Les darreres setmanes hem viscut esdeveniments reiterats referents a les dones amb “el sí és sí”, amb la llei de l’avortament i sobretot en destapar-se cada dia casos de violacions. La societat, en tots els aspectes, evoluciona a passos agegantats. En solament deu anys el tomb ha estat espectacular. La gent jove no ho capta amb la mateixa intensitat dels que ja tenim anys; nosaltres hem viscut els canvis i hem passat del no res, o del molt poc, a tenir-ho tot. No per això la nostra infantesa, sense disposar de gaires eines, fou trista. Ben a l’inrevés! Els xiquets i xiquetes ens passàvem la vida al carrer, en sortir d’escola, jugàvem a infinitat de jocs. Allí apreníem a competir i tornàvem a casa per dinar, per berenar o perquè es feia fosc. Jugàvem a jocs que avui han desaparegut però gaudíem molt, arribàvem cansats i bruts perquè els carrers eren de terra però ens divertíem força.
Els habitacles d’aquell temps no tenien calefacció i a la majoria hi vivien com a mínim dues generacions, amb els germans dels avis i pares si no s’havien casat. Podien habitar-la perfectament entre sis i deu persones que convivien plegats fins que es morien. Als baixos de les cases hi tenien la mula i el porc i a la golfa, els conills, les gallines i els coloms. El cap de casa tenia preferència per ocupar el lloc més calent i juntament amb ell, els més vells de la família. Disposaven d’una llar de foc que es nodria de la llenya del camp. Als iaios, se’ls habilitava l’indret més proper al foc per disposar de més escalfor. Les cases humils, només fa setanta anys, estaven mal habilitades i algunes tenien cortines per evitar els aires corrents, les finestres no ajustaven prou i les portes principalment servien pels tancaments exteriors. La temperatura ambient variava ben poc de l’exterior; els murs protegien el vent i de l’entrada directa del fred de l’exterior. Les dones quan ja havien acabat les tasques de la casa disposaven d’una taula escalfa-robes amb un braser on s’hi havia dipositat les brases del foc, i amb les cames a l’interior tapades per unes faldetes gruixudes, i ben abrigades dels cos es mantenien calentes. Al llit s’hi posaven algun escalfallits per evitar la fredor impregnada durant el dia. A les cases més arreglades ja disposaven d’estufa que escalfava el menjador i la cuina. Durant els trenta anys darrers, la calefacció s’ha imposat i les portes i els tancaments hermètics eviten els corrents d’aire.
Als pobles petits la majoria eren pagesos i la gent vivia de la terra. Els municipis tenien serveis, com botigues, forns, ferreries, funcionaris dels serveis públics, com mestres, metge, agutzils, entre altres. Alguns professionals ja disposaven de més comoditats a la llar però, ni de molt, comparables a l’actualitat. A Gandesa, fa 90 anys ja disposàvem d’aigua a les fonts públiques i poc a poc es van instal·lar l’aigua corrent dins els habitacles. Recordo els anys 50 fins el 70 del segle passat, quan no plovia els pous tenien poca aigua per abastar la població i s’havia de racionar, repartint un màxim de dos cantis de 20 litres per casa. La llum va arribar uns anys abans però es va anant introduint suaument i fins els anys 50 no va ser general, i alguns indrets de les cases encara es continuava usant els llums d’oli o el carburo.
Els pagesos, sobretot a les finques allunyades del poble, s’hi quedaven tota la setmana. Marxaven el dilluns i tornaven el dissabte quan es feia fosc. Prenien alguna cosa per menjar de casa però s’alimentaven dels que tenien a l’hort o de la caça que arreplegaven cada dia. El diumenge anaven al barber a afaitar-se i era l’únic dia que convivien en família. La roba igual interior com exterior, se la canviaven cada 15 dies i no hi havia dutxes. Les dones atenien les necessitats familiars començant pels iaios i acabant pels infants. Anaven a rentar la roba als rentadors públics, el pa normalment se’l feien de casa portant-lo al forn a coure, feien el menjar a la mateixa llar que s’escalfaven i en temps de collita o de molta feina al camp, acompanyaven als marits per ajudar-los a veremar, a esbrotar o espuntar la vinya, o batre.
Els escolars portaven un tronquet cadascú per l’estufa i escalfar l’aula. Amb un sol llibre enciclopèdic estudiaven tots els cursos de primària. Les classes de cada curs estaven repletes d’alumnes amb una mitja de 60 per aula. En temps de la dictadura, les nenes estaven separades dels nens. Quan els pagesos tenien molta feina al camp, se’ls dispensava i acompanyaven als pares a ajudar-los. Molts pocs continuaven estudis a la secundària i menys encara a la universitària.
Als darrers 20 anys, encara que la societat ha anat evolucionant durant els últims 50, tot ha canviat. Les dones treballen i en disposar d’un sou, les relacions familiars s’han transformat. I ha canviat tant que una separació matrimonial que només fa 40 anys resultava ser un escàndol públic, avui és el pa de cada dia. Les parelles cada cop tenen menys fills i alguns han de viure amb pares i mares nous, sobrevinguts per les separacions. Només fa 10 anys, el “sí és sí” o l’avortament a noies de 16 anys resultava impensable que s’hi pogués arribar. Ara amb l’ús dels aparells mòbils i les plataformes informatives que hi porten annexes, el món dona tantes voltes, que un adolescent de 15 anys, li resulta impossible poder comprendre com van viure els seus pares, avis i besavis. Serem capaços els humans d’absorbir tants avenços, amb tant poc temps, destruint el passat i poder racionalitzar el futur?
*ANTON MONNER és cronista de Gandesa.
Fes el teu comentari