Sentim ben sovint que Espanya és “una democràcia plena”. Existeix democràcia quan el poble pot escollir els seus representants polítics. Espanya, doncs, pot qualificar-se com una democràcia en aquest sentit. Però els fonaments democràtics es desmunten quan emprant mètodes fraudulents es controlen opositors, es domina la justícia, els serveis d’intel·ligència i els fons reservats, amb l’objectiu de canviar el sentit de les eleccions. Ara coneixem perfectament l’ús d’aquestes trampes i queda demostrat quan s’han espiat líders de partits contraris i com a resultat d’aquests espionatges s’han pres decisions que han canviat els resultats electorals. A més s’ha atemptat contra la honorabilitat de persones i líders polítics de l’esfera independentista amb l’intent de desmuntar la lliure i democràtica decisió com constava anticipadament als respectius programes electorals. Per tant, la reiterada afirmació que “España es una democràcia plena” demostra que és una farsa en què uns poderosos han canviat la democràcia per la comèdia. Si no fos així, no caldria usar-la tan sovint.
També coneixem altres jocs bruts, com els sobresous cobrats per dirigents del PP i entre ells l’excap de govern, Mariano Rajoy, o la construcció amb diners negres de la seu central d’aquest partit polític, negat davant els tribunals però clarament demostrat; cap responsable se l’ha empresonat per aquests delictes flagrants. I més comèdies acreditades quan els Tribunals estan controlats per la porta del darrera, segons va comunicar l’exsenador Cosidó, als seus companys per tranquil·litzar-los si se’ls descobrien les malifetes. Resulta entenedor, doncs, que aquest partit no desitgi canviar els membres del Poder Judicial amb els càrrecs caducats de fa anys.
El comissari Villarejo, màxim responsable de les interioritats secretes de la intel·ligència policial espanyola, que es venia al millor postor, d’intocable ha passat a ser acusat; com a represàlia, va soltant converses secretes que enregistrava i guardava, que demostren la corrupció de certs personatges. Ara sabem que el guanyador de les eleccions de l’Ajuntament de Barcelona, Ernest Maragall, no va ser proclamat alcalde perquè jocs bruts del CNI ho van impedir, potser per afavorir uns partits i perjudicar uns altres. Però el mateix va succeir al president Artur Mas, quan es va dirigir a Mariano Rajoy per sol·licitar un pacte fiscal. En aquell moment van aparèixer informacions falses muntades per Villarejo i ordenades per l’exministre Fernandez Díaz, dels diners que tenia l’Artur Mas amagats a Suïssa, com també els de l’expresident Pujol i l’alcaldable de Barcelona, Xavier Trias. Tot eren mentides amb el muntatge de documents falsos publicats amb la col·laboració de periòdics madrilenys que feren canviar els resultats de les respectives eleccions. També coneixem que l’exnòvia de Jordi Pujol Ferrusola, Vicky Álvarez, cobrava diners dels fons reservats per enfonsar la família dels Pujol, mentint i enredant la troca per tallar l’independentisme. Evidències reconegudes per les gravacions, però fins ara la justícia no ha actuat per esclarir-les.
En un país normal, després de conèixer el CatalanGate, i haver-se sentit al Congrés amb tota naturalitat que és legal espiar líders polítics de partits opositors, ja no caldria allargar més el meus comentaris sobre la democràcia plena. Però la comèdia queda clara encara quan malfactors declarats del PP, cobrant sous extres de diner negre, la persecució al seu tresorer, Bárcenas, per aconseguir les llibretes on tenia apuntats els noms i les quantitats que es lliuraven als alts càrrecs del PP, o la construcció de la seu central del partit, tot està mig amagat de fa anys. Els independentistes, acusats per aquests presumptes delinqüents del PP, foren empresonats d’immediat, condemnats amb proves falsificades muntades per acusar-los i amb una farsa de judici on els mateixos advocats defensors eren espiats. Altres foren inhabilitats, multats i embargats per penjar una pancarta demanant l’alliberament dels presos polítics condemnats amb proves falses o per haver convocat un referèndum.
Tot forma part d’una conxorxa contra l’independentisme, amb el suport de la democràcia plena que afavoreix delinqüents declarats amb l’excusa de “la Unidad de España”. Queda clar quan el rei emèrit va marxar d’Espanya havent comès delictes reconeguts, amb la protecció del mateix Estat i ara podrà tornar havent-se-li arxivat les causes, sense explicar ni excusar-se públicament. Cal recordar que la monarquia va ser restablerta per Franco, sense altre requisit que la signatura del dictador, amb l’agreujant que els seus avantpassats van haver de fugir d’Espanya per delictes semblants. Per tant, la història es repeteix i la monarquia continua sense ser reconeguda pel poble i restablerta per un dictador que va guanyar el poder amb un cop d’estat i amb l’alt cost de milions d’espanyols que van deixar-hi la pell.
Els altres exemples els tenim amb els líders catalans que van marxar a Europa i que la premsa espanyola els tracta de “fugados”. Els tribunals espanyols en demanen l’extradició per empresonar-los mentre els jutges europeus els concedeixen llibertat total. El rei presumpte corrupte el deixen tornar amb honors, havent arxivat la causa, i els eurodiputats catalans lliures a Europa, havent falsificat proves per condemnar-los i haver espiat els seus advocats defensors, pretenen extradir-los per jutjar-los com a criminals. Vaja quina democràcia plena gaudim a Espanya!
*ANTON MONNER és cronista de Gandesa.
Fes el teu comentari