La tortosina Victòria Campos Turón no va arribar a conèixer el seu pare, Sebastià Campos Terré. Els franquistes van executar-lo al Camp de la Bota de Barcelona, quan ella només tenia un any i mig. Avui, en una tarda agradable de principis de novembre, parlem amb Victòria per conèixer millor la història del seu pare, i també per fer-li saber alguns aspectes força desconeguts d’un judici que en realitat va ser una farsa. Avui, a casa seua, retratem Victòria amb una foto emmarcada de Campos Terré, qui havia sigut director del diari El Pueblo i un dels periodistes més brillants de Tortosa durant la Segona República. Però a la imatge, de color sèpia i amb una dedicatòria gairebé il·legible, Campos Terré hi apareix amb l’uniforme militar que vestia durant la Guerra Civil. El mateix uniforme amb què es va casar amb Irene Turón Domènech, la seua mare, el 31 de desembre del 1936.
El 5 de juliol del 1939, després d’haver-lo sotmès a un consell de guerra sumaríssim, els franquistes van afusellar Campos Terré als 28 anys. Havia tingut una vida de novel·la des del seu naixement, el 23 de gener del 1911 a la inclusa de Tarragona. Poc després la seua mare, Celedònia (Dolors o Lola) Casaprima Martínez, mare soltera de casa bona i repudidada per la seua família, va recuperar-lo de la institució per a “dones de mal viure” i xiquets abandonats. Per això, de pare oficialment “desconegut”, els cognoms de Sebastià no coincideixen amb els de la seua mare, sinó que són els que van posar-li a la mateixa inclusa: Campos Terré. Victòria va aconseguir la seua partida de naixement i també conserva el seu certificat de defunció, on diu que el seu pare va morir per una “hemorràgia interna”… com la majoria de les 1.706 persones que van ser executades al Camp de la Bota entre 1939 i 1952.
Campos Terré va ser enterrat en una fossa comuna del cementiri de Montjuïc, a la mateixa muntanya on hi havia el castell-presó del que hauria ajudat a sortir alguns tortosins de dretes. Justament per això, alguns companys van acusar-lo de quintacolumnista. I potser també per això, acabada la Guerra Civil, i enganyat per la falsa promesa que el nou règim franquista no havia de represaliar ningú que no tingués les mans tacades de sang, Campos Terré va tornar de l’exili. El 10 de març del 1939, un tortosí que estava fent el servei militar a Barcelona, Antonio Faura Mayor, el va reconèixer —sembla que a la plaça d’Urquinaona— i va entregar-lo a la policia franquista. I un altre tortosí encara més conegut, el folklorista Joan Moreira Ramos, també va testificar en contra de Campos Terré en un els informes que va utilitzar el jutge per condemnar-lo a mort.
Ni Victòria ni la seua família sabien res de la relació de Faura i de Moreira en el cas de Campos Terré. Una implicació que nosaltres vam conèixer al febrer del 2021, arran de la publicació del llibre ‘La repressió franquista a Tortosa i el delta de l’Ebre’, del periodista jesusenc Daniel Arasa. Però lamentablement, encara sota els efectes de la pandèmia de la covid-19, el llibre va passar força desapercebut. Ara, asseguda al sofà de casa, al costat d’un petit balcó que dóna al carrer Bisbe Aznar, la filla de Campos Terré vesteix de negre, com si guardés el dol. A punt de fer 86 anys, i després d’haver superat dos ictus, Victòria mira l’objectiu de la càmera amb l’elegància i la dignitat d’una dona “valenta i molt forta”. Així la descriu la seua filla Irene Segarra, qui destaca que Victòria sempre ha defensat la memòria i el llegat del seu pare.
Home de confiança de Marcel·lí Domingo
Quan es va produir l’alçament militar, Campos Terré es trobava a Madrid. Uns mesos abans, havia arribat a la capital per fer de secretari del ministre tortosí Marcel·lí Domingo, qui tres anys enrere també l’havia proposat per dirigir El Pueblo, el diari dels republicans marcel·lineros a Tortosa. Amb tot, també feia tres anys que Campos Terré s’havia afiliat a Esquerra Republicana de Catalunya, partit on va militar fins al maig del mateix 1936. A la capital espanyola, Campos Terré va participar en l’assalt a la caserna de la Montaña, on durant els primers dies del cop d’estat s’havien fet forts els militars contraris a la República. Tot seguit, s’allistava a l’exèrcit, marxava al front, i assolia la graduació de capità de la famosa Brigada Líster. Algunes fonts també asseguren que va arribar a ser comandant de l’Exèrcit Popular, però ell mateix va negar-ho a la seua declaració davant de la policia franquista, potser per intentar salvar la pell.
De fet, Campos Terré portava l’uniforme republicà el dia de les seues noces amb Irene Turón Domènech, l’últim dia del 36. La família també en conserva una fotografia, i Victòria m’explica que de menuts ja es coneixien. Sebastià i Irene van acabar-se d’enamorar quan ella, que era filla d’un militant de la UGT, anava a fer-li companyia durant les seues detencions domiciliàries. Les forces d’ordre arrestaven sovint el director d’El Pueblo perquè Campos Terré escrivia amb molta bel·ligerància contra el govern de dretes del Bienni Negre i el caciquisme de Tortosa, encarnat en la figura de l’exalcalde i empresari oleícola Joaquín Bau. Quan van casar-se, ell encara no havia fet els 26 anys. “Semblen dos actors de cine”, pensem en veu alta. Victòria ens explica que aquell va ser un matrimoni “pel civil”, durant uns dies de permís. Sebastià arriba a Tortosa el 28 de desembre i es casen només tres dies després, com publiquen els seus companys a El Pueblo. Després, Campos Terré se’n torna al front per defensar la República i combatre el feixisme. Era el primer hivern d’aquella guerra que —després del fracàs del cop d’estat del 18 de Juliol— semblava que havia de durar molt poc, però que va dessagnar el país durant tres anys, fins a la desfeta final.
“Van posar-me Victòria per la victòria de la República; però tenia un parent que quan era menuda sempre em deia que haurien d’haver-me dit Derrota”, recorda la filla de Campos Terré. Després veiem que, durant la Batalla de Guadarrama, la primera campanya de la Guerra Civil, Campos Terré havia ascendit a alferes i que havia comandat la primera secció de la primera companyia del Batalló de la Victòria. Potser és per això que Victòria serà el nom de la seua futura filla? Siga com siga, Victòria també ens diu que a casa seua, al contrari del que passava en altres famílies de represaliats, sempre van parlar obertament del que li havia passat al seu pare. “D’ell no en recordo res; però tinc molts records de la gent parlant-me del meu pare, de la gent que l’havia conegut, i també d’alguns que van dir-me que, gràcies a ell, els seus familiars s’havien salvat i encara eren vius”, remarca Victòria amb orgull, si bé també assenyala que n’hi havia persones que només van dir-li això després de la mort de Franco. En canvi, no van fer-ho quan l’haguessin pogut ajudar, ni que fos per trobar feina. “Vaig estar a punt d’entrar a treballar de locutora a Ràdio Tortosa, però quan el director va preguntar si era filla de Campos Terré o de Campos Sapiña, se’m van tancar les portes”, lamenta Victòria. A més, quan només tenia vuit anys, la filla de Campos Terré també havia perdut la mare, malalta de tuberculosi, i Victòria va créixer a casa de les dos iaies. Durant la postguerra, la iaia materna va ser vigilada per les autoritats franquistes, però la mare de Campos Terré, que s’havia casat amb un botiguer benestant de la ciutat, va poder conservar alguns documents del seu fill i també la seua valuosa biblioteca.
‘El 6 d’Octubre a les Comarques’ i ‘Del folklore tortosí’
Victòria ens explica que la iaia materna, Teresa Domènech Aguiló, amagava a casa un exemplar del llibre ‘El Sis d’Octubre a les Comarques’, un llarg reportatge que Campos Terré va publicar el 1935. La família encara guarda un original del llibre, “tot un tresor”, i gràcies a això va poder fer-se una edició facsímil per publicar-lo de nou el 1987. Es diu que esta va ser l’única obra que va explicar els fets de l’octubre del 1934 fora de Barcelona, quan Lluís Companys va proclamar l’Estat Català de la República Federal Espanyola com a resposta a la involució conservadora del govern de dretes que s’havia imposat després de les eleccions del 1933. Amb el llibre, el periodista tortosí va voler ajudar les famílies dels que, com ell mateix, també van ser acusats pels fets del Sis d’Octubre, i que havien sigut empresonats al vaixell Manuel Arnús, al port de Tarragona. L’obra va ser tot un èxit i, d’alguna manera, va esperonar les esquerres, unides en el Front Popular, a guanyar les eleccions de febrer del 36. Però, després de la guerra, el mateix llibre, “escrito en catalán, de tendencias separatistas y revolucionarias”, va servir els franquistes per condemnar Campos Terré a mort, amb l’acusació de voler “catalanizar España”.
Per la seua banda, la mare de Sebastià va aconseguir conservar una primera edició del llibre ‘Del folklore tortosí’, de Joan Moreira. És l’exemplar de l’obra més coneguda de Moreira, que Irene ens acaba de baixar de casa seua. Victòria viu amb la seua altra filla, Toia Segarra, al segon pis del mateix número del carrer Bisbe Aznar, just davant de la que havia sigut la casa de la iaia paterna. Fa només uns minuts que acabem de relatar-li a Victòria i a les seues dos filles com el reconegut músic i folklorista tortosí va ser una de les persones que van testificar contra Campos Terré abans de la farsa de judici que va perpetrar-se el 10 de maig del 1939 al Palau de Justícia Barcelona. En concret, els llegeixo un fragment del llibre d’Arasa. La declaració de Moreira té data del 13 d’abril, i el músic considera que Campos Terré és un “elemento peligrosísimo por su ínfima extracción moral, capaz de toda venalidad y de toda traición”. Segons diu la policia en boca de Moreira, com a periodista Campos Terré va dedicar tota la seua activitat a “calumniar y deshonrar” la gent d’ordre, “ensañándose” amb les persones destacades per la seua religiositat i amb les autoritats eclesiàstiques.
“Crec que ell tenia un llibre de Moreira, i que potser estava signat”, ens havien dit les filles de Victòria uns dies abans davant del portal de l’Olivera, la plaça de la Cinta que tantes vegades hauria travessat el mateix músic per entrar o sortir de la catedral. Es tracta d’aquell exemplar original de ‘Del folklore tortosí’, sens dubte l’obra més coneguda de Moreira. Ara tenim el llibre al davant, curosament protegit amb un embalatge de cartró. Quan Irene comença a obrir el paquet, aguantem la respiració. Personalment, ens resulta inevitable emocionar-nos… En primer lloc, la filla de Victòria retira la portada del llibre, trencadissa i tan fina com el paper de fumar. Hi diu que a ‘Del folklore tortosí’ s’hi parla dels “costums, ballets, pregàries, tradicions, jocs i cançons del camp i de la ciutat de Tortosa”. I també que està publicat per la impremta Querol l’any 1934. Però el més sorprenent és la dedicatòria escrita a la pàgina interior, sota l’escut republicà de Tortosa, és a dir, sense la corona i la paumes. “Al bon company S. Campos Terré, en prova d’afecte i bonavolença, de tot cor, Joan Moreira” —diu la dedicatòria.
No podem evitar una exclamació, i potser algun calfred. Aliè a la transcendència del moment, el gos de Toia acaba de recuperar el seu lloc al sofà, al nostre costat. Però nosaltres acabem de descobrir un document veritablement revelador, que demostra que la relació entre Campos Terré i Moreira va ser molt diferent abans i després de la Guerra Civil. “Per la dedicatòria, no només es coneixien, sinó que en aquell moment eren amics”, assenyala Irene. Els quatre ens hem quedat bocabadats i amb els ulls com taronges. Fins al moment, el que sí que se sabia era que Moreira i Campos Terré estaven alineats en bàndols antagònics. I és que, mentre que el folklorista havia sigut el secretari particular de Bau, el periodista era el secretari del seu principal rival polític, el líder republicà Marcel·lí Domingo… En este punt, ens preguntem què va passar entre aquells dos homes perquè, només cinc anys després d’aquella dedicatòria que semblava tan afectuosa i sincera, Moreira acabés testificant en contra de Campos Terré davant de la policia franquista…
La resposta és el cop d’estat i la mateixa Guerra Civil. Els desastres de la guerra. Moreira era membre del Cercle Tradicionalista, a més de secretari personal de Bau. El polític i empresari oleícola no només va finançar l’edició de ‘Del folklore tortosí’, sinó que també va ser un dels promotors civils de l’alçament militar del 18 de Juliol, al més alt nivell. Al seu llibre, Arasa explica que el músic va ser molt perseguit durant la dominació republicana, i que “es va salvar per poc de ser executat”. Així ens ho ha confirmat el seu besnét, Xavier Aixendri Murall. Quan parla davant de la policia, just el mateix dia que també s’incorpora a l’expedient la declaració del secretari de Falange de Tortosa, Moreira diu que en aquell moment tenia 60 anys, que era vidu, que es dedicava al comerç, i que residia al carrer Montcada. Curiosament, el mateix carrer on havia estat la redacció d’El Pueblo. L’autor de ‘L’Himne de la Cinta’ i de la ‘Gran Jota Tortosina’ també afirma, en la seua declaració, que El Pueblo era un periòdic “de ideología radical-socialista, portavoz del funesto Marcelino Domingo”.
“Sabe por afirmaciones que enrolado voluntariamente en las filas rojas obtuvo rápidamente en las mismas el grado de Comandante; sabe asimismo por referencias que capitaneó en unión de otros asesinos marxistas el asalto al Centro Tradicionalista y a la imprenta del ‘Correo de Tortosa’, periódico local católico”, continua l’informe que recull la declaració de Moreira sobre Campos Terré. En concret, el folklorista es refereix, suposadament i parlant d’oïdes, a un episodi succeït el 1933, just un any abans de la dedicatòria en què considera el periodista un “bon company”. “Això invalidaria l’acusació que fa contra ell, perquè el 1934 li signa ‘Del folklore tortosí’ amb esta dedicatòria”, apunta la néta de Campos Terré. De fet, en la seua defensa, l’exdirector d’El Pueblo negava qualsevol relació amb estos fets.
Les acusacions contra Campos Terré
Però d’on surt esta acusació? Un informe de Falange del 4 de març del 1939, només sis dies abans de la seua detenció a Barcelona, ja diu que Campos Terré havia organitzat l’assalt al periòdic dretà El Correo de Tortosa. Un mes després, el 5 d’abril, l’agent en cap de la Policia de Tortosa, José Sánchez Blanco, també escriu que Campos Terré anava pels col·legis electorals intimidant els votants de dretes, i que va tramar l’assalt al diari catòlic. El 13 d’abril, el mateix dia que fan declarar Moreira, la policia també parla amb José Baiges Ariño, cap de Falange a Tortosa, qui assegura que Campos Terré va fraguar, al barri de Sant Llàtzer, “en unión de otros elementos indeseables”, l’assalt al Centre Tradicionalista que va ocórrer durant l’estiu del 33. “En los primeros días del mes de noviembre del mismo año y en compañía del ferroviario Blasco, Caldererito, Tito y otros que durante el dominio rojo actuaron como asesinos, asaltaron en período electoral los talleres y redacción del periódico derechista local ‘El Correo de Tortosa’ haciendo graves destrozos en la maquinaria y caracteres de letras”, detalla l’informe.
A més, en els diversos informes acusatoris contra Campos Terré, també s’assegura que quan visitava Tortosa ho feia amb l’uniforme de militar de la República, i que duia pistola durant la campanya electoral del 33. La seua filla Victòria ens explica que si portava l’uniforme és perquè durant la Guerra Civil va formar part de l’exèrcit republicà, i nega que abans del conflicte anés armat. De fet, ens recorda una anècdota força il·lustrativa: “Una vegada van avisar-lo que hi havia uns feixistes esperant-lo a la pujada a la Simpàtica, on vivia ma mare. En lloc d’enfrontar-s’hi, va anar a buscar els seus companys i entre tots van fer-li un cordó de seguretat, per protegir-lo. Si hagués portat una pistola, hagués actuat de manera diferent”, considera Victòria.
En la seua declaració davant de la policia, un cop detingut, Campos Terré afirma que durant la Guerra Civil va ser a Tortosa en tres ocasions, per visitar la seua mare. I que si duia uniforme de comandant era per passar desapercebut perquè havia abandonat el front i havia tornat a Tortosa. Això va ser a principis d’abril del 1938, quan els franquistes estaven a punt d’arribar al marge dret de l’Ebre, cosa que va provocar l’evacuació de la ciutat i va convertir Tortosa en front de guerra durant nou mesos. Però no diu que s’havia casat a Tortosa, potser per protegir la seua dona Irene i la filla, Victòria, de les indagacions de la policia franquista. Allò que sí que diu és que a Tortosa vivia a casa de la seua mare, al número 9 del carrer Bisbe Aznar, mentre que a Barcelona ho feia a la casa dels seus sogres. “Sí, però eren els altres sogres. Nosaltres fa anys que sabíem que Sebastià va tenir una altra dona, a la que havia conegut quan va fer de mestre a Flix. El que passa és que aleshores la noia era molt joveneta, i no va ser fins després, durant la Guerra Civil, que van retrobar-se a Barcelona. Però esta altra era la seua altra família, la de Flix”, ens explica Irene.
De fet, els informes policials contra Campos Terré també qüestionen la seua moral. I això, arran de la victòria nacionalcatòlica, també et feia guanyar una condemna de mort, a la rifa de la repressió franquista. Així, l’informe del cap de la Policia de Tortosa afirma que Campos Terré havia deixat de ser director del diari El Pueblo quan es van descobrir algunes “immoralitats”, al maig del 1936; que després marxa a Madrid —cridat de nou per Marcel·lí Domingo—, i que no torna a Tortosa fins al desembre, “permaneciendo tan solo unos días, durante los cuales contrajo matrimonio, al parecer por segunda vez”. De fet, també diu que portava una vida desordenada, i que havia deixat importants deutes a tot arreu, a més de remarcar que “durante el período rojo contrajo matrimonio con varias mujeres en Tortosa, Madrid y Barcelona”. I és que, a la reraguarda republicana, en plena onada de joia revolucionària i antifeixista, no eren estranys ni els matrimonis civils ni l’amor lliure. Tot i que Campos Terré no era anarquista, l’amor lliure es concretava en unions lliures monògames, el pluralisme amorós i el mateix matrimoni civil. “Vam saber que havia tingut una altra dona a Barcelona, esta noia de la família que havia conegut a Flix, però no havíem sentit mai això de Madrid. Una vegada vam aconseguir el telèfon d’esta dona de Flix, i havíem pensat d’anar-la a visitar, però al final no ho vam fer”, recorden les nétes de Campos Terré. També apunten que, en una ocasió, Victòria fins i tot va reprendre un periodista que havia escrit un llibre en què s’afirmava que la vídua de Campos Terré vivia a Flix. “Dona casada amb mon pare, només n’hi havia ma mare”, assegura Victòria, que també conserva el seu certificat de matrimoni.
De fet, del seu pas per la població de la Ribera d’Ebre se’n sap ben poca cosa més. Hi ha un altre informe policial del 17 de març del 39, amb testimonis de Rosa González Silvestre i Maria Rots Gadel, en què es diu que, anys abans de la Guerra Civil, Campos Terré havia exercit de mestre interí de Flix. Per la seua banda, l’alcalde franquista de Flix, José Mestres Carranza, també informa que Campos Terré havia sigut mestre al poble, durant uns sis mesos, els primers anys de la Segona República. “Es persona peligrosa por sus ideas y propagandas. Estuvo en esta población regentando una escuela y haciendo propaganda comunista y desarrollando la pedagogía de Ferré”, hi diu l’alcalde, en referència a Francesc Ferré i Guàrdia, pedagog afusellat el 1909, acusat de ser un dels instigadors dels fets de la Setmana Tràgica. “Su conducta personal fue pésima, estafando a varios vecinos de esta localidad”, conclou l’alcalde flixenc al seu informe.
Campos Terré, mestre i periodista innovador
Abans de fer exclusivament de periodista, Campos Terré també havia treballat de mestre a Tortosa, Flix i també a la Canonja, al Camp de Tarragona. De fet, compaginava la seua tasca docent amb les seues col·laboracions en diaris i revistes, “destacant com a bon cronista polític i polemista”. Per exemple, havia treballat per al diari La Creu de Tarragona, òrgan de la Lliga Regionalista, i quan va tornar a Tortosa per dirigir El Pueblo només tenia 21 anys. Segons va escriure Josep Bayerri al pròleg de la reedició del llibre ‘El 6 d’Octubre a les Comarques’, Campos Terré va modernitzar El Pueblo, i va iniciar la progressiva catalanització dels textos, que va culminar l’ 1 de gener del 1937 amb el canvi de llengua a la mateixa capçalera. El diari dels marcel·lineros va passar a dir-se El Poble ja sota la direcció de Joan Curto Pla, també afusellat pels franquistes en acabar la Guerra Civil. De fet, els franquistes acusaven Campos Terré d’haver publicat llistats de feixistes a les pàgines d’El Pueblo, que després van servir per detenir i assassinar persones de dretes a Tortosa. Però quan és detingut i declara davant de la policia, Campos Terré recorda que ja no era director del mateix diari quan El Pueblo va publicar el llistat dels falangistes tortosins, i els recorda que ell ja era a Madrid quan va esclatar la Guerra Civil.
En la seua defensa, Campos Terré també assegura que va salvar la vida a persones de dretes, com ara Luis Verdugo Partagás, capità de navili. El jutge va citar a declarar esta persona, que confirma que va coincidir a la presó amb Campos Terré. Per tant, això mateix indica que els republicans van empresonar el tortosí abans de l’arribada dels nacionals a Barcelona. De fet, Victòria també ens explica que durant els últims dies de la Guerra Civil havien acusat el seu pare de ser un infiltrat dels feixistes i de voler posar en llibertat persones de dretes que es trobaven retingudes al castell de Montjuïc. El capità Verdugo Partagás només relata que Campos Terré mantenia relació amb alguns soldats i carrabiners, i que no sap si va intervenir per salvar-li la vida, més enllà d’allò que deia ell mateix. Segons el seu testimoni, Campos Terré era un esquerrà de la línia de Marcel·lí Domingo, però potser donava la impressió d’haver canviat de parer i se n’alegrava del triomf del bàndol nacional. Un argument tebi de Verdugo Partagás, que no va servir per evitar la condemna a mort de Campos Terré.
La caiguda de Barcelona
Però com havia acabat Campos Terré a Barcelona? Segons Victòria, havien ferit el seu pare al front de Castelló, i per a la recuperació l’havien enviat a un hospital de Barcelona, on després van fer-lo comandant del fortí de Montjuïc. Una versió que no quadra amb allò que el mateix Campos Terré havia declarat després de la seua detenció pels franquistes, segurament per evitar una sentència condemnatòria. Per exemple, diu que al front de Brunete l’havien arrestat per negar-se a avançar en una de les operacions; que havia fugit a Madrid; que havia estat en un batalló de càstig, després de patir un accident automobilístic, o que el Servei d’Informació Militar dels republicans l’havia detingut el 15 de novembre del 38 a Barcelona, des d’on van traslladar-lo a Girona i després a França. I que havia tornat a Barcelona encara no feia vint dies després de la seua detenció, perquè estava malalt.
Victòria, en canvi, ho nega i ho explica de manera molt diferent. “A Barcelona va acabar la guerra dins de la presó. La gent que entrava a la presó de Montjuïc, i que era d’aquí Tortosa, com aquí ens coneixem tots i n’hi havia que estaven en un lloc com estava en un altre, el meu pare els deixava sortir. Van denunciar-lo per quintacolumnista, i els mateixos republicans van fumar-lo a la presó”, sosté Victòria. “Aleshores van entrar els nacionals, i van obrir les presons i mon pare se’n va sortir, se’n va anar a l’exili, i un cop a França van sentir allò que els que no tinguessin les mans tacades de sang podien tornar. I va tornar, i a la plaça d’Urquinaona, una persona d’aquí Tortosa va denunciar-lo”, conclou Victòria.
Però la filla de Campos Terré no sabia que en realitat havia sigut el tortosí Antonio Faura Mayor, que es trobava a Barcelona fent el servei militar. A l’hora de denunciar-lo, també l’identifica com un dels amics de Viriat Murall Ravanals, el presumpte cap de la francmaçoneria a Tortosa. Ens crida l’atenció que tant a Victòria com a les seues filles els sona de seguida, el cognom de Murall. Propagandista d’ERC i regidor de l’Ajuntament, els franquistes van acusar Murall de fer fora les teresianes del convent de Jesús. I també, com en el cas de Campos Terré, de ser el responsable de la publicació d’una llista de dretans al diari El Pueblo, persones que després serien assassinades. Però Murall va aconseguir molts avals, entre els quals el del farmacèutic José Sanmartín Castillo, regidor de l’Ajuntament durant el franquisme. Curiosament, Sanmartín també va ser el sogre del mateix Antonio Mayor Faura, qui havia denunciat Campos Terré. Així que, mentre que un va avalar Murall, l’altre va detenir i entregar Campos Terré, tot afirmant que el periodista sabia on vivia el suposat maçó. En el seu aval, Sanmartín diu que Murall va abandonar el càrrec de regidor perquè rebutjava allò que estaven fent els republicans durant la Guerra Civil. I tot i que va ser condemnat a la presó, Murall sí que va evitar l’escamot d’afusellament.
Per la seua banda, la filla de Campos Terré ens diu que sempre li havien dit que la persona que havia reconegut i denunciat el seu pare a Barcelona era un tal Campos Sapiña. Pensem que es tracta d’una confusió, ja que Antonio Campos Sapiña va ser un advocat, membre del Partit Radical, que va ser detingut i executat quan tenia 31 anys, durant els Fets de Maig del 1937. Per la semblança del nom, potser Victòria es refereix a José Campo Lapiña, un individu de dretes que uns milicians havien detingut al carrer Teodor González, al costat de la seua mare, el 28 d’abril del 1938. Però no hem trobat més referències d’esta persona, si és que efectivament era Campo Lapiña, i que alguna relació devia tenir amb les acusacions contra Campos Terré. “Sempre que ens creuàvem pel carrer, evitava mirar-me”, l’hi retreu encara Victòria.
Per sort, ser la filla d’un roig afusellat pels franquistes no sempre era així de dur. Durant anys, i també quan encara era menuda, en plena dictadura, Victòria Campos Turón també va rebre l’afecte de molta gent que encara recordava el seu pare amb estima i agraïment. “Una dona del barri del Garrofer va explicar-me que gràcies a Campos Terré van canviar el nom del seu carrer, perquè sempre li deien que tenia un nom molt lleig, i que no els agradava. Mon pare no estava a l’Ajuntament, però sembla que alguna cosa va fer perquè passés a dir-se carrer del Progrés, i encara es diu així”, assenyala Victòria. Per tant, Sebatià Campos Terré no té cap carrer a Tortosa, com sí que el té Joan Moreira. Però sembla que a ell li devem que al barri del Garrofer, encara avui, hi hagi el carrer Progrés de Tortosa.
Fes el teu comentari