El tren de Rodalies de Riba-roja a Barcelona no funciona i les autoritats que ens manen no saben quan el tornaran a posar en marxa. Des del 1891 ha estat la comunicació més directa de les comarques de la Ribera, la Terra Alta de la zona nord i del Priorat per viatjar a Reus, Tarragona i Barcelona. Però ara la tenen tancada per excuses de “mal pagador”… talussos descuidats de fa molts anys, vies sense cap reparació, vagons abandonats als racons de les estacions i aigües de pluja que, per manca d’atenció, han malmès indrets del recorregut. Ni en temps de Franco passava!
Per aquell temps les màquines eren de carbó i als túnels, i sobretot al de l’Armentera, s’havien de tancar les finestres perquè t’ofegaves de fum. Però anar de Barcelona a Móra la Nova costava unes dues hores i mitja, el mateix que fins fa unes setmanes, quan el nostre Rodalies R-15 encara circulava. Móra era una estació molt important perquè s’hi havien de fer els canvis de les màquines de carbó del trajecte entre Barcelona i Madrid. Vist amb els ulls actuals, allò d’aleshores era molt primitiu, però s’hi viatjava. En aquests moments està tancat i la gent d’aquestes comarques, deixades de la mà de Déu, s’han d’arreglar per viatjar com poden.
Resulta ben curiós que, passats els anys, vivint en democràcia, els nostres trens –els catalans– funcionin pitjor que en dictadura, quan aquesta atípica democràcia espanyola, en què a Madrid tot ho fan o no ho fan, construeixen trams amb l’AVE que únicament fan cap a aquesta capital, que transcorren mig buits de viatgers corrent a alta velocitat, quan de Móra a Barcelona costaria menys de tres quarts d’hora. Aquesta és la realitat de l’Espanya que sempre ens té oblidats. El Corredor del Mediterrani, que s’havia d’haver posat en funcionament fa anys, perquè el 60 per cent de mercaderies exportables espanyoles surten entre Andalusia i Catalunya direcció Europa, en molts trams ni s’ha començat i encara avui no es pot viatjar en alta velocitat entre Barcelona i València. Els diners sortiren d’Europa per construir-lo però es feren i es fan servir per fer gran Madrid. I mentre, el nostre tren R-15 per anar a Barcelona no pot circular perquè s’han d’arreglar els talussos, les vies i netejar voreres, que durant anys ni se les han mirat. Existeixen trams on es circulava a 30 per hora des de feia anys sense voluntat de posar-hi remei. Desinversió en diuen! Tenen tanta barra que se la calciguen!
Fins al 1872, quan es va acabar de construir la carretera entre Tortosa i Gandesa, el viatge costava 9 hores d’anar d’un lloc a l’altre. Els romans obriren la primera calçada abans de néixer Crist i a cavall es podia arribar d’un punt a l’altre en 6 hores, viatjant una sola persona. En caure l’Imperi Romà, la calçada va anar-se degradant sense fer-ne conservació i hagueren de passar gairebé dos mil anys per construir-ne una de nova i poder escurçar el recorregut en diligència a 5 hores, ja que havien de canviar els cavalls i alguns cops descansar a les ventes on es paraven. Del meu llibre “Història de Gandesa, cruïlla de camins”, hi extrec la nota següent de l’any 1872 que diu: “La carretera de Gandesa a Tortosa està acabada i només manca el tram de Xerta. Des d’ara ja s’hi pot viatjar en diligència, anar i tornar, el mateix dia… la diligència surt de Gandesa a les 6 del matí, amb la possibilitat de poder agafar el tren a Tortosa per viatjar a Barcelona o a València. La diligència de tornada surt a les 2 de la tarda i arriba a Gandesa a les 7”.
Però el tram d’aquesta primera carretera, de la Fonteta al terme de Gandesa i el seu traçat per davall de la Serra de Pàndols pel Puntal de l’Òs, i sobretot el tram del Pinell per passar al terme de Prat de Comte, al coll del Llumeners, també conegut pel coll de les Armes del Rei, com que el pis era de roca viva i només la capa superior era de terra, quan plovia fort l’aigua s’emportava el ferm i la carretera quedava tallada, no podent-hi circular. Per poder viatjar a Tortosa calia l’alternativa emprada durant molts segles, que era anar a Móra i baixar-hi pel riu amb llagut, que naturalment encara costava més temps. A la premsa de l’època apareix que el municipi de Tortosa, l’any 1882, reclama una segona audiència judicial com la que s’estableix a Tarragona, ja que pobles com la Sénia els costa 7 i 8 hores d’arribar a Tortosa i d’aquesta ciutat a Tarragona, vint hores més. Quan el 1910 ja s’hi podia viatjar amb bus, eren freqüents els accidents per culpa del ferm, que no estava consolidat. Tinc reproduït al meu llibre de la premsa del moment que la carretera quedava tallada tot sovint i les queixes dels viatgers eren vibrants. Ha passat més d’un segle i continuen els despropòsits amb els trens de rodalies dependents d’ADIF i RENFE, per allò de la “desinversió”, excusa del tracte colonial que rebem.
Espanya, com ara succeeix, les dretes i les esquerres sempre es barallen –carlins contra liberals durant tot el segle XIX– i el país quedà empobrit. Tenien diners per pronunciar discursos grandiloqüents els senyors diputats d’un i altre bàndol a les Corts, per insultar-se, oblidant-se dels serveis públics com comunicacions, sanitat o ensenyament. I així l’Espanya d’aquell segle portava un retard en serveis públics de cent anys comparats amb els països veïns d’Europa. Foren moments que es començaren a obrir vies fèrries com la de Val de Zafán entre Alcanyís i Arnes, carreteres nacionals com la N-420, però encara tardarien més de 50 anys a construir-se els enllaços comarcals, sempre per manca de recursos. Fins a l’any 1934, la gent de la Fatarella baixava a Gandesa a pagar la contribució a peu sense tenir carretera.
Però a la fi no tot són males notícies a les Terres de l’Ebre. S’acaba d’obrir el tram de la Via Verda entre el Montsià i el Baix Ebre i disposarem d’un incentiu per promocionar el nostre turisme. D’on surten els diners per construir-la? Dels recursos de l’Ajuntament i de la Diputació. Catalunya, des de l’Estat, està espoliada pel que paga i rep, i es va prometre el control de l’IRPF, de RENFE, d’ADIF i ara dels aeroports i els ports. Promeses que se les emporta el vent i els trens de Rodalies que no funcionen. PSOE i PP marxen agafats de la mà quan es tracta de Catalunya. Es barallen com al segle XIX però la “desinversió” la paguem els catalans. Això, malauradament per Catalunya, és Espanya!
Fes el teu comentari