El delta de l’Ebre és un territori de més de 300 quilòmetres quadrats amb un gran valor mediambiental i patrimonial on ha estat possible conviure la naturalesa, amb harmonia, conjuntament amb un assentament humà i una explotació agrària en gran part del delta. A partir dels anys 70, va començar un canvi de mentalitat i de prioritats. Fins a aquests anys, la transformació de les zones humides i erms en terra de cultiu havia estat fonamental; a partir d’aquesta data es va passar a valorar la conservació del medi natural de les zones inundables i, per tant, de la flora i fauna, per davant de la transformació en terrenys cultivables.
Durant anys, els espais naturals del delta (les basses, el trabucador, el fangar) havien estat uns espais sense ús específic; en tot cas s’utilitzaven com a coto de caça o de pesca, utilitzades moltes vegades per minories de fora del territori o per alts funcionaris de l’administració de l’Estat, amb la col·laboració de col·legues seus del delta. L’exemple més clar fou la Casa de Fusta o Verda, coneguda també com la casa dels “senyors”, per l’ús que se’n feia.
Les zones humides i les infraestructures del territori estaven sota el control quasi absolut dels delegats provincials de Medi Ambient, del IRYDA (Pérez Muelas) o de la Confederació Hidrogràfica de l’Ebre (oficines centrals a Zaragoza), tots ells depenent del Govern de l’Estat. Dels delegats provincials depenia la gestió i administració de la caça i pesca així com la gestió dels temes agraris i els possibles ajuts a l’activitat agrària. Aquesta gestió la portaven, en part, a través d’entitats com eren les cambres arrosseres o les Comunitats de Regants.
Els delegats provincials i entitats agràries tenien més poder al delta que els propis ajuntaments.
Aquest canvi de mentalitat coincidia amb el canvi democràtic, i l’aparició dels partits polítics, sindicats, organismes autònoms com el Consell Intercomarcal de les Terres de l’Ebre i, finalment, la constitució del primer Parlament de Catalunya de l’època actual i posteriorment la constitució dels nous Ajuntaments.
Pot ser el primer organisme on es va començar a parlar de la possibilitat d’alguna figura legal de protecció del medi ambient fou el Consell Intercomarcal de les Terres de l’Ebre, en el qual estàvem representats totes les forces democràtiques de les comarques de l’Ebre. En aquell moment, en un estat embrionari, ja es va parlar que les zones a protegir eren una part del Delta, del riu i dels Ports.
Una vegada constituïts els ajuntaments democràtics, l’Ajuntament d’Amposta, conjuntament amb la Unió de Pagesos i amb el suport de persones que estaven al voltant del Consell Intercomarcal de les Terres de l’Ebre, es va començar a promoure la possibilitat de declarar una part del terme municipal d’Amposta i del territori deltaic amb una figura en aquell temps innovadora com era la declaració de Parc Natural. Es pretenia promoure des d’Amposta i volíem ser pioners i estar preparats pels avantatges que la pròxima participació en la Comunitat Europea ens podria donar. Al mateix temps, pensàvem en oferir la possibilitat d’ubicar a Amposta les oficines i els serveis del parc a crear, tenint en compte que al terme municipal es trobava l’única edificació pública del que seria el futur parc, la “Casa de Fusta”.
Mentrestant, es va constituir el Parlament de Catalunya de la primera legislatura a l’abril de 1980. Entre els diputats que vàrem sortir elegits estàvem Joan Martí per CiU, Agustí Forner pel PSUC, Josep M. Simó pel PSC, Joan Manel Margalef per UCD, de les comarques de l’Ebre entre altres, i Josep Maria Garreta de Tarragona per ERC. Els que havíem participat en els debats del Consell Intercomarcal, especialment Forner i Simó, vàrem endegar gestions perquè el Parlament s’interessés per elaborar un decret de protecció del Delta de l’Ebre.
Si bé la proposta d’una part de les forces polítiques (PSC, PSUC i ERC) estàvem sensibilitzats per endegar davant la nova administració de la Generalitat els tràmits per declarar les zones humides que no es treballaven com a Parc Natural, fou impossible avançar per la posició en contra d’alguns sectors ampostins com la presidència de la Cambra Arrossera d’Amposta i de totes les seves influències (Cambra, Comunitat de Regants, Sindicats de Regants, així com alguns dels grans propietaris del delta com Bombita Francesc Margalef i algunes organitzacions com els caçadors de Sant Jaume) i que varen condicionar que Convergència i la UCD es posessin en contra afirmant que encara el tema no estava prou madur i calia encara un període de reflexió. Així ho varen fer arribar al Departament del Territori i conseqüentment el tema es va parar.
Recordo clarament les paraules d’Hèctor Pitarch, que va dir: “Josep Maria, això és una experiència que no sabem com anirà i si ens convé millor no tenir-la perquè no sabem els condicionants i els perjudicis que tindrem. Per tant, no us enfadeu, però el millor per a tots és que no es faci. En tot cas, que siguin altres els que prenguin el risc de tirar-ho endavant”. Cal recordar que Hèctor era el president del Sindicat de Regs del Poble Nou, treballador de la Cambra Arrossera d’Amposta i membre del grup de Francesc Margalef (Paco Soneca), president de la Cambra Arrossera i líder del sector agrícola a Amposta.
A principis dels 80, època de redacció del decret de creació del Parc Natural, hi havia un canvi de mentalitat per part de l’administració. Fins aquesta època la normativa facilitava realitzar el sanejament de les zones humides per convertir-les en zones de cultiu i, en canvi, a partir d’aquesta època es considerava que el manteniment de les zones humides tant des del punt de vista paisatgístic com mediambiental era allò que s’havia de fer.
Les reticències a donar suport a la redacció del decret de Parc Natural, a part de per qüestions polítiques, hi havia qüestions d’interessos particulars, ja que es preveia que a partir de l’aprovació del decret no seria possible dessecar les zones humides i basses.
*GABRIEL PERLES és militant del PSC d’Amposta i col·labora en la recuperació històrica de l’alcalde Simó.
Fes el teu comentari