñoz si el noi podria ser un d’estos reclutes que durant el servei militar havien d’omplir bombones d’hidrogen que després s’enviaven a l’aeròdrom de Cuatro Vientos i a Cartagena. “Bona intuïció, ho investigaré. No tinc constància que durant la Guerra Civil el Regimiento d’Aerostació estigués en funcionament”, em respon el professor i exalcalde de Flix.
Però a banda d’això, en el llibre de Sánchez Cervelló i Visa, a més de moltes imatges dels efectes dels bombardejos sobre la fàbrica i el poble de Flix, també ens trobem una altra fotografia molt interessant. Es tracta d’una altra imatge dels anys trenta, d’una celebració festiva al Casino, al barri internacional o de la Colònia Fàbrica, que era un lloc exclusiu per als tècnics superiors de l’electroquímica. De vegades, els càrrecs intermedis i alguns peons també hi eren admesos. Segons el peu de foto, a la imatge s’hi reconeix Santiago González, Santiaguet, és a dir, el pare de Magdalena. El 4 d’abril, li enviem la foto a Eva, que en els darrers dies ens ha intentat trobar algun retrat del seu iaio, sense èxit perquè fa poc temps que ha estat de mudança i encara té moltes coses en capses. “Tenia una foto d’ell amb la banda de música, perquè ell era el director de la banda, però ara no la trobo. A les fotos sempre el posaven al darrere de tot, perquè era un home alt, però se’l reconeix fàcilment perquè tenia uns bigotis molt grans”, ens comenta Eva. Li suggerim que potser Santiguet és l’home amb un important mostatxo que surt al centre de la fotografia, en l’última filera. Però Eva creu que “el padrí” és un altre home amb bigot, a l’esquerra de la imatge.
Però tornem al relat de Magdalena durant l’entrevista del 2006, quan recordava l’evacuació de Flix. “Després d’un mes, lo pare i la mare eren aquí, i jo estava a Barcelona”, a la casa de la tieta Rosa. Segons vam llegir a l’expedient de Campos Terré, quan la policia va interrogar-la, Rosa González Silvestre vivia al número 129 del carrer Badal, al districte de Sants. Els pares de Magdalena van arribar a Barcelona amb el tren, i després d’un mes d’estar allà no sabien res de la gent de Flix, “ni sabien si eren morts o eren vius”. “Natros allà estàvem tranquils”, relatava Magdalena. Suposem que és en este moment que la família González Català s’instal·la al número 41 del carrer Pavía, que és l’adreça dels “sogres” que Campos Terré dóna quan és detingut a Barcelona i li pregunten on ha viscut durant “l’etapa roja”. Entre les dos adreces, com ja vam explicar, no hi ha ni 100 metres: la distància es pot recórrer a peu en menys d’un minut. I en menys de 10 minuts, també es pot arribar al número 22 del carrer Toledo, que és l’adreça on Campos Terré declara que viu en el moment de la seua detenció.
El que no sabem és en quin moment del 1938, ni per què, Campos Terré va retrobar-se amb Santiago González i amb la seua filla, ara a Barcelona. Només sabem, segons la tortosina Victòria Campos Turón, que el seu pare s’havia recuperat d’unes ferides al front, que el van deixar coix, i que feia de comandant a la presó del castell de Montjuïc. Per la seua banda, a l’entrevista enregistrada el 2006, Magdalena no parla en cap moment de la seua relació amb qui havia sigut mestre a l’escola de Flix i, només un any després, el 1933, director del diari republicà El Pueblo. Per tant, no podem contar com es van enamorar; ni si Magdalena va saber que ell tenia una altra dona i una filla en aquella Tortosa bombardejada que va ser front de guerra durant nou mesos; ni tampoc si van traslladar-se a viure junts al carrer Toledo, al pis de Sebastià. Tampoc sabem encara si va produir-se algun matrimoni pel civil, ni si és cert que van tenir una filla que se’ls va morir, ni com va morir aquella malaguanyada criatura.
El que sí que podem suposar és que Magdalena encara estimava Campos Terré després de la seua detenció, el 10 de març del 1939, i que l’havia visitat a la presó. “Moltes vegades, quan passàvem en taxi per davant de la Model, la mare em deia que havia anat allà per veure-hi el seu pare, perquè es trobava detingut. I una vegada va dir-me que havia anat a veure el meu avi i també una altra persona, que ara penso que devia ser aquest senyor”, ens explica Eva. Malauradament, en l’expedient penitenciari de Campos Terré no diu res de les visites que hauria rebut, si és que les va rebre. Només hi posava el dia del seu ingrés a la Model, l’11 de març del 1939, i el dia de la seua sortida, el 5 de juliol següent, quan va ser entregat a l’escamot que l’executarà al Camp de la Bota. Per tant, Magdalena no només va haver de veure com tancaven la seua parella a la Model, sinó que també va haver de patir per la vida del seu pare. El que sí que queda clar és que Magdalena sabia perfectament quan havia mort afusellat Campos Terré, perquè així ho posava en l’anotació del seu certificat de matrimoni, quan diu que és vídua de Sebastià, mort el 5 de juliol del 1939. “Ja em vaig imaginar que aquell home havia mort afusellat després de la guerra”, ens comenta Eva. Potser era per això que Magdalena preferia celebrar el seu aniversari el 7 de juliol, un cop passada la data de l’afusellament de Campos Terré? De fet, Santiago González havia inscrit Magdalena al Registre Civil de Flix el 5 de juliol, l’endemà del seu naixement. La data del 5 de juliol la devia mortificar.
El 2 d’abril, Muñoz ens avisa que Santiago González va escriure un article al diari El Pueblo, titulat “Desde Flix”, publicat el 19 de setembre del 1934. Per tant, ja amb el seu amic i futur ‘gendre’ Campos Terré com a director del diari tortosí. Santiaguet hi polemitza criticant un article del periòdic El Radical de Tortosa, escrit per José Aguilá Grizo, però “tan mal redactado y con tantas faltas como mentiras contiene la mal garrapateada prosa del mismo”. Muñoz ens explica que González, nascut el 1898, va ser un dels fundadors de la UGT a Flix, que vivia al número 3 del carrer de la Pena i que va quedar en llibertat condicional el 24 de febrer 1942. Efectivament, comprovem que Santiaguet va ser sotmès a dos consells de guerra sumaríssims: un el mateix 1939, del que queda en llibertat, i un segon durant els anys 1941-43, en què és condemnat a 12 anys i un dia de reclusió temporal, pena commutada després per sis anys i un dia de presó major. Muñoz ens afegeix que, durant la Guerra Civil, el pare de Magdalena va ser responsable d’abastaments a Flix.
De fet, la filla de Magdalena també ens explica que, quan van tornar al poble, acabada la Guerra Civil, els seus iaios havien perdut la casa. La justícia franquista els havia incautat el seu habitatge del carrer de la Pena i havia cedit la casa a una família de dretes que l’havia perdut en els bombardejos de Flix. Segons Eva, els hi van tornar la casa quan van poder reconstruir la seua. Però també em diu que els falangistes van fer una gran foguera al carrer, amb els llibres i tots els papers que van trobar a la casa de Santiaguet. En l’entrevista enregistrada per Mario Pons, la mateixa Magdalena ho explicava així: “Quan vam tornar a casa teníem la casa ocupada per gent que no eren nostres. A la part de baix teníem molts llibres, molts. Los van cremar al carrer, quina ignorància més grossa. Los van cremar al carrer i tot ho van prendre, de casa, no vam trobar res de res. Los que estaven se van quedar aquí, perquè la mare no volia posar cobrellit al balcó quan passessin les festes, i ens vam posar dalt de les golfes i allí vam viure molt de temps. Quina misèria, misèria, misèria, misèria…, però aguantant fort, no caient, no, aguantant ben fermes… lo pare a la presó va estar tres mesos, perquè deien que portava arma llarga, i arma lo pare no en va portar mai de la vida cap. I al cap de tres mesos tot m’ho van cremar…. los feixistes van entrar a casa. Lo pare era representant de moltes coses, de joguets, de pernils, de coses de farmàcia… Tot ho van prendre i els llibres los van cremar al carrer…i el quiosc meu també el van tirar”. Així es lamentava Magdalena, d’uns fets que 67 anys després encara li feien mal i no entenia, però que ella sí que volia explicar.
També deia que el seu pare no en tenia cap culpa, dels assassinats “sense substància, sense motiu”, que els anarquistes havien comès al poble. Però Magdalena també recordava que els franquistes, en un dia, a la presó de Pilats de Tarragona, van matar-ne onze que eren de Flix. “Los d’aquí els van prendre cap allà a Pilats, a la presó, i els van matar i allí es van quedar”, lamentava. A més, deia que com que durant la guerra havien cremat l’església de Flix i els sants, després va vindre una “represàlia” que va durar molt, contra la gent d’esquerres del municipi riberenc. Magdalena parlava de les penalitats que havien passat durant la primera postguerra, tot i que el poble podia aconseguir menjar des de l’Aragó, sobretot cansalada, abadejo i pa. Després van arribar les cartilles de racionament, que només servien per racionar la misèria. “A treballar tothom i molta gent a la presó, i les dones també. A les dones els van pelar el cap i les van portar cap a Tudela”, explicava Magdalena per recordar el cas d’una detinguda que tenia dos xiquetes, i que van haver de quedar-se amb la iaia: “Se van morir de gana i de necessitat”. Era la dona d’un pagès que encara no havia tornat del front, perquè alguns republicans havien acabat als camps de concentració dels franquistes. Segons Magdalena, a esta veïna de Flix la van detindre mentre agranava el carrer, li van rapar el cap, i van enviar-la a Tudela amb una altra dona del poble.
La vida de Magdalena tampoc devia ser gens fàcil, durant la postguerra a Flix. Ella mateixa explicava que les dones de dretes, “les de la Cruz”, malparlaven d’ella a les botigues. “Te deien qualsevol cosota i feien lo que volien amb la teua vida”, recordava. Una vegada, van fer-la fora d’un ball que s’estava celebrant al local de la Unió Social de Flix: “Tu, al carrer!”, li van dir per humiliar-la. I una altra vegada, quan ella estava rentant la roba al safareig, va passar un guàrdia municipal i li va dir que tenia una “feineta” que podia fer: enganxar cartells. “Cartells per a n’ells? No, fill. Per als meus no n’he enganxat mai cap, així que per als atres tampoc”, va respondre Magdalena amb dignitat. La mateixa determinació que va demostrar ja de més gran, quan va renunciar a ser la majordoma de cuina d’una casa important, a Castelló, en assabentar-se que el seu propietari era l’exministre Ramon Serrano Suñer, ni més ni menys que el cunyat de Franco. Pensem que també va demostrar els seus principis quan, en el moment de casar-se amb el pare d’Eva i d’inscriure el matrimoni al registre, va reivindicar-se com la vídua de Campos Terré, un republicà afusellat pels franquistes, en lloc d’intentar amagar-ho a les autoritats del règim.
En diverses converses telefòniques, la seua filla Eva ens explica que Magdalena era una dona molt avançada per a la seua època, i que va treballar molt, tant a Barcelona com a l’estranger, en llocs com Itàlia i Suïssa, però també a Sud-Àfrica, on va estar-hi poc temps perquè eren els anys durs de l’Apartheid i tot allò tampoc li agradava… Com hem dit, amb el pare d’Eva s’havia casat el 1958, quan ella ja tenia 10 anys, però uns anys més tard va quedar-se vídua per segona vegada. Eva també ens diu que la seua mare, com Campos Terré, també era un gran lectora, i que ella va heretar el seu gust pels llibres. De fet, Magdalena li deia que ella també hauria gaudit molt, llegint les revistes i els periòdics que tenien al seu quiosc de Flix. En l’entrevista del 2006, Magdalena deia ben clar que la cultura és la base contra la ignorància, contra la desmemòria i contra l’odi. “Que tots som bons no és veritat, també n’hi ha de persones dolentes (…) Si no llegeixen no poden saber res, s’ha de llegir. Jo moltes coses les he viscut, però moltes coses les he llegides. La gent que no llegeix mai ni una revista, ni un llibre, ni res de res, ja em diràs tu… La ignorància és molt dolenta, molt dolenta. S’ha de llegir, sinó… malament”.
Fes el teu comentari