La vida era senzilla i plena: el treball del camp, la casa, els fills, les xerrades a la fresca amb els veïns… Tots ens portàvem bé; discrepàvem en alguna cosa però tot s’acabava amb una rialla i un glop al carretell. I del carretell compartit a la distància més extrema amb els meus amics i familiars, tot perquè cadascú té una manera de pensar, ja no servia la bona voluntat d’ajudar-nos entre tots. El poble s’ha convertit en un polvorí: no hi ha rialles, ni cançons, ni juguesques d’infants; ara tot és gris.
Veia passar els tancs de guerra militar davant de casa meva. La por s’apoderava de la gent i la ignorància, amiga de la indiferència, també. Les apagades, nit. El fred demolidor. La manca d’aliments, l’olor de carn descomponent-se. La vida feliç de molts contrastava amb el dolor dels altres.
Vaig veure soldats endur-se el meu germà. Vaig preguntar i em van fer callar immediatament. Els veïns també marxaven empresonats. És perillós el pensament emancipat. El que era revolucionari era pensar. No van tardar gaire a prendre’m a mi i al meu marit, deixant dos fills amb una iaia que no podia valer-se sola… Em van rapar, insultar, pegar… Era una més de les cicatrius que s’anaven acumulant al meu cos, a la meva ment… Cada dia, un dia més que donava gràcies d’estar viva per poder tornar amb els meus fills…
Abans i després el blau del cel es va sumir en una nit fosca. Moltes famílies van patir persecució: artistes, treballadors, pensadors, mestres, professionals, joves i veterans. Hi va haver complicitat de civils. Hi va haver silenci i por.
No ho vaig entendre fins anys després. La meva realitat estava modelada al si d’una família on les diferències estaven marcades a foc a favor i en contra de la dictadura. És trist, però és així. Em va marcar de tal manera que vaig decidir llegir la història amb els meus propis ulls i així la vida i així tot.
Explicant als meus fills i nets que la vida pot ser molt bonica i senzilla, però en un moment es pot alterar perdent tot el més preuat que un ésser pot tenir: la dignitat!
La memòria dels nostres avantpassats està a cada casa, amagada per dir la veritat o per vergonya.
Les eleccions del dia 12M ens fan pensar: com és que la ultradreta està pujant tant entre els més joves?
Com pot ser que cada dia escoltem que hi ha més violència de gènere?
Per què les noves generacions no reben culturalment la memòria històrica del país, per què no se’ls explica la crua realitat que porta l’extrema dreta a generar odi i violència als nostres veïns, a les nostres cases?
No tot és culpa del professorat, tots en tenim una mica: el desordre i el caos són el pa de cada dia.
De la dictadura hem passat al llibertinatge i a tot s’hi val; oblidant els principis de la humanitat, els principis senzills de l’amabilitat, la comunicació, el raonament, l’aprenentatge, l’ordre…
Les polítiques d’extrema dreta estan fracassant, creen més pobresa a la gent treballadora, més indecisió cultural, més classisme.
Tenim com a mostra Andalusia, on els serveis sanitaris són deficients, on s’han de rentar els llençols els familiars dels pacients, on les cues a urgències són de dies.
El servei social està obsolet, la gent gran no té dret a una assistència digna, quan la reben ja estan al tanatori.
L’extrema dreta qüestiona si el vot d’un pagès té tant valor com el d’un banquer.
On la dona no té cap altra feina que ser la submisa de l’espòs.
Volen acabar amb les autonomies i a la més mínima es fiquen dintre de les autonomies, presidint parlaments i portant conselleries. Aquesta és una de les mentides de l’extrema dreta.
En poques paraules, l’extrema dreta és la inquisició de la llibertat.
No volem ser com ells, per la memòria, per honrar tots aquells que van patir, expliquem, ensenyem, mostrem la realitat; fiquem unes bones ulleres a les noves generacions per a no tornar a caure a les seves mans.
Igual com va dir fa uns dies un polític del PP, soci de l’extrema dreta, si t’enganyen una vegada, te l’han fotut; però si t’enganyen dues, llavors ets “un pipiolo”.
Acabaré amb les meves estimades metàfores…
Necessitem llums a l’ombra.
Han d’haver-hi espelmes dintre del poder judicial perquè no abracin la foscor com ho estan fent ara.
És una metàfora increïble.
La llum guanya la foscor, com l’amor venç la por, com la suavitat a l’aspror, com la gota constant modela la pedra.
La llum és l’única que encara tremolant sap que va néixer per il·luminar l’ombra.
Recorda, no tinguis por d’encendre el llumí…
*DIANA VALIMANYA és portaveu de Som per Gandesa.
Fes el teu comentari