Una de les expressions més repetides en el món tecnològic els darrers temps és la del Big Data. En poques paraules, podríem dir que consisteix en la recopilació i anàlisi de milers, milions de dades d’éssers humans arreu del planeta, o de les situacions provocades per estos, amb l’objectiu de treure’n conclusions i possibles aplicacions en diversos camps.
Amb tot, però, entendre tot el procés que envolta el Big Data pot resultar bastant complex, sobretot per aquelles persones neòfites en la matèria o els recentment iniciats en l’àmbit digital.
El món educatiu, com a reflex de la societat en la qual vivim, no s’escapa al concepte esmentat. De fet, és motiu de reflexió i debat, ja que les dinàmiques en les quals estem immersos als centres educatius, les noves metodologies (que resulten ser més velles que la tos, si se’m permet la ironia) i el procés de digitalització d’escoles i instituts en l’àmbit curricular que es vol dur a terme, impliquen, de forma fefaent, l’entrada del concepte Big Data en l’esfera educativa. Prova palesa d’això la trobem en l’entorn educatiu de l’empresa Google i les multitud d’aplicacions amb les que cada vegada més aquesta corporació s’introdueix al sistema. Impulsada pel mateix Departament d’Educació, l’empresa americana ha entrat de ple als centres amb eines com Classroom, Drive, Docs o el mateix Gmail. Cada cop són més les escoles i instituts que utilitzen aquestes eines i, naturalment, cada cop són més les dades que recopila l’entitat de Mountain View, Califòrnia, dels nostres fills/es i alumnes en general.
És evident que el debat i la polèmica estan servits.
És lícit que una empresa privada tingue les dades de treballs, exàmens, activitats, exercicis i d’altres semblants de tanta i tanta canalla a nivell mundial? És lícit, parlant de casa nostra, que el Govern de la Generalitat, Departament d’Educació mitjançant, promogui este fet contínuament incloent, fins i tot, partides d’ordinadors Chromebook per als alumnes de primària?
Malgrat tot, esta vegada no entraré a valorar el fet en qüestió ni afegiré cap opinió al respecte (el tema podria donar per una tesi doctoral). No, l’objectiu de l’article és un altre de ben diferent.
Llegint sobre el Big Data i tot el que l’envolta, m’ha vingut una altra cosa al cap relacionada amb una altra de les meves passions: la literatura de ciencia-ficció i, concretament, la figura d’Isaac Asimov. Si esteu a l’aguait de les sèries a les plataformes pertinents, m’hi jugaria el coll que sí, sabreu que recentment s’ha estrenat la de “Fundación”, que, en certa forma, tracta el tema del Big Data sota la figura de Hari Sheldon i la Psicohistòria. Doncs bé, més enllà de Sheldon hi ha, en l’obra del mestre Asimov, un personatge (no humà) que té molta relació amb el tema que es comenta. Em refereixo a MULTIVAC, una espècie de superordinador que recopila dades, dades i més dades fins a…
Bé, i “hasta aquí puedo leer”, com acostumava dir la molt enyorada Mayra Gómez Kemp.
Si voleu saber més sobre MULTIVAC i el seu devenir busqueu relats d’Asimov com “Sufragi Universal”, “Tots els mals del món” o “Factor clau”. Amb tot, però, no deixeu de llegir “L’última pregunta” (o qüestió, depenent de la traducció). És este relat i el seu final la clau de tot plegat. Al llegir-lo, potser us feu una idea de fins cap on podem anar amb tot això del Big Data, Google i Gmail.
P.D: Sí, efectivament, l’objectiu real de l’article era proposar-vos i fer-vos coneixedors de l’obra d’Isaac Asimov, des de la trilogia de “Fundación” fins als relats mencionats unes quantes línies més amunt i altres, molts altres més, que de ben segur no us deixaran indiferents. El mestre era un geni incommensurable que mereix este i mil articles més.
*JOSEP OBIOL és mestre de primària.
Fes el teu comentari