Quan dic els catalans, parlant del referèndum, ho manifesto amb total claredat. I que hagin catalans que no el vulguin, també ho tinc clar. Però entre els que s’hi declaren contraris, hi ha una gran majoria que han arribat a Catalunya durant els darrers anys destinats a càrrecs públics, que parlen en castellà i ja des de bon principi no accepten el que “fa olor de català”. I un altre sector, catalans de “soca rel”, que són espanyolistes i no poden canviar el seu parer. Són una minoria que s’han de respectar, com ells ens haurien de respectar a nosaltres que tenim un pensament diferent. Al Parlament existeix una majoria que són independentistes i demanen no haver de dependre de les polítiques de Madrid i de les majories governamentals que allí sorgeixen. Aquesta majoria des d’Espanya no s’accepta.
I per què a Catalunya, la nostra majoria se la pot combatre amb tanta facilitat des dels tribunals o des dels governs? La resposta és evident: uns aplicant la il·legalitat i els altres, sumant-se als dictàmens jurídics, dictant el 155, empresonant, inhabilitant, multant o declarar “fugados” els que han hagut de marxar per no ser tractats com a malfactors. I la raó sobre la que es sustenten queda clara: des d’Espanya som considerats espanyols, ens volen fer igual com ells “por el derecho de conquista” que van aplicar quan ens van vèncer el 1714, i van imposar-nos les seves lleis amb el “Decreto de Nova Planta”. Fins aquell moment teníem un rei únic però érem estats independents, malgrat que el rei tingués l’autoritat absolutista. Com a tal, sense convocar les Corts Catalanes i el govern del Consell General, com era preceptiu, l’any 1659, al Tractat dels Pirineus, va regalar a França, per conveniències polítiques, el comtat del Roselló i les comarques del Conflent, el Vallespir i el Capcir. I durant anys, del segle XVII, van obligar els catalans a hostejar les tropes de “los tercios”, napolitans, flamencs i castellans a les cases de les famílies catalanes com a simples ocupants i espoliadors, per la força de les armes.
Fins el 1714 depeníem del rei però érem un estat independent, dins de la Corona d’Aragó i també dins d’Espanya. A partir del 1717 ja fórem espanyols pel dret de conquesta, eliminant les nostres institucions (Parlament i Govern), obligant l’ensenyament del castellà, a predicar a l’església en castellà i a l’Audiència de Barcelona jutjar en el seu idioma quan poquíssims catalans el coneixien. Van tancar totes les universitats existents i van obrir-ne una a Cervera on s’ensenyava en la seva llengua i les seves lleis, que res tenien a veure amb les catalanes. I des d’aquell moment, als ajuntaments, els jurats o regidors perderen la possibilitat de ser elegits pel poble com ho havien estat durant segles, podent comprar les regidories i aplicar el caciquisme a cada localitat segons les voluntats d’uns pocs en contra de la voluntat del poble. Així, en implantar-se el cadastre i suprimir-se els delmes, els grans propietaris que podien comprar els càrrecs municipals aplicaven les contribucions del cadastre segons la seva voluntat.
Els catalans teníem un sol cognom per la nostra condició d’europeus i ens en van imposar un segon. A partir del 1750, ja espanyols per la voluntat dels conqueridors, Catalunya va viure un floriment econòmic quan les associacions gremials compraren a la Corona el lliure comerç amb Amèrica, fet que ens havia estat negat per no ser espanyols fins aquell moment. Els fabricants tèxtils de Reus i Barcelona podien vendre els seus teixits o els alcohols directament a Amèrica, sense haver de passar per Sevilla pagant els impostos que com a estrangers havíem de cotitzar. Vet aquí que els teixits de cotó que s’exportaven se’ls coneixia per “indianes” i els alcohols i l’oli d’oliva feren créixer econòmicament els nostres pobles, sense haver de pagar duana.
Aquelles lleis imposades pels guanyadors d’una guerra, continuen aplicant-se fins avui. Durant els darrers tres-cents anys, Barcelona ha estat bombardejada o ho havia de ser per voluntat d’alguns governats, cada cinquanta anys per reprimir la voluntat d’alliberament, i les dictadures han denigrat tot el que sortia de Catalunya que ha estat per la força de les armes “Vençuda però no submissa”, com declara l’historiador Joaquim Albareda, premi Serra d’Or, d’aquest any.
Malgrat tot, se’ns continua castigant any rere any pel fet de ser catalans. Som els que paguem més i els que ens arriba menys. Sofrim un dèficit fiscal escandalós i en canvi se’ns atorga un finançament totalment irrisori per atendre les nostres necessitats. Hem de parlar el castellà perquè ens diuen que és la “lengua de todos” per ser atesos a qualsevol administració estatal a Catalunya, imposen el castellà a les escoles catalanes per excusa, quan els seus alumnes el saben escriure millor que els que surten de les escoles castellanes, o ens prometen obres públiques que mai arriben. Als pressupostos estatals a Catalunya s’apliquen el 50% de l’acordat i en canvi a Madrid es disposen del 180%. El Corredor de Mediterrani el fan passar per Madrid i no per la Mediterrània on es produeix el 60% del PIB espanyol.
Per tantes irregularitats i injustícies, la majoria dels catalans volem ser independents. Els governs espanyols no deixen convocar-lo, com si la base de la democràcia a qualsevol indret del món que són els referèndums, fossin il·legals, perquè saben que el perdrien i perdent-lo deixarien de tenir la “mamella de Catalunya”. Vet aquí que, com diu Albareda, els catalans hem de seguir lluitant per aconseguir les llibertats arravatades i volem un referèndum per esclarir els conceptes i no haver de dependre dels que neguen els nostres drets i ens obliguen a complir el preceptes que dicten ells perquè són la majoria.
*ANTON MONNER és cronista de Gandesa.
Fes el teu comentari