1/ Una gran part de la societat continua autodefinint-se com a classe
mitjana. L’evolució dels nivells de renda fa temps que ho desmenteix.
Però hi ha una dada sociopolítica que parla clar: a menys renda, més
abstenció.
2/ És conegut el fenomen que molts votants d’extrema dreta són obrers
que abans votaven esquerra. Però ara cal anar més enllà: l’extrema dreta
també pesca en una classe mitjana destruïda i empobrida i en el
descontent que això ha produït. El propi “fenomen” Trump és això mateix.
3/ Recordeu que Trump, en la seva primera campanya va prometre
carregar-se l’Obamacare, aquell succedani que pretenia emular una mena
de Seguretat Social a partir d’assegurances privades subvencionades. I
era fàcil perquè en el sistema institucional nord-americà, coses
aprovades amb una signatura poden revocar-se igual. Trump no va signar
quan li van dir que la major part dels seus votants, els treballadors
blancs empobrits, era beneficiari de l’Obamacare.
4/ El daltabaix en els mercats financers provocat pels resultats
europeus de l’extrema dreta ha afectat fins i tot al sòlid i estable bo
alemany. Però més, molt més, han baixat la resta de mercats bursaris o
el deute públic d’altres països. És més, la inversió que ha fugit
d’aquest segon àmbit ha anat de pet cap al “bund”, que, encara que una
mica menys, continua oferint més rendibilitat i seguretat.
5/ Una dada curiosa. Des que va fundar-se el 1856, el Banc d’Espanya ha
tingut 70 governadors. Només 2 han estat nascuts a Catalunya. I
simultàniament, en els temps convulsos de la guerra civil, quan un,
Lluís Nicolau d’Olwer, estava designat pel govern de la República; i
l’altre, Antonio Goicoechea, per Franco.
6/ No és falta de pes de Catalunya com a motor econòmic. És la seva
irrellevància històrica en el poder econòmic espanyol i els seus centres
de decisió.
7/ A Catalunya hi ha unes 300.000 persones en situació de pobresa
farmacèutica. És a dir, no poden assumir el cost de la medicació que
necessiten. Cal explicar com evoluciona el seu estat de salut, fins i
tot la seva esperança de vida? El preu dels medicaments és una part
relativa del problema. Potser hi pesa més el sistema de copagament,
implantat el 1978, que és linial, és a dir no distingeix entre nivells
de renda.
8/ Un estudi demolidor diu que el sou real del personal d’hosteleria,
descomptant hores extra no pagades, festius i descansos no gaudits i el
forat negre de la part de sou en ídem, equival a un euro i mig l’hora.
Hi ha empresaris del sector que continuen queixant-se que no troben
treballadors…
9/ Recordeu quan l’empresariat americà va anar a la Casa Blanca a
queixar-se amb aquesta mateixa cançó? Què va dir-los Joe Biden? Paguin
bé, oi? Ves que la cantarella que Biden no toca vores no vingui de
Trump, sinó del fet que tira amb bala en coses “delicades”.
10/ Una qüestió a tenir en compte, encara que no vingui de Biden…
Durant la pandèmia, milers de cambrers van optar per reconvertir-se,
preveient que els negocis amb contacte personal no tenien futur. En
moltes activitats comercials, també va passar. Després no va ser així,
perquè vam recuperar, i relativament ràpid, el mateix estil de vida
d’abans.
11/ Però molts dels treballadors que van trobar feines raonables en sous
i horaris no hi han tornat. I així s’ha generat un forat important. I és
difícill pensar que aquest forat pot cobrir-se amb les condicions
d’abans. Pitjors, fins i tot, en molts casos. Però està passant.
12/ Bufa… El principal producte d’exportació de Corea del Nord són les
perruques de cabell natural. Perruques i altres complements, com
pestanyes i barbes. 135 milions d’euros anuals, que amb les xifres
d’allí és una fortuna immensa. El circuit productiu i comercial és
curiós. El règim nord-coreà importa cabell de Xina i, un cop elaborat i
en forma de producte final, el ven a la mateixa Xina, que és qui el posa
al mercat mundial.
Fes el teu comentari