Núvol

 Avui he tornat a baixar fins a la vora de l’Ebre. Al mateix lloc de sempre. Aquell racó tranquil on tantes vegades ens havíem aturat tu i jo. 

Tu t’asseies a terra. 

Jo al banc. 

I durant una estona ens quedàvem mirant el riu passar. 

Sense pressa. 

Sense cap objectiu concret. 

Només mirant. 

L’Ebre té una manera molt particular d’ensenyar les coses. L’aigua no s’atura mai. Passa. Continua. Segueix endavant. Tant li fa si aquell dia estàs content o trist. Si la vida et somriu o et posa a prova. El riu continua. 

Sempre. 

I nosaltres ens quedàvem allà. 

Compartint aquell silenci. 

Perquè hi ha silencis que no incomoden. 

Hi ha silencis que abracen. 

I els nostres eren d’aquests. 

Potser hauria de començar explicant qui eres. 

Perquè el lector podria pensar que només eres un gos. 

I sí. 

Tècnicament ho eres. 

Un gos d’aigua. 

Negre. 

Pelut. 

Molt pelut. 

Amb aquell aspecte entre elegant i despentinat que et feia semblar un vell filòsof que acabava de sortir d’una reunió important amb els ànecs del riu. Però també eres molt més que això. 

Eres companyia. 

Eres amic. 

Eres confident. 

Eres aquella presència silenciosa que, sense demanar protagonisme, acaba convertint-se en una de les coses més importants de la vida. 

Aquell amic que sempre hi era. 

Aquell que no et fallava mai. 

Aquell que no desapareixia. 

Aquell que no tenia excuses. 

Vas arribar gairebé sense fer soroll. I quan me’n vaig voler adonar ja ocupaves el sofà, el jardí, les caminades, els diumenges, les vacances i una part molt important del meu cor. Durant anys vaig pensar que era jo qui et passejava. Amb el temps he entès que moltes vegades eres tu qui m’acompanyava. 

Qui em feia sortir de casa quan no en tenia ganes. 

Qui em feia caminar quan el cap pesava massa. 

Qui m’obligava a respirar una mica més profund. 

Qui convertia una tarda qualsevol en una excusa per continuar avançant. 

Perquè jo agafava la corretja. Sí. Però eres tu qui moltes vegades m’arrossegava suaument cap a la vida. I hi ha una diferència enorme. Seguir algú és caminar darrere seu. Acompanyar-lo és caminar al seu costat. Però ajudar algú a continuar caminant quan s’hauria quedat aturat… 

Això és una cosa completament diferent. 

I tu vas fer això durant anys. 

En els dies bons. 

Però sobretot en els dies dolents. 

Que és quan realment descobreixes qui t’estima. 

Sense excuses. 

Sense condicions. 

Sense interessos. 

Sense falsedats. 

Perquè quan la vida es complica hi ha qui marxa. 

Hi ha qui s’allunya. 

Hi ha qui troba motius per no quedar-se. 

Tu no. 

Tu simplement hi eres. 

— Què mires tant, Núvol? 

— El mateix que tu. 

— I què és? 

— El temps. 

— El temps? 

— Sí. 

— I què hi veus? 

— Que no torna. 

Maleït pelut. 

Continuaves tenint raó. 

Fa mesos que ja no vius amb mi. La vida, de vegades, té aquestes coses. Els camins que durant anys han avançat junts acaben separant-se. Les rutines canvien. Les cases canvien. Les circumstàncies canvien. I un dia descobreixes que aquell amic que havia format part de tots els teus dies ja no t’espera darrere la porta. 

Ja no surt corrents quan agafes les claus. 

Ja no ocupa aquell racó concret del sofà. 

Ja no em mira amb aquella cara de “avui també et toca caminar una mica, Toni”. 

I malgrat això, continua estant pertot arreu. Perquè hi ha presències que desapareixen físicament molt abans que emocionalment. Jo encara et veig corrent per la ribera. Amb aquell pèl negre i arrissat que semblava desafiar qualsevol llei de la física. I ara que hi penso, sempre em va sorprendre una cosa de tu. 

Eres ben pelut. 

Molt. 

Però mai deixaves pèl. 

Mai. 

El teu pèl no queia. 

Es quedava amb tu. 

Creixia. 

S’embolicava. 

I amb el temps es convertia en aquelles rastes impossibles que et donaven aspecte de músic retirat o de savi despistat. Sempre em feia gràcia.I avui penso que potser també hi havia una lliçó amagada.Perquè tu tampoc no has caigut de la meva vida com cau el pèl d’un gos qualsevol. 

No has desaparegut. 

No t’has esvaït. 

T’has quedat enganxat a la memòria. 

Als camins. 

Al riu. 

Als records. 

A aquella part del cor on les coses importants no marxen mai del tot. Només s’enreden una mica amb el pas del temps. Com les teves rastes. Els experts expliquen que conviure amb un gos millora la salut física, augmenta l’activitat a l’aire lliure, reforça l’autoestima i facilita la socialització. I tenen raó. Perquè gràcies a tu vaig caminar centenars de quilòmetres. 

Vaig descobrir racons que probablement mai hauria visitat. 

Vaig conèixer persones. 

Vaig sortir de casa els dies que no en tenia cap ganes. 

Vaig respirar aire fresc quan el meu cap era una centrifugadora de pensaments. 

Però aquesta és només la versió científica. 

La versió real és una altra. 

La versió real és que em vas salvar de moltes tardes dolentes sense saber-ho. 

Em vas obligar a sortir de casa quan l’únic que em venia de gust era quedar-me tancat. 

Em vas fer caminar quan jo m’hauria quedat assegut donant voltes als mateixos problemes. 

Em vas ensenyar que hi ha dies que no se solucionen. 

Simplement se caminen. I quan arribes al final del passeig continuen existint. Però pesen una mica menys. 

— Recordes aquelles caminades? 

— Totes. 

— Jo parlava molt. 

— Moltíssim. 

— Tant? 

— Toni, hi havia dies que semblaves una emissora local sense pauses publicitàries. 

Vaig somriure. I vaig notar com els ulls se m’humitejaven. Perquè també recordava aquelles converses. Converses on jo parlava de tot. 

De la feina. 

Dels nens. 

Dels projectes. 

De les il·lusions. 

De les decepcions. 

De les temors. 

I tu m’escoltaves. 

Sempre. 

Sense interrompre. 

Sense jutjar. 

Sense intentar arreglar-me la vida. 

— I com sabies què em passava? 

— Perquè els humans parleu molt quan voleu amagar alguna cosa. 

— I què amagava jo? 

— Que tenies temor. 

Aquella resposta em va travessar. Perquè era veritat. Durant anys vaig conviure amb molts temors. 

Temor d’equivocar-me. 

Temor de fallar. 

Temor de perdre. 

Temor de no estar a l’altura. 

Temor que les coses importants s’acabessin. 

I tu hi eres… 

Sempre. 

Sense psicòlegs. 

Sense teories. 

Sense llibres d’autoajuda. 

Sense frases motivacionals. 

Només al meu costat. I de vegades això era exactament el que necessitava. Ara que ho penso, probablement em coneixies millor que moltes persones. Perquè em vas veure en totes les meves versions. 

Les que m’agradaven. 

I les que no tant. 

I malgrat tot, et vas quedar. 

— Saps què és el que més trobo a faltar de tu? 

— Què? 

— Que mai em vas decebre. 

Va trigar uns segons a respondre. 

Com feia sempre. 

— Era fàcil. 

— Per què? 

— Perquè jo mai vaig intentar ser una altra cosa que no fos el teu amic. 

Vaig mirar el riu. 

L’Ebre continuava baixant cap al mar… 

Com sempre. 

Indiferent als records. 

Indiferent a les absències. 

Indiferent al temps. 

I una llàgrima em va relliscar galta avall. Perquè de sobte ho vaig entendre. Quan penso en tu no penso només en un gos. Ni tan sols penso només en un amic. Penso en una part de mi. Perquè durant anys va arribar un moment que ja no sabia explicar la meva vida sense explicar-te a tu. 

Tu hi eres. 

Als matins. 

Als vespres. 

Als caps de setmana. 

A les vacances. 

A les caminades. 

Als dies bons. 

Als dies dolents. 

A les alegries. 

A les decisions importants. 

I també en aquells moments aparentment insignificants que després acaben sent els que més recordem. Durant anys no vas ocupar un espai a casa. Vas ocupar un espai dins meu. Per això no et recordo. Perquè els records són coses que han quedat enrere. I tu no has quedat enrere. Continues formant part de qui soc. 

D’alguna manera estranya i difícil d’explicar, encara hi ha una petita part de mi que continua caminant amb tu per la vora de l’Ebre. I aleshores penso en aquella frase que de vegades diu la gent: 

— És només un gos. 

Només? 

Un gos que va caminar amb mi durant anys. 

Que va escoltar totes les meves preocupacions. 

Que va veure passar una part de la meva vida. 

Que em va esperar milers de vegades. 

Que no em va jutjar mai. 

Que no em va exigir mai res. 

Que no em va fallar mai. 

Si això és “només un gos”, ja m’agradaria haver conegut més persones capaces d’estimar així. I de sobte ho entenc. Potser no ploro perquè t’enyoro. O almenys no només per això. 

Ploro perquè vaig tenir la sort de compartir una part de la vida amb tu. 

Perquè entre tots els camins que podia haver recorregut, vaig tenir la fortuna que durant molts anys una ombra negra, peluda i tossuda decidís caminar al meu costat. 

Ploro perquè vas ser present en milers de moments que semblaven insignificants i que avui descobreixo que eren extraordinaris. 

Una porta que s’obria. 

Una passejada qualsevol. 

Una tarda qualsevol. 

Un silenci compartit. 

La teva mirada esperant-me. 

La teva alegria sense reserves. 

La teva manera tan simple d’estimar. 

Mai vas fer res espectacular. 

No vas salvar ningú d’un incendi. 

No vas guanyar cap premi. 

No vas sortir a cap diari. 

Vas fer una cosa molt més difícil. 

Vas estar-hi. 

Cada dia. 

Sense excepcions. 

I al final, quan els anys passen, descobreixes que les persones i els animals que més ens marquen no són els que fan coses extraordinàries. Són els que converteixen en extraordinària la nostra vida quotidiana. 

L’aigua continua baixant riu avall. 

El vent mou suaument els arbres de la ribera. 

I abans de marxar giro el cap. Com si encara pogués veure aquella ombra negra corrent uns metres davant meu. Llavors somric. 

Perquè sé que no hi ets. 

Però també sé que hi ets. 

En cada camí. 

En cada record. 

En cada tros d’Ebre que contemplo assegut en aquest banc. 

I en aquella part de mi que tu vas ajudar a construir sense saber-ho. Potser això és el que fan els amics de veritat. Arriben sense fer soroll. Es queden anys. I quan marxen descobreixes que han deixat una petjada tan fonda que ja formen part de tu. I llavors entens que hi ha absències que mai arriben a ser absències del tot. 

Perquè formen part de tu. 

I tu, Núvol… 

No continues caminant amb mi. 

Continues caminant dins meu. 

*Toni Pons