Mig segle després de la mort del dictador, una part d’Espanya continua idealitzant el franquisme. Què en queda, realment, d’aquell règim?
1. En uns dies farà cinquanta anys de la mort de Franco. L’efemèride és rara: què s’ha de “celebrar” exactament? Que un tirà morís al llit i que el seu llegat continuï vigent en molts aspectes, lligat i ben lligat?
2. Ara hi ha un 21,3% d’espanyols que creuen que aquella dictadura va ser bona, fins i tot molt bona. I per a un 17,3%, l’actual democràcia és pitjor o molt pitjor que el franquisme. Que no sigui per tirar coets —qüestió que potser molts subscrivim—, però de debò estem més malament que fins al 1975?
3. Potser ho explica l’auge actual de l’extrema dreta: el 60% dels votants de Vox enyora el franquisme. Els que van néixer després que Franco comencés a criar malves, els que més.
4. Que el 41,8% dels votants del PP elogiï la dictadura franquista és més “sofisticat”. Potser explicable pel seu origen polític. Sort que la resta creu que això d’ara és millor i que estem parlant de la dreta teòricament civilitzada.
5. Curiós —o no— que les dones actuals censurin més que els homes el règim franquista, però només cal considerar els drets que tenien llavors. També és curiós entre la gent jove: són els més contraris al franquisme en dades generals, però, alhora, és on se situa el principal èxit electoral de Vox.
6. És un fenomen que es reprodueix a tota Europa. I la pregunta és antipàtica: es deu al fet que, per a fortuna seva, s’ho van estalviar? O és que estem parlant de la primera generació que viurà pitjor que els seus predecessors?
7. Hi ha molts llocs comuns relatius al franquisme que en configuren un balanç més o menys positiu, però cal anar als antecedents històrics per comprovar que molts mèrits que s’hi atribueixen provenen, en realitat, d’èpoques anteriors: de la Seguretat Social als embassaments. En la DANA valenciana de fa un any encara vam escoltar gent com Esperanza Aguirre parlant-ne bé, aprofitant que el Túria passa per Sant Petersburg.
8. Per començar, les destrosses de la Guerra Civil —iniciada no precisament per la República— van ser enormes. Les pèrdues humanes, prop de l’1,5% de la població, van superar les d’alguns països europeus durant la Segona Guerra Mundial. Pitjor encara va ser la pèrdua de població activa, que va enfilar-se fins al 4%.
9. Als morts durant la guerra cal sumar-hi els de la repressió política —150.000 afusellats durant la guerra i els anys posteriors—, l’exili d’unes 200.000 persones i l’empresonament d’unes altres 300.000. El capital humà disponible va quedar greument danyat.
10. Durant la guerra, la producció agrícola va caure un 21% i la industrial, un 30%. Les reserves d’or i de divises es van exhaurir, i es van deteriorar totes les infraestructures, especialment les ferroviàries.
11. La recuperació va ser pràcticament inexistent durant dècada i mitja. Tots els indicadors econòmics eren catastròfics, i el benestar en tots els àmbits va retrocedir fins a xifres de dos-cents anys abans.
12. Clar que hi ha una segona part del franquisme amb millors dades econòmiques. Fins i tot se’n van assolir de remarcables: un creixement del PIB del 6% anual és rellevant. Com va ser possible? Després d’anys de fam i pobresa, alguns franquistes intel·ligents van convèncer el dictador de fer canvis per poder durar dues dècades més. Com així va ser.
13. L’historiador Paul Preston ho recorda bé: Franco no volia abandonar l’autarquia. Quan els tecnòcrates de l’Opus Dei li proposaven noves idees, ell s’aferrava a les exportacions de taronges. “I si es glaça la collita?”, li va preguntar Laureano López-Rodó. “Jo no entenc d’aquestes coses, però facin”, va sentenciar Franco.
14. Segons Preston, els èxits econòmics del franquisme tenen el seu origen en l’abandonament de la política econòmica pròpiament franquista. Una valenta paradoxa.
15. Tot i això, les dades de l’època no indiquen que la situació fos positiva en termes generals. Per molt que el PIB cavalqués a tota màquina, la desigualtat social era terrorífica: a la mort de Franco, l’1% de la població tenia més del 50% de la riquesa.
16. Part de la qüestió era una fiscalitat escassament democràtica, per dir-ho fi. Era fàcil fer diners si ja venies de casa bona. Una altra part és que el “desarrollismo” havia estat finançat exteriorment, amb cessions importants de sobirania i llufes impressionants.
17. A les Matemàtiques número 97 en vam parlar: l’AP-7 es va construir amb préstecs en dòlars de bancs nord-americans. El 1981, el dòlar costava el triple de pessetes que originalment, i els crèdits eren impagables. El rescat va ser inevitable.
18. Franco surt a la foto de la inauguració de molts trams d’aquesta autopista. I no falta qui elogia la seva suposada aposta per un corredor mediterrani que encara avui no va ni amb rodes. El seu llegat a mitjà i llarg termini va ser ben diferent.
19. Hi ha mites com aquell que amb el sou d’un pare de família es podia tenir casa i cotxe propi, segona residència i fills universitaris. En alguns casos devia ser així, però, si agafem només aquest darrer punt, convé recordar que avui arriben a la formació superior tres vegades més alumnes que a la mort de Franco.
20. Si comparem amb la dècada de 1960 —moment d’esplendor franquista—, la xifra es multiplica per deu. És clar que hi ha hagut canvis importants en el sistema educatiu, però l’increment de titulats universitaris, amb tot el que implica en professionals qualificats, millors sous i més contribució fiscal, és fruit del període posterior al del Ferrol.
21. Pel que fa als cotxes, avui a Espanya n’hi ha 36 milions de matriculats. El 1960, eren un milió. La població ha crescut un 26%, no s’ha multiplicat per 36. I pel que fa a les segones residències, avui en té una el 17% de la població; llavors, el 7,4%.
22. I ara ve quan algú diu que Franco va construir quatre milions d’habitatges públics. La realitat és que la xifra no va passar de la meitat, i que directament per l’Estat se’n van aixecar unes 300.000. No oblidem, a més, el component especulatiu de tot allò, que va crear enormes fortunes i va contribuir a l’“Espanya buidada”.
23. L’altre gran àmbit dels resultats franquistes que alguns reivindiquen és el relatiu a les dades sobre delinqüència. Diuen que amb Franco es vivia millor, en particular en aquest aspecte. Però cal afinar i saber-ho tot.
24. Fins fa cinquanta anys, alguns fets es comptaven d’una altra manera —o no es comptaven. Avui hi ha moltes coses que són delicte i llavors no, o que si ho eren, no es perseguien amb la mateixa dedicació. A les presons espanyoles hi havia en molts moments més presos polítics que delinqüents comuns, fins i tot en èpoques de greu crisi econòmica en què els robatoris estaven disparats. És a dir, policia i jutjats estaven més per altres coses, que no vol dir que les altres no passessin.
25. A més, la delinqüència organitzada es feia veure que no existia. Hi havia un argument per vestir-ho que gairebé desperta tendresa: en un país tan desorganitzat com Espanya no hi podia haver res organitzat. Valia per a màfies pròpies i alienes.
26. Cal dir que a Espanya hi havia una estadística amb un alt nivell tècnic i bons professionals, però no tenien gaire futur les dades que posessin en qüestió la “bondat” del règim. En els primers temps franquistes tampoc no ajudava que moltes innovacions estadístiques provenissin de matemàtics jueus. En definitiva, les dades de llavors són poc fiables i, sobretot, difícils de comparar amb una situació tan diferent com l’actual.
27. Al final, tothom pot enganyar-se com vulgui i pensar el que li plagui. Però, a la vista de les dades —fins i tot les maquillades a favor del franquisme—, resulta difícil mantenir certes opinions o actituds.
28. Hi ha un problema de fons: si certes qüestions s’haguessin encarat abans, ja estarien resoltes i tancades. En canvi, cinquanta anys després, el més calent és a l’aigüera. El contrast amb la gestió del passat que van fer a Alemanya no pot ser més marcat. I això que allí el mal de panxa era encara pitjor. En vam parlar, fa tres anys, aquí.
Fes el teu comentari