El 13 de juliol moria a Molins de Rei la poetessa tortosina Diana Curto Daufí, als 88 anys. Diana era la filla gran de Marina Daufí Segura, mestra republicana i redactora del diari El Poble. Referent feminista de les esquerres al territori, Marina Daufí va signar l’última columna a la portada del diari dels marcel·lineros tortosins, el dilluns 7 de març del 1938. Faltaven poques setmanes perquè els franquistes arribessen al marge dret de l’Ebre, i des del 21 de desembre del 1937, “per manca de paper”, el Poble era ja un únic full amb les dos cares impreses. L’article es titulava ‘Parla el poble d’Ibèria’. Encara faltava poc més d’un any per al final de la Guerra Civil, i Marina Daufí hi feia una ferma defensa del laïcisme de la República, que volia acollir els religiosos que s’havien sumat a la causa antifeixista: “Estaran al costat dels fills d’Ibèria que lluiten pel dret d’ésser lliures i mantenir viu l’esperit de la República, que no essent atesa per un grup de creients traïdors, ha estat venuda als països feixistes, que se li volen imposar pel terror i absolutisme”. L’últim article publicat a la portada d’El Poble estava escrit en català, perquè el diari, aleshores dirigit per un jove Josep Subirats Piñana a punt de ser cridat a files, ja tenia la capçalera catalanitzada i era totalment bilingüe.
Si la seua mare havia sigut redactora d’El Pueblo/El Poble, el pare de Diana va ser Joan Curto Pla, àlies ‘Pataquero’, director just després de Sebastià Campos Terré i abans de Subirats Piñana. Però mentre Subirats Piñana va evitar la pena de mort —perquè només tenia 17 anys quan dirigia el periòdic, i encara era menor d’edat quan se’n va anar a la guerra—, tant Campos Terré com Curto Pla van ser executats el 5 de juliol i el 20 d’octubre del 1939, respectivament. En realitat, les seues històries són paral·leles i complementàries, ja que tots quatre, inclosa Marina Daufí, van compartir la redacció del diari, òrgan oficial del Partit Republicà Radical-Socialista, del Partit Republicà d’Esquerra, i finalment d’ERC. A més, tant Curto Pla com Campos Terré van ser oficials de l’Exèrcit Popular de la República, abans de ser detinguts, jutjats i afusellats pel franquisme als pocs mesos d’acabar la Guerra Civil.
Quan investigàvem el cas de Campos Terré i ens capbussàvem en la premsa de l’època, les pàgines d’El Pueblo estaven farcides de magnífics articles signats per Marina Daufí, de qui ja sabíem que era mestra republicana i també la dona de Curto Pla. A més, trobàvem diverses notícies en què Marina Daufí participava en campanyes feministes en favor de la República i en els mítings del partit de Marcel·lí Domingo, més d’una vegada al costat del mateix Campos Terré. Per exemple, al juny del 1934, Marina Daufí i Campos Terré acompanyaven el ministre tortosí a fer un míting multitudinari a Benifallet. De fet, Campos Terré la situa com la primera redactora d’El Pueblo quan el 21 de febrer del mateix any publica un requadre amb els membres i col·laboradors de la redacció. Marina Daufí hi surt la primera de tots, just per sota del nom del director. És a dir, podem deduir que no era una redactora qualsevol.
A primers de maig del 1936, Campos Terré deixa la direcció d’El Pueblo i marxa a Madrid per ser el secretari de Marcel·lí Domingo. Aleshores, el marit de Marina, Joan Curto Pla, és l’encarregat d’agafar el timó del periòdic. Però al juliol esclata la Guerra Civil i a finals de desembre del 1936, coincidint amb una visita a Tortosa del ja capità Campos Terré, que aprofita els dies de permís per casar-se amb Irene Turón Domènech, Curto Pla també decideix marxar al front per defensar la República. El seu lloc l’ocuparà Subirats Piñana, director durant el 1937 i part del 1938. En este sentit, la història dels tres últims directors d’El Pueblo/El Poble ha estat recuperada i ja és força coneguda. Però què se n’havia fet, de Marina Daufí? Per què li perdem la pista quan acaba la Guerra Civil? Com havia sigut la seua vida, més enllà de la ser la vídua de Curto Pla? Per què sembla eliminada de la memòria col·lectiva de Tortosa i de Roquetes, on va tenir un paper tan destacat com a dona republicana, mestra, periodista i feminista?
Una pista molt emotiva
Com dèiem, just quan també havíem decidit intentar reconstruir la història del seu pare i la seua mare, Diana moria tres mesos després que Victòria Campos Turón, la filla de Campos Terré. Feia mesos que Diana també estava delicada de salut, i nosaltres havíem pogut contactar amb el seu fill, Joan Carles Araujo Curto, just un mes després de la mort de Victòria. Una vegada més, sentíem que havíem fet massa tard. A més, trobar Diana i el seu fill, el nét de Marina Daufí i Joan Curto Pla, va ser tot un periple. Buscàvem alguna manera de localitzar fotografies de Marina Daufí, i a finals d’abril vam parlar amb la directora de la Biblioteca de Roquetes, Begoña Ferré, tenint en compte que la redactora d’El Pueblo havia sigut també directora de l’escola Marcel·lí Domingo durant la Segona República i la Guerra Civil. Volíem saber si Marina Daufí apareixia en algun llibre d’història de Roquetes. Malauradament, no n’hi havia cap rastre… la seua memòria semblava completament esborrada.
Però va ser Ferré qui, al cap d’uns dies, ens va posar sobre la pista de Diana. Va ser quan va trobar el fragment d’una carta que Joan Curto Pla va escriure a la seua dona, Marina Daufí, des de la presó de Pilats de Tarragona, el 19 d’octubre del 1939. És a dir, un dia abans de ser afusellat.
Mi amadísima esposa: No sé cuándo podrán llegar estas líneas a tus manos. Yo ya llevaré algún tiempo en el perfecto descanso […]. Mi conciencia es ahora como un lago de aguas profundas y cristalinas en el que pasan los temporales y borrascas sin agitarlo ni conmoverlo. No me arrepiento de mi vida, ni de cómo pensé, ni de cómo sentí, ni de cómo obré. Mis hijas pueden levantar la cabeza con orgullo y pensar que su padre fue un mártir de un ideal y una víctima de la intransigencia feroz. Les lego mi ejemplo como norma y mi recuerdo como un tesoro de orgullo inapreciable.
Per tant, Ferré ens van indicar que la poetessa Diana Curto Daufí havia de ser, per força, una de les filles de Joan Curto i Marina Daufí. Segons un breu apunt biogràfic que vam trobar a la xarxa, Diana havia nascut a Tortosa, però als set anys s’havia traslladat amb la seua família a les Masies de Roda de Ter, a la plana de Vic. Hi va viure durant prop de 17 anys. Per tant, fins als 24 anys. A més, també havia sigut mestra, com la seua mare. Tot plegat, volia dir que Marina Daufí, sense el marit i amb dos filles menudes, havia optat per deixar Tortosa després de la Guerra Civil, però sense deixar el país. L’exili interior.
Sota les aigües de Sau i una fotografia
Precisament, a partir de saber que havien anat a viure a les Masies de Roda de Ter, vam tenir una altra pista important sobre l’exili interior de Marina Daufí. El seu nom figurava entre els membres de la plantilla de l’empresa UNITESA, amb el seu centre de treball a la colònia tèxtil de Còdol-Dret, de Masies de Roda. Marina i altres persones van ser acomiadades per la construcció de l’embassament del pantà de Sau, al riu Ter. A la revista Comarca Sindical de Manlleu del 16 de març del 1968 trobàvem, per tant, un primer document que situava la mestra i periodista tortosina a la comarca d’Osona, el 3 de gener del 1963. És a dir, 24 anys després del final de la Guerra Civil. La mala notícia era que l’antiga colònia tèxtil, amb uns 300 habitants en el seu moment de màxima activitat, havia quedat destruïda sota les aigües del pantà de Sau. Però este document ens feia emergir del fons de l’embassament la memòria de Marina, així com de la segona filla, Marina Curto Daufí. També d’una germana de Marina, anomenada Carmen Daufí Segura, que també la devia acompanyar fins a Còdol-Dret.
Tot seguit, vam saber que Diana, la filla gran de Marina, havia guanyat 88 premis literaris en només quatre anys, entre el 2004 i el 2008. A més, al novembre del 2009, Diana havia presentat a la Biblioteca Marcel·lí Domingo de Tortosa un recull de poemes premiat a Benicarló. Però ni la directora de la biblioteca tortosina, Irene Prades, ni l’editor d’Onada Edicions, Miquel Àngel Pradilla, tenien ja la manera de contactar amb la filla de Joan Curto Pla i Marina Daufí. Per sort, vam trobar que Diana era una de les escriptores de capçalera de la Biblioteca El Molí de Molins de Rei, dins de l’apartat Escriptors Km0. Això ens va fer comunicar-nos, el 8 de maig passat, amb l’Ajuntament de Molins de Rei i amb la mateixa biblioteca, per si ens podien posar en contacte amb la mateixa Diana o amb algun dels seus familiars. Era l’única manera que se’ns va ocórrer de localitzar-la en un municipi de més de 25.000 habitants.
El mateix dia, al vespre, ja teníem una primera resposta del fill de Diana, a través del correu electrònic. Joan Carles Araujo ens deia que la seua mare es trobava delicada de salut, a causa d’una fractura de fèmur. Però ens confirmava que sí, que havíem pogut trobar l’única filla viva de Joan Curto Pla i Marina Daufí. Amb tot, Joan Carles deia que tenia poca informació sobre la història dels seus iaios, i només de forma indirecta, a través de la seua tia Pilar Araujo Daufí, cunyada i també cosina de la seua mare. Mentrestant, nosaltres també li enviàvem una fotografia de l’homenatge de Tortosa i Roquetes a Marcel·lí Domingo, del 29 de novembre del 1931, en què apareix una única dona. Podria ser Marina Daufí la noia que sortia en esta fotografia d’un llibre de Ramon Barberà sobre la història de les escoles de Roquetes?
Pilar Araujo, la neboda tortosina de Marina Daufí
Pilar Araujo ens assegura que sí. El seu nebot Joan Carles ens facilita el contacte, i ens trobem amb Pilar el 13 de maig en una cafeteria del carrer Cervantes de Tortosa. “És la tieta Diana, no hi ha cap dubte”, afirma Pilar, fent-nos veure que la noia que surt a la fotografia té les galtes arrodonides, com les tenia Marina Daufí Segura. Si ens mirem la imatge detingudament, també veurem que fins i tot s’hi veu un barret de noia al penjador. De fet, és l’única foto d’aquell dia en què hem pogut veure una dona jove, ja que això no passa en cap de les imatges del fotoperiodista Josep Maria Sagarra Plana, disponibles a l’Arxiu Municipal de Barcelona i a l’Arxiu Nacional de Catalunya. Com vam dir en el reportatge publicat el 20 de juliol passat, les úniques noies que van tenir un cert protagonisme en aquells actes van ser les cinc pubilles de Tortosa i les quatre sagristanes de Remolins.
No sabem qui va ser l’autor d’esta foto, però creiem que va fer-se a l’antic Institut de Batxillerat del carrer Montcada, perquè hi ha una altra fotografia molt semblant de l’obertura del curs del 1932, acte també presidit per Marcel·lí Domingo, que sembla feta en el mateix espai. El pentinat típic dels anys trenta de la noia de la fotografia també és molt semblant al de la jove amb la cara borrosa que surt en una fotografia del partit de futbol entre el Dertusa i la Rapitenca, amb Marcel·lí Domingo fumant a la tribuna d’autoritats, en el mateix dia de l’homenatge de Tortosa i Roquetes al ministre d’Instrucció Pública. Però amb això no podem concloure que siga la mateixa persona.
En canvi, Pilar Araujo sí que ens proporciona diverses fotografies amb què, per primera vegada, li posem cara a Marina Daufí. Pilar és una dona força coneguda a Tortosa: és modista, va renovar la vestimenta dels gegants, i va confeccionar els primers vestits per a la Festa del Renaixement. Pilar pensa que cal recuperar i dignificar la memòria de Marina Daufí, una dona valenta que va defensar les seues idees republicanes i feministes en una època convulsa i dramàtica, durant els anys de la Segona República i la Guerra Civil. I que després de la guerra va haver de marxar de Tortosa, amb dues filles menudes, passant moltes dificultats per tirar endavant. “La tieta Carme se’n va anar amb ella, per ajudar-la amb les nenes”, ens explica Pilar, i és per això que aleshores entenem que Carmen Daufí Segura també aparega entre les persones de Còdol-Dret afectades per les obres del pantà de Sau.
A la primera de les fotografies veiem Marina Daufí vestida de negre, amb una mantellina, com si sortís de missa, acompanyada d’altres dones… que són les seues germanes. En esta imatge familiar, aquella noia intrèpida i decidida, qui les dretes tortosines anomenaven “la maestra sin Dios”, ara és una dona gran, amb els cabells blancs i la cara trista. Marina Daufí Segura és la segona comptant per l’esquerra. “Potser li deien que era atea, però jo a casa seua la vaig veure resar el rosari cada tarda”, recorda ara la seua neboda.
I és que les mestres republicanes no només van ser depurades i apartades de la seua feina, per castigar-les, atemorir-les i silenciar-les, sinó que també eren reeducades i havien de mostrar-se públicament penedides del seu passat ‘roig’, si no volien tenir problemes amb el règim franquista. Només a la província de Tarragona, es calcula que van haver-hi uns 387 mestres sancionats d’alguna manera (147 van ser inhabilitats i 63 suspesos de sou i feina amb penes de fins a dos anys), mentre que 804 van ser confirmats en el càrrec. En xifres globals, es considera que el franquisme va sancionar una tercera part del magisteri català, i que una desena part dels mestres catalans van haver de marxar a l’exili. Nosaltres ja hem demanat consultar l’expedient de depuració de Marina Daufí Segura, que es conserva a l’Arxiu General de l’Administració, a la població madrilenya d’Alcalá de Henares. A banda, al Centre Documental de la Memòria Història, a Salamanca, també hi ha diverses fitxes sobre ella, com la que ens confirma que el 6 de març del 1937 va ser nomenada directora provisional de les escoles de Roquetes, cosa que hem pogut confirmar al diari oficial Gaceta de la República. També hi ha d’altres fitxes policials en què s’informa que havia escrit cartes a Marcel·lí Domingo o al seu successor al Ministeri d’Instrucció Pública, Francisco Barnés Salinas, que també va ser cap de Campos Terré a Madrid. Igualment, hi ha una fitxa en què es diu que l’agost del 1938, ja com a “exdirectora de la escuela graduada de Roquetas”, Marina Daufí militava a la FETE, el sindicat de mestres de la UGT. Evidentment, era exdirectora perquè des del 18 d’abril del 1938 la ciutat de Roquetes, com el poble de Jesús i tot el barri de Ferreries, així com tot el marge dret de l’Ebre, ja havien sigut ocupats per les tropes nacionals.
22 anys després, a uns 200 quilòmetres en línia recta, Marina Daufí casava una de les seues filles. En realitat, la fotografia de les germanes Daufí és del dia del casament de Diana Curto Daufí, la filla gran de Marina, amb Carlos Araujo Daufí, el germà de Pilar Araujo. És per això que Pilar era cunyada de Diana i alhora cosina, perquè ella és filla de Rosa, una altra de les germanes de Marina Daufí. Pilar encara recorda aquell dia del casament, quan ella tenia uns 13 anys. D’esquerra a dreta, les protagonistes de la fotografia són: Pilar (la més jove), Marina (la més gran), Carme (la segona) i Rosa (la tercera més gran). El casament va celebrar-se el 1960, i per tant Marina ja era una dona d’uns 60 anys. En la segona de les fotografies, però, veiem una Marina molt més alegre, i no tan envellida. Tot i que també hi surt vestida de negre, Marina somriu al costat de les seues filles Diana i Marina. El noi que apareix a la fotografia és Carlos, el seu nebot, que com hem dit serà el marit de Diana.
Marina Daufí, nascuda ‘amb el canvi de segle‘ i filla d’un gran músic
Per tant, el primer que li demanem a Pilar Araujo és que ens ajude a repassar la vida de Marina Daufí, sense deixar de fer-nos un petit arbre genealògic. “Sempre deia que ella havia nascut amb el canvi de segle. En alguns papers consta que va néixer el 1904, però devia ser cap al 1900, pel que ella mateixa deia. Va ser batejada a Sant Blai, però el paper es va cremar durant la guerra, amb l’incendi de l’església”, ens explica Pilar. Segons la seua neboda, Marina era una de les quatre filles de Manuel Daufí Jordan i Carme Segura Ramírez. Les seues germanes, com hem dit, es deien Carme, Rosa i Pilar. La casa familiar estava a prop de l’estació de tren, al carrer Genovesos, també conegut com a carrer dels Nassos per l’arquitectura d’un dels seus edificis. Pensem que seria al número 4 del carrer Genovesos, ja que al Heraldo de Tortosa del 15 de setembre del 1931 hem trobat un anunci de l’acadèmia privada Dertusa, dirigida per la professora A. Pilar Daufí, una de les germanes de Marina, qui pensem que també era la “simpática profesora” que dirigia l’orquestina Dertusa-Jazz (Heraldo de Tortosa, 5-1-1933). Pilar Araujo ens comenta que A. Pilar Daufí en realitat es deia Aurora Pilar Daufí.
I sí, Marina estava emparentada amb els mateixos Daufí que havien obert una botiga d’instruments i de material fotogràfic al carrer Sant Blai, com explicava El Correo de Tortosa del 6 de setembre del 1927, i que anys després regentarien el popular negoci de fotografia de la plaça Agustí Querol. “Venien del País Valencià i els Daufí eren molt bons músics”, hi afegeix Pilar, just abans que li fem saber que la mateixa Marina va arribar a fer classes de música per a l’Ajuntament de Tortosa. El Pueblo de l’1 de desembre del 1931, només dos dies de la visita de Marcel·lí Domingo a Tortosa i Roquetes, explicava que Marina s’havia ofert a prestar els seus serveis com a professora de música, que el ple de l’Ajuntament ho havia acceptat, i que les classes es farien a l’Escola del Treball, “en una habitación preparada al efecto”. La matrícula d’inscripció havia de costar 10 pessetes. A més, el mateix dia, El Pueblo també informava que Marina Daufí havia sigut designada pel consell provincial com a mestra per a la nova escola del poble de Jesús. Una notícia que es tornaria a publicar l’endemà al Correo de Tortosa. Per la seua banda, el Heraldo de Tortosa informava el 28 de maig del 1933 que Marina Daufí havia aconseguit la plaça de mestra nacional a Aldover.
Ara també sabem que a finals d’agost del 1900, l’any en què hauria nascut Marina, el seu pare, Manuel Daufí Jordan, ja era el director de la banda de música de la Lira Dertosense, segons publicava el periòdic Los Debates. Curiosament, dos anys més tard, el 3 d’agost del 1902, la Lira Dertosense feia un concert al cafè-quiosc del parc municipal, segons informava La Verdad, en què es tocava la polca ‘Marina’, entre d’altres composicions populars a l’època. Havia triat Manolo Daufí esta peça en honor a la seua filla, o li havia posat el nom de Marina perquè li agradava esta polca?
És curiós que el 22 de novembre del 1960, per la festivitat de Santa Cecília, quan la Banda Municipal de Música de Tortosa va fer un homenatge a Manuel Daufí per la seua trajectòria com a director de la Lira Dertosense i per haver sigut “maestro de tantos músicos tortosinos”, al teatre Goya també va sonar la música de ‘Marina’. També van interpretar algun fragment de la sarsuela ‘Doña Francisquita’, i a nosaltres ens resulta inevitable pensar en la polèmica entre Campos Terré i la premsa de dretes, quan acusaven el director d’El Pueblo d’amagar-se amb el pseudònim Clarinete, que suposadament insultava el bisbe de Tortosa amb este apel·latiu. Va ser una casualitat, o era un missatge ocult de resistència dels republicans tortosins, en ple franquisme?
Siga com siga, a la crònica del setmanari La Voz del Bajo Ebro es deia que Daufí, “ahora residente fuera de nuestra ciudad”, havia vingut a Tortosa “expresamente invitado” per a l’acte. Araujo va dir-nos que també Marina havia tornat a Tortosa a principis dels anys seixanta, i per això sospitem que potser va ser aquell mateix dia, per l’homenatge al seu pare. “Però va dir que Tortosa estava igual, i que no pensava tornar mai més”, ens apunta Pilar Araujo. Marina ja tenia uns 60 anys i el seu pare devia ser un ancià d’uns 88 anys, ja que calculem que havia nascut cap al 1872, perquè era de la lleva del 1893.
Recentment, també hem trobat que els impulsors veritables d’aquell homenatge al pare de Marina Daufí van ser el dirigent comunista Rafel Vidiella, que en aquell moment es trobava exiliat, i el periodista carlí i franquista Josep Monllaó, ‘Llaonet’. De joves, tots dos havien sigut aprenents a la impremta de Foguet, que creiem que era l’antiga impremta de la vídua de Daufí, on el cronista Ramon Vergés Paulí (Heraldo de Tortosa, 20 d’octubre del 1933) situava també els germans Manuel i Jacinto Daufí Jordan. Els dos negocis els trobem referenciats a la plaça de l’Hospital, a l’actual plaça dels Estudis, i s’hi imprimien diversos diaris. I era a la impremta de Foguet on els dos amics i rivals, Vidiella i Llaonet, molt sovint discutien de política. “Durante mi exilio nos seguimos escribiendo. En una ocasión le propuse que Tortosa rindiera un homenaje a don Manuel Daufí, lo cual se llevó a cabo por su iniciativa”, explicava Vidiella en una entrevista que va fer-li Daniel Arasa i que va publicar-se a La Voz del Bajo Ebro el 4 d’abril del 1980.
I aquí podem recordar que Llaonet coneixia perfectament tot ‘l’afer Doña Francisquita’, perquè després que Campos Terré anés a declarar davant del jutge, el juny del 1934, per una denúncia de l’empresari i polític tradicionalista Joaquín Bau, el mateix Clarinete va escriure: “La censura nos impide decir que posiblemente en la próxima crisis, Bau no será Ministro de la Guerra. Bau ha presentado una querella contra ‘Clarinete’. ¡Cómo se conoce que ‘Llaonet’ no es ya ‘Clarinete’!”. Fins ara, havíem pensat que Clarinete podria ser Campos Terré o mes aviat Francesc Murall Ravanals, també redactor a El Pueblo i cap de la maçoneria tortosina. I és que, després del seu afusellament pels franquistes, els periodistes de la premsa de dretes van acusar Campos Terré de ser Clarinete per exculpar Murall Ravanals, que va aconseguir els seus avals per contradir els informes acusatoris de la Guàrdia Civil.
Però i si este pseudònim amb nom d’instrument es corresponia amb algú del món de la música? Podem descartar la possibilitat que Marina Daufí siga Clarinete? I si no era cap redactor d’El Pueblo, sinó la redactora que Campos Terré situava en primer lloc, en aquell requadre que precisament tanca Clarinete? El director d’El Pueblo no confirma ni desmenteix res: “Pero lo que sí que afirmo es que es que yo me hago solidario de todo lo que diga, haya dicho o tenga que decir ‘Clarinete’, porque estoy completamente compenetrado con él, y con él quisiera compartir toda suerte de responsabilidades que pudiesen derivarse de sus campañas”, deia en un article publicat el 16 d’agost del 1933.
El matrimoni civil amb Joan Curto Pla
A banda, Pilar Araujo també ens diu que Joan Curto Pla, l’home de Marina, era molt amic del seu pare, Manuel Araujo Asensio, perquè havien fet el servei militar junts als quarters de Tortosa, ubicat on avui està ubicat l’actual hospital Verge de la Cinta. Els dos amics van festejar i van casar-se amb dos de les germanes Daufí, Marina i Rosa. Tot seguit, Pilar destaca que Marina Daufí i Joan Curto Pla s’havien casat “pel civil” cap al 1934. I nosaltres podem confirmar-ho. En concret, l’enllaç va ser l’1 de setembre del 1934, que a Tortosa era la vespra del dia de la Cinta. Així ho explicava la notícia publicada el mateix dia pel diari El Pueblo. “Aquest matí, a les deu, s’ha celebrat al Jutjat Municipal l’acte civil de l’enllaç nupcial dels nostres estimadíssims companys de Redacció en Joan Curto Plá i Marina Daufí Segura. Els nuvis han sortit en viatge de lluna de mel a Barcelona i altres capitals d’Espanya. Que la ditxa sigui eterna”, podem llegir al periòdic dirigit per Campos Terré. De fet, per l’estil emprat, apostaríem que la notícia surt de la seua ploma.
Diana Curto Daufí va nàixer just un any després, el 7 de setembre del 1935. N’hen trobat una referència al Correo de Tortosa del 12 de setembre. I la seua germana Marina va vindre al món el 1937, en plena Guerra Civil i amb Joan Curto Pla al front. Com a mínim, l’exdirector d’El Pueblo va tornar breument a Tortosa a principis del 1938, amb la graduació de tinent de l’exèrcit de la República. Així ho explicaven els seus excompanys el dia de Reis del 1938:
Segons Pilar, quan va acabar la guerra i Curto Pla va tornar a Tortosa, van detenir-lo perquè va anar a Roquetes a parlar amb un cosí i el van denunciar. “Marina va fugir de Tortosa després de la guerra, quan van afusellar el seu marit, perquè pensava que a ella li podien fer el mateix”, detalla Pilar. De fet, explica que Marina hauria estat a punt d’evitar l’execució del seu home, però que va arribar a Tarragona amb l’indult poques hores després de l’afusellament. “El van perdonar tres hores tard. Només li van tornar un mocador tacat de sang, que ella li havia donat durant una visita a la presó”, assenyala Pilar, qui remarca que Marina va ser tan valenta que va disfressar-se per poder veure Joan Curto Pla a la presó de Pilats. “En aquella visita, Marina va donar-li el mocador, que ell va conservar fins al dia que el van matar”, ens diu Pilar, visiblement emocionada. “La tia guardava el mocador tacat i també una foto d’ell al capçal del llit”, recorda Pilar de les seues visites a Còdol-Dret.
Segons la seua neboda, a Marina primer la van amagar a Barcelona, perquè també era amiga del metge i regidor republicà Primitiu Sabaté Barjau, afusellat pels franquistes el 8 d’agost del 1939, a Tarragona, el mateix dia que Josep Rodríguez, l’últim alcalde republicà de Tortosa. “I aquella gent que la protegia a Barcelona sabia que hi havia una fàbrica amb un colònia a les Masies de Roda, on podria fer de mestra. Primer, la tia Carme va quedar-se a viure amb les dos xiquetes i el iaio al carrer Genovesos, però després van marxar amb Marina. Al cap d’uns anys, quan ja va estar situada a la fàbrica, Marina va fer que li portessen les xiquetes, amb l’ajuda d’un advocat”, detalla Pilar. De fet, també ens explica una història sorprenent, i que és una nova mostra de la valentia de Marina: “Per tenir la plaça de mestra, va haver d’anar a parlar amb Pilar Primo de Rivera, vestida de negre, per dir-li que tenia dos filles menudes i que era la vídua d’un ‘caído por Dios y por la pàtria’, però sense dir-li que era la dona d’un caigut de l’altre bàndol. I amb això va aconseguir el permís”. Pilar Primo de Rivera, germana de José Antonio, va ser la líder de la Secció Femenina de Falange.
Marina Daufí a Còdol-Dret i els tortosins de Vic
La historiadora rodenca Raquel Castellà i Perarnau ha estudiat a fons la història de la colònia de Còdol-Dret, i vam localitzar diferents referències a Marina Daufí i el seu pare en alguns dels seus treballs. En primer lloc, a l’article ‘L’avi Nitus. Una nissaga de músics a la colònia de Còdol-Dret’, publicat a la revista Caramella: “En Rafel de jovenet començà a tocar el saxòfon, ensenyat pel senyor Daufí, que després es va envoltar de “sus muchachos” i junts formaren l’orquestra de Còdol-Dret, coneguda per Daufí y sus muchachos. El senyor Daufí a part d’ensenyar solfeig tenia coneixements bàsics de tots els instruments, excepte del violí, ja que era un instrument que se li resistia. Familiaritzava els més joves de la colònia amb la música”. És a dir, a més a més de Marina, a Còdol-Dret també hi havia hagut un senyor Daufí, el seu pare. A la revista hi sortien les fotografies dels músics de Còdol-Dret, però cap de l’orquestra Daufí y sus muchachos.
Tot seguit, gràcies a un altre article, se’ns confirmava que el senyor Daufí era el pare de Marina, i que també va passar la postguerra a la colònia.“Pasada la guerra llegaron a la colonia de Còdol-Dret, procedentes de Tortosa, la maestra Marina Daufí acompañada de su padre Manuel Daufí. En este momento, se dejó como trastero el antiguo local y se situó la escuela en la calle de Baix en un piso. La clase era grande y tenía un entarimado con dos mesas de despacho para el señor Daufí y su hija; en el resto de la clase había bancos de madera con pupitres”, escrivia Castellà a l’article ‘La colonia de Còdol-Dret y sus viviendas (Masies de Roda, 1862-1964)’. Segons l’autora, l’horari de l’escola era de 9 a 12 pels matins, i de 14 a 17 per la tarda, però al capvespre es feien classes per als joves que ja treballaven a la fàbrica. Si hi havia algun alumne que destacava per damunt de la resta, el mateix director de Còdol-Dret s’encarregava que el jove rebés una millor formació, cosa que no passava en totes les colònies.
A més, vam veure que Raquel Castellà era l’autora llibre ‘Còdol-Dret, vida d’una colònia industrial (1862-1964)’, i que també havia participat en la producció del documental ‘La idea de tornar’, que recollia testimonis de la vida a la colònia abans de les obres del pantà de Sau. Per tant, ningú millor que ella per explicar-nos més coses sobre l’exili interior de Marina Daufí. “La gent d’aquí que vaig entrevistar deien que van venir perquè els van desterrar de Tortosa, perquè eren gent d’esquerres. Bé, deien ‘rojos’, com se solia dir”, ens comenta quan contactem amb la historiadora.
Amb Raquel Castellà també parlem de les possibles connexions de Marina Daufí amb els tortosins que van marxar a Vic durant el 1938, amb el trasllat de l’empresa Construcciones Navales y Terrestres, l’antiga foneria de Sales, i entre els quals hi ha gent amb cognom Daufí. De fet, hi ha un tal “senyor Daufí” que feia de gerent de la fàbrica col·lectivitzada per la CNT. Finalment, trobem que es tracta de Lluís Daufí Zaporta, que havia treballat per a Joaquín Bau a Tardienta (Osca) i que el 1937 va escapar de morir assassinat per un tribunal popular a Lleida. Raquel Castellà també ens apunta que a Vic hi ha el parc dels Tortosins per recordar aquella colònia de refugiats que després de la guerra es van quedar a la capital d’Osona. Això sí, tenien una imatge de la Cinta encarregada a Ricard Cerveto, van fabricar una cucafera i les pubilles repartien panoli, com si continuessen a Tortosa. Ho podeu llegir al bloc de Xavier Caetura.
I gràcies a Pau Cladelles Grau, descendent dels Daufí, qui ens confirma que Marina Daufí estava emparentada amb la seua família, també coneixem el cas del metge tortosí Lluís Daufí i Moreso (1927-2013), vigatà d’adopció, que el 1981 va ser nomenat director de Promoció de la Salut de la Generalitat. Se’ns ocorre pensar que potser és fill de Lluís Daufí Zaporta, i comprovem que sí, ja que este es va casar el 1926, un any abans del seu naixement, amb Dolores Moreso Comí. Durant 25 anys, Lluís Daufí i Moreso havia coordinat la pàgina de salut de La Vanguardia, però el que més ens crida l’atenció és que va ser un element molt actiu de la lluita antifranquista, ja que va participar en la Caputxinada i va ser un dels intel·lectuals catalans investigats per la dictadura franquista. A més, Cladelles també ens dona un detall sorprenent: Daufí i Moreso va escriure novel·les de ciència ficció amb el pseudònim de David Sharon. Dos novel·les, ‘Solución final‘ (1991) i ‘El síndrome de Caín’ (1996), que localitzem i podem adquirir en el mercat de segona mà. Si hi ha un tortosí que ha escrit ciència-ficció, cal tenir les seues novel·les… Però en cap cas podem assegurar, de moment, que ell o la seua família mantingués algun tipus de relació amb Marina i Manuel Daufí.
A finals d’agost, Raquel Castellà ens envia algunes fotos escolars dels anys quaranta, cinquanta i seixanta, en què apareixen Marina i el seu pare, Manuel Daufí, durant la seua etapa a Còdol-Dret. La imatge més antiga és un recordatori escolar del curs 1946-1947, set anys després del final de la Guerra Civil. Al centre de la fotografia hi ha el senyor Daufí enmig d’un grup de xiquets i xiquetes de la colònia, de diferents edats. Marina Daufí hi surt a la dreta de la imatge, vestida de negre i amb un pentinat diferent del que veiem en altres fotografies. Sembla contenta. El que no sabem és si algunes de les xiquetes són les seues filles. Però recordem que la biografia de Diana deia que havia viscut a Tortosa fins als set anys, és a dir, fins al 1942. En aquell moment, la filla gran de Marina tenia uns 10 anys. Però Pilar Araujo també ens va dir que Marina havia enviat les seues cosines amb unes monges franceses, no sabem a partir de quan…
També ens ha fet una il·lusió especial que Raquel Castellà ens enviés una fotografia de la banda de Daufí y sus muchachos. Com hem dit, abans de la Guerra Civil, el senyor Daufí havia sigut el director de la Lira Dertosense, un dels precedents històrics de la Banda Municipal de Música de Tortosa. De fet, ell dirigia la banda el 27 d’agost del 1900, quan la ciutat va homenatjar el mestre Felip Pedrell. A més de la Lira Dertosense, Manuel Daufí també havia dirigit altres orquestres, com La Moderna, i fins i tot havia sigut empresari teatral amb el seu germà Jacinto Daufí Jordan, que havia sigut administrador del teatre Principal. Curiosament, va ser en este teatre on el 1909 va actuar la corista de sarsuela de la banda La Moderna que va fer que Vidiella s’enamorés i marxés a Barcelona amb només 18 anys, poc abans d’esclatar la Setmana Tràgica. Així ho explicava el 1980 qui havia sigut conseller de la Generalitat durant la Guerra Civil. I ara ens preguntem: si cap al 1960, des de l’exili, Vidiella havia demanat a Llaonet que organitzés l’homenatge de Tortosa a Daufí, volia dir això que el dirigent del PSUC mantenia també algun tipus de contacte amb el senyor Daufí? O va ser Llaonet qui va contactar amb els Daufí a través dels seus parents de Tortosa?
Però tornem a les fotografies de l’època de Marina Daufí i el seu pare a la colònia de Còdol-Dret. La més nítida és esta imatge del 1956, en què veiem el senyor Daufí amb bata blanca i una boina negra, i Marina Daufí al seu costat, darrera d’un grup nombrós d’alumnes.
Fa uns dies, vam penjar esta mateixa imatge en dos grups de Facebook de la ciutat de Manlleu. La raó és que Joan Carles, el fill de Diana Curto Daufí, ens havia comentat que després de marxar de Còdol-Dret, a causa de les obres del pantà de Sau, la seua iaia Marina va marxar a viure a Manlleu, on va continuar treballant de mestra en una acadèmia privada. Per tant, se’ns va ocórrer que algú ens podria explicar alguna cosa de l’etapa de Marina Daufí a Còdol-Dret, o bé del seu següent exili a Manlleu. Així, Emilia Méndez Armengou ens va dir que la seua mare va viure molts anys a Còdol, i que de vegades parlava de Marina, “perquè deia que tenia un accent estrany”. És a dir, que en algun moment els parlava en tortosí, tot i que les classes en ple franquisme havien de fer-se obligatòriament en castellà. Un altre usuari, Josep Noguer, no ens va dir res sobre Marina, però sí que va reconèixer dos dels alumnes, els seus cosins Maria Carme i Josep Armengol. Finalment, sí que hi havia una aportació que ens permetia continuar estirant del fil, gràcies a Rosa Rosean: “Jo la vaig tenir de mestra a l’acadèmia Casals, bona professora i millor persona, sempre explicava quan van haver de marxar de Tortosa”.
Tot seguit, busquem alguna referència a l’acadèmia Casals de Manlleu, i trobem en línia un magnífic treball de Margarita Burgaya i Sunta Pujol, sobre la història de l’escola Casals-Gràcia. I és aquí on localitzem una fotografia en què apareix Marina Daufí; com sempre, vestida de negre.
També hi trobem l’escrit d’un exalumne de l’acadèmia Casals en què lloa Marina com a mestra: “En qualsevol aspecte de la vida tenir uns bons fonaments és molt important. Uns fonaments que s’han d’anar construint sobretot en els primers anys de les nostres vides. I en la construcció dels nostres fonaments són molt importants les persones que coneixes, començant primer de tot pels teus pares, també per la família i pels mestres-educadors que t’ajuden en el teu caminar. Moltes vegades aquestes ajudes no les sabem veure ni tampoc interpretar-les, però quan tens uns quants anys i ho valores li dones molta més importància de la que podies haver-li donat en el seu moment. I jo, des de sempre, als meus mestres, el senyor Ramon Casals, la senyora Paquita Clapé, el senyor Gustau -abans li dèiem Gustavo- Casals i a la senyora Marina els hi dec molt i els estic molt agraït. Han estat uns “grans paletes” en la construcció dels meus fonaments”. L’escrit és de Pere Prat i Boix, que va ser alcalde de Manlleu per ERC, entre els anys 2003 i 2015.
Morir el dia que naix el diari Avui i una ‘fake news’ del 1933
Marina Daufí Segura, que a més de fer de mestra va fer de periodista, va morir el 23 d’abril del 1976, el mateix dia que sortia al carrer el diari Avui, el primer editat en català després de la mort de Franco. I si ja és prou simbòlic morir-se la Diada de Sant Jordi en plena transició democràtica, just en un dia històric per a la premsa en català, també ens emociona quan ens expliquen que les seues cendres van ser escampades, uns anys després, a la muntanya de Montserrat. Un detall que ens revela la seua neboda Pilar Araujo, i que si este relat fos una ficció seria un impressionant gir de guió. Aquella noia que les dretes tortosines anomenaven “la maestra sin Dios”, simplement perquè era dona, perquè era feminista, i perquè defensava la laïcitat de l’escola republicana, descansa per a sempre a la muntanya més sagrada de Catalunya. Però era Marina una mestra atea? Hem trobat l’article ‘Atajando una infamia’, publicat a la portada d’El Pueblo del 26 de maig del 1933, en què Marina Daufí es defensa del que considerava una campanya de desprestigi de les dretes, basada en calúmnies.
“Durante mi actuación de mujer republicana he sufrido diatribas, burlas soeces, injurias de torpe y sucio lenguaje. He pasado con desdén sobre las inmundicias que salían de la boca o de plumas de ciertas gentes, procurando con el apartamiento evitar la molestia de sus miasmas. Pero, la injuria personal no les satisface; el insulto a la mujer republicana no calmaba su odio; y entonces, dispararon con el oculto arco el dardo venenoso de sus calumnias, contra lo más querido y sagrado de mi existencia: mi profesión de maestra”, afirma Marina Daufí, que més endavant continua: “Fueron los candidatos de la derecha, los que en sus propagandas hicieron público el bulo canalla y falso de que en el arrabal de Jesús, una maestra laica —como si el laicismo no fuera una ley para todos los maestros nacionales— obligaba que las niñas al entrar en la escuela dijeran: «No hay dios», contestando a su vez: «Ni nunca lo hubo». La burda calumnia fue extendiéndose tanto que aun gentes sencillas dudaron y preguntaron ingenuamente si era cierto”. Tot seguit, Marina afirma: “He de salir al paso de esa maniobre infame y negar públicamente y solemne que no fué, ni es, ni será nunca propio de mi carácter acto y enseñanza semejante”.
*EXTRA: Diana, la filla gran de Marina Daufí
Siga com siga, els alumnes de Tortosa, Jesús, Aldover, Roquetes, Còdol-Dret i Manlleu, però també els seus articles en premsa, que repassarem en un proper capítol, són el principal llegat de Marina Daufí. En l’àmbit privat, van ser-ho les seues filles. Com hem dit, Diana Curto Daufí va heretar la vocació docent de la seua mare. El fill de Diana, Joan Carles Araujo Curto, ens facilita algunes fotografies de qui, un cop recuperada la democràcia, també va ser mestra de català i premiada poetessa. Segons Joan Carles, Diana va ser nomenada parvulista de Molins de Rei el 1960, i sempre va ser mestra a la mateixa escola, aleshores anomenada escola pública Alfonso XIII. Així, pensem que és força curiós que, mentre que Marina Daufí va ser directora de l’escola de Roquetes, inaugurada el 1934 i dedicada al ministre republicà Marcel·lí Domingo —qui havia impusat el projecte—, la seua filla Diana va ser mestra d’una escola inaugurada el 1926 pel mateix rei Alfons XIII i pel dictador Miguel Primo de Rivera. Un centre educatiu que el 2014 va ser rebatejat com a escola El Palau, per la seua proximitat amb l’antic palau renaixentista de Requesens.
I de què ens sona, el palau de Requesens? Com alguns recordaran, quan l’alcalde de Molins de Rei, Xavi Paz, va inagurar l’edició d’enguany de la Festa del Renaixement de Tortosa, es va dir que el proper 30 de novembre la ciutat del Baix Llobregat tenia previst inaugurar el seu Museu del Renaixement en este palau recuperat. Durant el seu discurs, Paz va remarcar també els lligams de la baronessa Estefania de Requesens amb la ciutat de Tortosa, que visitava durant els seus freqüents viatges a la cort de València. Així, tant l’alcalde de Molins de Rei com l’alcalde de Tortosa, Jordi Jordan, es van comprometre a reivindicar i promocionar junts el llegat de l’època del Renaixement de les dos ciutats.
Quan escoltàvem això a la plaça de la Catedral, només feia cinc dies que la tortosina Diana Curto Daufí havia mort a Molins de Rei, i per tant s’establia un nou lligam, encara més estret quan descobrim un poema seu de caràcter històric, ambientat a l’època del Renaixement i amb el mateix palau de Requesens com a escenari. Es tracta del poema Celebracions de la Diada de Sant Andreu de 1519 a Molins de Rei, que comença amb les estrofes:
I quan se celebra la diada de Sant Andreu? Exacte, el 30 de novembre, just quan s’inaugura el Museu del Renaixement al palau de Requesens de Molins de Rei. Es tracta d’una festivitat que recorda l’efemèride del que va passar aquell mateix dia del 1519, quan estant-hi allotjat el rei Carles I, van comunicar-li que havia sigut proclamat emperador del Sacre Imperi Romanogermànic, amb el nom de Carles V. Diana Curto Daufí va recitar el seu poema en la diada de Sant Andreu del 2011, i dos anys després va recitar un altre poema històric ambientat en l’època del Renaixement. En l’última fotografia d’avui, veiem la filla de Marina Daufí al costat de l’actual alcalde de Molins de Rei, pregoner d’enguany de la Festa del Renaixement de Tortosa.
Fes el teu comentari