‘Red Flags’

— Toni, què són exactament les “red flags”?

Aquesta pregunta me la va fer una amiga l’altre dia mentre fèiem una cervesa. Vaig estar a punt de respondre-li que eren les banderes vermelles. Però em vaig contenir. Perquè amb els anys he après que les preguntes aparentment senzilles, acostumen a amagar respostes bastant més complexes i difícil d’explicar.

Anunci

— No ho sé del cert —li vaig dir—. Però sembla que ara tothom en parla.

— Això sí.

— Fa quatre dies ningú sabia què eren.

— I ara qualsevol persona que ha tingut dues decepcions sentimentals ja sembla un especialista del tema.

Vaig riure.

Perquè tenia part de raó. Les “red flags”, s’han convertit en una d’aquelles expressions que han colonitzat les converses del dia a dia. Surten als podcasts, a les xarxes socials, als llibres, als vídeos i a qualsevol debat sobre relacions que duri més de cinc minuts. Sembla que haguem descobert la sopa d’all. Però la realitat és una altra.

Les “red flags” han existit tota la vida.

L’única diferència és que abans no les anomenaven així.

La meva iaia no parlava de red flags.

La meva iaia deia:

— Aquest no em fa bona espina.

I amb aquella frase resolia en deu segons el que avui necessita una temporada sencera de vídeos, tres podcasts, quatre influencers i un expert que cobra 120 euros l’hora. Perquè això també ens agrada molt. Agafar una idea antiga. Posar-li un nom en anglès. I actuar com si l’haguéssim inventat nosaltres. Abans algú et deia:

— Ves amb compte amb aquest.

Ara et diuen:

— És una “red flag”.

El significat és exactament el mateix. Però en anglès sembla que hi hagi més ciència. Més estudi. Més rigor. I probablement més possibilitats de fer-ne un vídeo.

— O sigui que la teva iaia detectava “red flags”?

— La meva iaia detectava ximples.

— I encertava?

— Amb una precisió que faria enveja a molts experts actuals.

La qüestió és que tothom pensa que el problema de les “red flags” és identificar-les. I no. Identificar-les és fàcil. Ridículament fàcil. Si un amic t’explica que és ell qui sempre escriu primer, qui sempre proposa quedar i qui sempre manté viva la conversa, la resposta surt sola.

No cal llegir llibres.

No cal escoltar podcasts.

No cal convocar una reunió d’urgència amb els amics.

Ho veiem claríssim.

Perquè quan la història és dels altres tots tenim una lucidesa espectacular. Som una mena de detectius emocionals. Uns autèntics professionals. Sobretot quan el problema és dels altres. Quan és nostre, en canvi, passem directament a ser advocats defensors. I molt bons, per cert. El problema apareix quan la història és nostra. Perquè llavors la mateixa evidència que abans era cristal·lina es converteix de sobte en una situació extraordinàriament complexa.

Apareixen els matisos.

Els contextos.

Les interpretacions.

I sobretot les excuses.

Que probablement són una de les obres mestres de la humanitat.

— Potser és tímida.

— Clar.

— Potser és reservada.

— Clar.

— Potser està passant una mala època.

La meva amiga va aixecar una cella.

— Toni, hi ha persones que porten una mala època tan llarga que ja els haurien de donar una denominació d’origen.

Vaig esclatar a riure. Perquè aquella era precisament la qüestió. Les persones tenim una habilitat extraordinària per justificar allò que no volem acceptar. I no ho dic des de cap superioritat moral.

Ni perquè jo sigui cap expert.

Més aviat al contrari.

Ho dic perquè he passat anys fent exactament el mateix.

L’experiència té una virtut curiosa. No et fa més savi. Simplement et permet reconèixer una mica abans les mateixes trampes on ja has caigut. No observem els fets. Observem les possibilitats. No mirem la persona que tenim davant. Mirem la persona que ens agradaria tenir davant. I entre una cosa i l’altra hi ha una diferència enorme. Perquè la realitat acostuma a ser bastant clara. Però les expectatives són artistes. Agafen una realitat mediocre i et construeixen una superproducció de Hollywood. Transformen la indiferència en timidesa. La falta d’interès en prudència. I els silencis en profunditat emocional.

— Hi ha persones que senten molt però no ho expressen.

— És veritat.

— Sí.

— Què?

— Que també hi ha persones que no senten gaire i tampoc ho expressen.

Vaig riure.

Ella no.

Molt mala senyal.

La qüestió és que les “red flags” rarament arriben en forma de desastre. No apareixen amb sirenes. No entren per la porta amb una pancarta.

No són com les mobilitzacions dels docents d’aquests dies, que les veus arribar quilòmetres abans. I que, quan surten al carrer, no és perquè els vingui de gust perdre un dia de feina i sou. És perquè ja no poden més.

Les “red flags” acostumen a ser molt més educades. S’instal·len a poc a poc. Sense avisar. Fins que un dia descobreixes que fa mesos que convius amb elles.

Sempre escrius tu.

Sempre proposes tu.

Sempre preguntes tu.

Sempre t’interesses tu.

I quan deixes de fer-ho…

Res.

Absolutament res.

Un silenci tan profund que podries sentir créixer una planta. I aquí és on solem caure a la trampa. Perquè en lloc de mirar el patró, busquem excepcions.

Recordem aquell missatge.

Aquella trucada.

Aquell detall.

Aquell dia que va mostrar interès.

Ignorem alegrement els altres cent cinquanta. L’ésser humà és extraordinari. Pot veure una gota d’aigua al desert i començar a buscar apartaments amb vistes al mar.

— Jo crec que les persones som complexes.

— Ja ha sortit.

— Què?

— La frase.

— Quina frase?

— “Les persones som complexes.”

— I què passa?

— Que apareix sempre just abans d’una excusa.

Vaig riure.

Ella no.

Molt mala senyal.

— No és veritat.

— Sí que ho és.

— No.

— Toni.

— Què?

— Si una persona t’interessa, què fas?

— Depèn.

Va deixar el got damunt la taula.

— Aquesta resposta és meravellosa.

— Per què?

— Perquè sempre apareix quan una persona està intentant discutir amb una calculadora.

Vaig riure. Ella va continuar.

— Si t’interessa algú, apareixes.

Si t’interessa algú, preguntes.

Si t’interessa algú, trobes un moment.

Si t’interessa algú, recordes coses.

— D’acord.

— D’acord res.

— Què?

— Que mirem de convertir la falta d’interès… en excuses vàries!

Vam callar tots dos. Perquè aquella frase havia entrat neta. Sense anestèsia. Perquè era bona. Molt bona. I perquè probablement era certa.

Hi ha persones que passen mesos interpretant missatges, silencis, mirades i emoticones com si treballéssim per als serveis secrets. Quan la resposta acostuma a ser molt més simple. I molt menys romàntica.

Potser no hi ha cap missatge ocult.

Potser la realitat ja fa mesos que està parlant.

Potser volem ignorar la realitat

Potser ens agrada autoenganyar-nos.

Amb el temps, he arribat a una conclusió que no m’agrada especialment. Les “red flags” no expliquen com és l’altra persona. Expliquen com som nosaltres. Les excuses que fabriquem. Els límits que movem.

Les coses que estem disposats a tolerar només per no renunciar a una història que ens agradava. Vaig acabar la cervesa. La meva amiga també. Durant uns segons vam quedar els dos en silenci. I per primera vegada en tota la conversa semblava que estàvem d’acord.

Després em va mirar.

— Toni.

— Digues.

— Saps quin és el problema de les “red flags”?

— Quin?

Va somriure.

— Que la gent pensa que no les veu.

— I sí que les veu?

— Perfectament.

— Doncs llavors?

Va deixar el got buit damunt la taula.

— Doncs que és molt més fàcil inventar-se una excusa nova cada setmana…