Els anys van passant i apareixen amb comptagotes noves dades que donen una mica de llum, no molta, a tot el que va passar els dies 23 i 24 de febrer de 1981 al Congrés dels Diputats. Javier Cercas sosté en la seva molt recomanable història novel·lada “Anatomia d’un instant” que el pronunciament està format en realitat per diversos cops d’estat que tenen lloc alhora. Un seguit de trames que en alguns punts conflueixen i en altres se separen. Aquesta disparitat d’estratègies va ser la principal responsable del resultat fallit de la maniobra.
En tot l’entramat, si hi ha un home que juga un paper clau per fer fracassar l’operació, no és altre que el mateix que la protagonitza a ulls del públic. El tinent coronel Antonio Tejero. En totes les versions explicades aquest punt apareix com a coincident i ben establert. El general Armada li ofereix a Tejero una sortida política. No està clar si ho fa a títol personal, per ordre del rei o si el rei li ordena que ho faci a títol personal. Tampoc està clar si Armada va arribar a anar a la Zarzuela o no. Hi ha versions de fonts prou creïbles que diuen que “hi era i se l’esperava”. En qualsevol cas, d’acord amb el pla que se li presenta, Tejero es retirarà del Congrés i marxarà a l’exili amb tota la família. Abans d’aquesta retirada, Armada entrarà a l’hemicicle i serà nomenat president del govern.
Un govern que estarà presidit, per tant, per un militar i que comptarà amb ministres de tots els partits per donar una resposta contundent a les diferents crisis polítiques, econòmiques i socials que viu en aquells moments el país i que han estat el detonant del cop. En especial la lacra del terrorisme, que està afectant principalment a militars i guàrdies civils davant la impotència de l’Estat. Un president de govern que serà escollit pel Congrés. Una solució dins del que estableix el marc de la Constitució. No està clar si Armada ha dissenyat en solitari tot el cop d’estat per acabar sent president del govern o si el disseny compta amb el rei i el seu entorn, en un intent per salvaguardar la corona en uns temps tan turbulents. En qualsevol cas, Joan Carles fa un discurs per televisió dient que tot es resoldrà dins de l’ordre constitucional. La “solució Armada” té via lliure per executar-se, si s’imposa. El discurs és prou ambigu com per encabir lectures diferents.
Potser algun dia sabrem si el rei va tardar tant en sortir a fer el seu parlament perquè estava intentant parar el cop o si, pel contrari, estava fent gestions per a que triomfés una alternativa que fins i tot sembla que comptava amb el beneplàcit de la CIA. Potser algun dia sabrem si la dimissió de Suárez va frenar els plans previstos i Armada va decidir tirar endavant de totes totes, atrapant al rei en una opció que ja havia descartat un cop Suárez quedava fora de joc. O si tot va continuar com s’havia previst, a pesar del relleu del president del govern, perquè Calvo-Sotelo tampoc era vist com l’home fort que calia al capdavant del país. Com diu Cercas, és un cop de cops, on també hi ha implicats els serveis secrets i fins i tot una trama civil, i és difícil treure l’entrellat de tot plegat.
El que ha quedat establert, això sí, és que el tinent coronel se sent enganyat. Enganyat és una paraula clau, perquè indica que algú li ha fet una promesa que ara no s’està complint. No vol els partits d’esquerres, en especial el comunista, dins d’aquest nou govern. I tampoc veu clar el paper que hi tindran els militars ni les mesures que es prendran contra el terrorisme i per la reversió de l’estat autonòmic. Aquests han estat els motius que l’han portat a encapçalar el setge al Congrés. Se n’adona que ha estat un titella en mans de personatges que perseguien uns altres objectius. Es nega a permetre que Armada s’adreci als congressistes i que es voti la formació del nou govern.
La “solució Armada” no pot posar-se en pràctica i el cop es va difuminant fins que tot se’n va en orris a les poques hores, vist que no rep cap suport significatiu des de l’exterior del Congrés. Al cap i a la fi, en el context geopolític del moment, pensar en la possibilitat d’una nova dictadura militar a Espanya era una veritable quimera. Però la història hagués estat una altra si Tejero s’hagués avingut a la proposta del general Armada. El nou govern de salvació i unitat nacional s’hagués constituït i la LOAPA, entre altres coses, hagués quedat com una broma de passarells comparada amb el què hagués vingut després.
La història sencera del cop d’estat, o dels cops d’estat, del 23 de febrer de 1981 encara està per escriure. No hi ajuda gens la llei de secrets oficials, que data del 1968 en plena dictadura, i que endarrerirà la desclassificació de la documentació com a mínim unes dècades més. Però, mentrestant, ja hi ha alguns punts en què totes les versions coincideixen. El rei volia a la presidència del govern un home capaç d’estabilitzar la situació, els militars volien canvis polítics i el tinent coronel Antonio Tejero, que volia molt més, va descobrir que l’havien enganyat i no es va voler prestar a continuar la farsa en la que es va trobar engabiat.
Fes el teu comentari