El proper 20 d’octubre farà 85 anys de l’afusellament de Joan Curto Pla, qui va ser director del diari tortosí El Pueblo durant els primers mesos de la Guerra Civil, així com capità de l’exèrcit popular de la República. A més, Curto Pla era la parella de la mestra Marina Daufí Segura, també redactora a El Pueblo i referent feminista de les esquerres tortosines, amb qui va tenir dos filles que aleshores només tenien quatre i dos anys. Des de la presó de Pilats de Tarragona, Curto Pla va deixar escrites unes paraules per a elles: “Mi amadísima esposa: No sé cuándo podrán llegar estas líneas a tus manos. Yo ya llevaré algún tiempo en el perfecto descanso. […] Mis hijas pueden levantar la cabeza con orgullo y pensar que su padre fue un mártir de un ideal y una víctima de la intransigencia feroz“. Un escrit que només va sortir a la llum després de la mort de Marina Daufí, el dia de Sant Jordi del 1976. Marina havia fugit de Tortosa i durant tota la dictadura franquista va viure el seu exili interior a la colònia tèxtil de Còdol-Dret i a Manlleu.
Hem vist l’expedient de Joan Curto Pla a l’Arxiu del Tribunal Militar Territorial Tercer de Barcelona, en el mateix lligall que el de Sebastià Campos Terré, el seu antecessor a la direcció d’El Pueblo. De fet, el sumari de Curto Pla es troba just després de l’expedient de Campos Terré, afusellat al Camp de la Bota de Barcelona el 5 de juliol del 1939. En este sentit, si Campos Terré tenia 28 anys quan els franquistes van executar-lo, Curto Pla tenia 30 anys quan va ser afusellat a la muntanya de l’Oliva de Tarragona. A la seua declaració indagatòria davant del titular del jutjat militar número 3 de Tortosa, el 15 de maig del 1939, Curto Pla hi diu que estava casat, que el seu ofici era “industrial”, que abans de la seua detenció no havia sigut processat per cap delicte, i que els seus pares es deien Juan i Rosa.
Ja sabíem que Joan Curto Pla havia nascut el 1909, i ara constatem que va ser inscrit al registre civil amb els noms de Juan José el 16 de febrer, segons publicava l’endemà el diari El Restaurador. Això vol dir que Marina Daufí era nou o cinc anys més gran que ell —i que una dona fos més gran que l’home era una cosa mal vista en aquell moment, molt més que ara—, ja que la data de naixement de qui va ser directora de l’escola Marcel·lí Domingo de Roquetes balla entre el 1900 i el 1904. Ja vam explicar que els dos noms apareixien junts per primer cop en una notícia del 15 de juny del 1933, en què El Pueblo informava de les persones que havien participat en una col·lecta nacional en favor de la vídua del periodista madrileny Félix Lorenzo ‘Hiliófilo’, mort sobtadament mentre treballava. El nom de “J. Curto Plá” el trobem just després de Campos Terré. Tant Curto Pla com Marina Daufí donen 2,50 pessetes cadascun.
No podem assegurar que Joan Curto Pla tingués algun tipus de relació familiar amb Francisco Curto Also, el regidor republicà que va proposar canviar el nom del carrer Sant Blai pel de Pablo Iglesias, segons el Correo de Tortosa del 27 d’abril del 1931. La decisió va quedar temporalment damunt de la taula, però el que sí que es va decidir en la sessió del 24 d’abril, només 10 dies després de la proclamació de la Segona República, va ser canviar el nom de la plaça Alfons XII per plaça de la República, cosa que es formalitzaria durant la visita del ministre tortosí Marcel·lí Domingo, el 19 de novembre del 1931. Durant estos anys d’efervescència republicana, Curto Pla fa el servei militar als quarters de Tortosa, on avui hi ha l’hospital Verge de la Cinta, i allà coincideix amb Manuel Araujo Asensio. Els dos joves es fan molt amics i després festegen junts amb les germanes Marina i Rosa Daufí. Com ja vam explicar, Manuel Araujo i Rosa Daufí eren els pares de la tortosina Pilar Araujo Daufí, neboda de Marina Daufí i també cosina i cunyada de la seua filla, Diana Curto Daufí.
Més enllà del seu naixement, la primera vegada que Joan Curto Pla surt en premsa és el 14 de novembre del 1931, quan el Correo de Tortosa fa una crònica del ple de l’Ajuntament i ens diuen que han contractat algú amb este nom, pagant-li 70 pessetes setmanals, per conduir el carro per al transport de carns. El Pueblo amplia la informació, i hi afegeix que el conductor del carro de l’Escorxador Municipal en realitat cobrava 20 pessetes menys que l’anterior. El nomenament de Curto Pla, que en aquell moment devia tenir uns 21 anys, l’havia fet el mateix alcalde, Joan Benet Piñana. Però el regidor Ramon Franquet va dir que hi havia dos persones més també interessades en portar el carro de la carn, i que caldria fer un concurs. Per tant, van acordar mantenir el nomenament de Curto Pla fins a final d’any, amb la condició que en tornarien a parlar.
Curto Pla i els ‘garramantxos espirituals’
D’altra banda, pensem que els primers escrits de Curto Pla al diari El Pueblo són els articles titulats ‘Garabatos espirituales’, signats sempre amb les inicials J.C.P., i que són una sèrie de reflexions sobre la política, la societat i la cultura del moment. El primer que hem trobat és de l’1 de febrer del 1933. “No se puede censurar que un pueblo acelere con las leyes su avance cuando durante siglos ha marchado a remolque de los pueblos civilizados sin derecho y sin espontaneidad vital”, diu en el primer dels seus ‘garramantxos’. Només cinc dies després, el 6 de febrer del 1933, a més d’una altra entrega dels articles de Curto Pla —“La Iglesia católica es un pulpo gigantesco e insaciable: todo estómago y tentáculos”—, el seu nom també apareix en la mateixa plana, en una notícia sobre la transformació de la Unió Republicana en el nou Partit Republicà Radical Socialista Català. Entre d’altres, el comitè directiu estarà dirigit per Primitiu Sabaté Barjau, Francesc Murall Ravanals, Josep Berenguer Cros i Domènec Piñana Homedes, entre d’altres, però Joan Curto Pla és un altre dels noms amb més vots. Això vol dir que en aquell moment ja estava afiliat al partit dels marcel·lineros tortosins.
El 23 de març del 1933, l’article d’aforismes signat per J.C.P. es publica a la portada d’El Pueblo, amb una frase que ens crida moltíssim l’atenció: “El cerebro es una máquina maravillosa que guarda, aún para sí mismo, el secreto enigmático de su funcionamiento”. Uns dies després, el 4 d’abril del 1933, ho fa al costat d’una editorial de Campos Terré titulada ‘El municipi autònom’. En el seu article, Curto Pla afirma que “el fascismo es el último disfraz del capitalismo que, sintiéndose fenecer por las lacras cancerosas, lógico producto de sus egoísmos y pecados, busca su salvación recubriéndose exteriormente con una cota de aceradas mallas”. Uns dies després, el 25 d’abril del 1933, J.C.P. també diu en portada que “la política no debe ser una profesión que se elige para vivir cómodamente”, i més endavant compara els antics partits monàrquics amb “viejas prostitutas que no quieren ver que su tiempo ha pasado y creen rejuvenecer recurriendo a específicos y pinturas que disfracen sus arrugas y cubran la cetrinidad cadavérica de sus carnes flácidas y gastadas”.
De la mateixa manera, el 5 de maig del 1933, els ‘Garabatos espirituales’ també es publiquen en portada, al costat de l’editorial titulada ‘Incompatibilidad parlamentaria’, signada també per Campos Terré. Passa el mateix l’endemà, 6 de maig, quan Curto Pla escriu que “la embriaguez alcohólica degrada y embrutece, pero su locura inconsciente es pasajera y la claridad de la razón puede recuperarse prontamente”. Però, segons J.C.P., “la embriaguez del fanatismo religioso es un estado de estupidez mental que se arrastra durante toda la vida”. I és que, molt sovint, els seus articles estan marcats per un fort anticlericalisme: “La fe es la alcahueta de la religión”, deia en el seu article del 15 de març.
Els mesos següents, Joan Curto Pla continua publicant els seus aforismes a les pàgines d’El Pueblo, moltes vegades en portada. El 8 de juliol del 1933, per exemple, ataca directament els rics que critiquen els impostos: “Los estafadores y ladrones de gran envergadura son los que más gritan, gesticulan y escandalizan cuando para atender a necesidades colectivas se les expropia una participación mísera de sus botines y de sus inmorales rapiñas”. De la mateixa manera, el 30 de juny del 1933, també denunciava la hipocresia dels que fan veure que s’ofenen en públic, tot i que en privat no fan el mateix: “Existe un falso pudor que nos hace escandalizar en público de muchos principios y conceptos que cada uno reconoce y aprueba en su fuero interno”.
El Curto Pla més periodístic
El primer escrit en què ens trobem amb un Curto Pla més periodístic, en el sentit més modern de la paraula, és del 17 de juliol del 1933. Tot i que encara signa amb les inicials J.C.P., l’article ‘La conferència de Campos i Terré’ és una crònica escrita en català de la xerrada sobre la divisió territorial de Catalunya que el futur director d’El Pueblo, “benvolgut company de redacció”, havia ofert tres dies abans al saló d’actes del Centre Republicà Radical Socialista Català. En aquella conferència, Campos Terré —“nou militant del nostre partit”— defensava l’autogovern dels municipis, així com la no mutilació de la comarca històrica de Tortosa, enmig del debat per la creació de les noves comarques i supercomarques que havia proposat la Generalitat. “El públic nombrós que omplenava el local va premiar la brillant i documentada dissertació del company Campos i Terré, amb un ramillet nodrit de xardorosos i merescuts aplaudiments”, acabava la crònica.
I aquí nosaltres recordem que l’adjectiu “xardorós” també l’havíem vist en una crònica sense signar del 24 d’octubre del 1933, en referència als aplaudiments que havia rebut Marina Daufí per la seua intervenció en un acte cultural a Roquetes. Això ens fa pensar que el cronista d’aquell acte potser era el mateix Curto Pla, un any abans de casar-se amb la mestra i redactora d’El Pueblo. “L’acte civil de l’enllaç nupcial” entre Joan Curto Pla i Marina Daufí Segura va celebrar-se al jutjat municipal de Tortosa l’1 de setembre del 1934, com va publicar El Pueblo aquell mateix dissabte. “Els nuvis han sortit en viatge de lluna de mel a Barcelona i altres capitals d’Espanya”, s’informa en el periòdic, que també desitja “que la ditxa sigui eterna” als seus “estimadíssims companys de Redacció”. Ja vam dir que ens pensem que qui escrivia esta notícia breu, per l’estil emprat, era el mateix Campos Terré.
Just un any després, al setembre del 1935, naixia la seua primera filla, Diana Curto Daufí. Així s’explicava en el Heraldo de Tortosa de l’11 de setembre del 1935: “El matrimonio Curto-Daufí ha visto alegrado su hogar con el nacimiento de una hermosa niña. La enhorabuena”. I nosaltres pensem en una de les poques fotografies que hem pogut trobar de Marina Daufí, Joan Curto Pla i la seua filla Diana. És una imatge molt borrosa, però en què s’intueixen els dos membres de la parella passejant per l’avinguda de la Generalitat a l’altura de la cantonada del mercat, amb la plaça de la Pau i la casa Vericat al fons, on hi havia els magatzems El Ebro i on actualment hi ha la botiga de roba de la cadena Springfield. Curto Pla duu gorra, corbata amb armilla i una americana fosca, i les mans a les butxaques d’uns pantalons a la moda dels anys trenta. Marina, abrigada amb una jaqueta, empenta el cotxet on va Diana, que és un nadó de pocs mesos. Per tant, calculem que la fotografia és de principis del 1936.
El 2 d’abril del 1936, Joan Curto Pla signa un article força extens a la pàgina literària d’El Pueblo, que inclou escrits de membres de la Joventut del Partit Republicà d’Esquerra. L’assaig es titula ‘El sentit de la vida’, i està escrit en català. El periodista conclou que la vida “no és un trànsit, ni un accident, ni una prova; és l’únic que té valua i que deu per tant de tindre apreci. Font de contingut il·limitat que no sabem quan ha de deixar de rajar, però que no hem de deixar que es pergui cap gota, perquè ella és una maragda que no podem recobrar mai, en tota l’eternitat”. Unes paraules que ens emocionen, si pensem que poc de tres mesos després començaria la Guerra Civil espanyola, on es calcula que van haver-hi uns 600.000 morts, i que ell mateix seria afusellat tres anys després a causa de la repressió franquista.
“Al advenir nuevamente al Poder los partidos republicanos de izquierda, se han encontrado con una serie de problemas nacionales dificultosos y graves. Son ellos el resultado lógico de la política seguida por el bienio estúpido, en que el derroche y la francachela se unieron a la saña y la persecución”, remarcava Curto Pla en el seu article ‘Los problemas de la República’, publicat el 7 de març del 1936. Estos articles signats per Curto Pla ja tenen una estructura que ell faria característica, amb intertítols per separar cadascun dels temes que es tracten en els seus escrits. Una manera d’ordenar les idees que nosaltres també hem volgut replicar en estos reportatges sobre Marina Daufí i Joan Curto Pla, a mode d’homenatge, i que també veiem en l’article polític ‘Los enemigos de la democracia’, que el periodista publicava a El Pueblo dos dies després, el 4 d’abril del 1936.
L’article és una crítica a la CEDA, el partit dretà de José María Gil-Robles, que havia sigut ministre de la Guerra durant el Bienni Negre. “Para el señor Gil-Robles los criminales eran los que pedían justicia para Luis de Sirval”, lamenta Curto Pla en referència al periodista valencià que va ser assassinat pels legionaris durant la repressió de la Revolució d’Astúries del 1934. De fet, el mateix Campos Terré va ser acusat pels franquistes d’haver organitzat un homenatge a Luis de Sirval, així com d’escriure el llibre ‘El 6 d’Octubre a les Comarques’, el seu reportatge sobre els Fets d’Octubre del 1934, ara fa 90 anys, on també parlava de la revolta asturiana. Precisament, a la mateixa plana on hi ha l’article de Curto Pla hi ha també un fragment del reportatge de Campos Terré, amb el títol ‘Estampes del 6 d’Octubre’.
Com veiem, Curto Pla agafa cada vegada un paper més important en la fixació de la línia editorial d’El Pueblo. Les esquerres havien guanyat les eleccions generals del 1936 i s’acostava l’hora en què Campos Terré deixaria la direcció del diari per marxar a Madrid, cridat per Marcel·lí Domingo per treballar al seu costat al Ministeri d’Instrucció Pública. De fet, el 6 de maig del 1936, quan a la pràctica ja exerceix de director d’El Pueblo, Curto Pla publica en portada l’article ‘Un rumor que no debe confirmarse’, en què comenta el possible trasllat de Marcel·lí a l’embaixada espanyola a París. “Los maestros deben ser los primeros en protestar enérgicamente contra este disparate, de la manera más enérgica y firme”, escriu Joan Curto, tot fent una picada d’ull a la seua dona, mestra de professió. Domingo deixaria de ser ministre d’Instrucció Pública el 13 de maig, i després de l’esclat de la Guerra Civil sí que va establir-se a París a partir del setembre del 1936, per fer viatges per diversos països d’Europa i Amèrica, amb l’objectiu de demanar ajuda per a la República.
Director d’El Pueblo els primers mesos de la guerra
“Ha sido nombrado redactor jefe de nuestro colega ‘El Pueblo’, nuestro compañero en la prensa don Juan Curto Plá, al que le deseamos los mayores éxitos en el cargo”, informava el diari Heraldo de Tortosa en el seu exemplar del 18 de maig del 1936. És a dir, faltaven exactament dos mesos per a l’aixecament feixista i l’inici de la Guerra Civil. Un dies abans del cop d’estat, el 4 de juny del 1936, Curto Pla advertia que la desunió dels partits del Front Popular els abocava a l’abisme, com havia passat amb els revolucionaris d’Itàlia, Alemanya, Àustria, Polònia i Portugal. “En un régimen de libertad es también la libertad el preciado tesoro que pueden perder. Y junto con la libertad, las mejoras sociales, el derecho de reunión, de sindicación, de propaganda, las posibilidades evolucionistas de avance”, alertava Curto Pla, amb un presentiment que tres anys després es confirmaria.
En la mateixa línia, el 9 de juliol del 1936, menys de 10 dies abans del cop d’estat contra el govern d’esquerres de la Segona República, el director d’El Pueblo signa en portada l’article ‘El exterminio del fascismo’, en què avisava que el feixisme prometia “un falso orden externo, impuesto por la violencia, por la injusticia y por la arbitrariedad”. Segons Curto Pla, el feixisme, “régimen de violencia, de despotismo y de ilegalidad, sólo puede ser combatido con la disciplina, la libertad y la justicia, no sentando como precedente sus mismos vicios con apariencias distintas”. Per tant, aquí tenim una altra reflexió premonitòria de Curto Pla sobre com havia d’anar després la mateixa Guerra Civil per al bàndol antifeixista.
Després del cop d’estat, El Pueblo surt al carrer el 22 de juliol del 1936 amb una portada especial amb un doble titular: “El feixisme i la reacció són aplastats per l’empenta viril del poble republicà’ i ‘Ciutadans, amb tota l’ànima: Visca la República!’. A la portada d’El Pueblo destaca l’escrit ‘Eran otros tiempos’, un article de Francesc Murall Ravanals, que com vam explicar era redactor del periòdic i també el cap de la maçoneria tortosina. Mentrestant, el director es reserva un espai a la contraportada d’aquell dia. L’article de Curto Pla estava escrit en castellà i es titulava ‘¡Viva la República!‘. Segons el director d’El Pueblo, l’alçament militar era un fet “de magnitud criminal tan sorprendre e impresionante, que no es posible aún que las plumas puedan apreciarlo en toda su extensión ni enjuiciarlo con la necesaria serenidad”. Curto Pla, que uns anys abans havia acabat el servei militar amb la graduació de sergent, hi lamenta que “militares de alta graduación han intentado deshonrar nuestra patria, vendiéndola y entregándola en manos de una dictadura plutocrática, monárquica y fascista”. Però el director d’El Pueblo també recorda que hi ha militars, a la Guàrdia Civil i als cossos de guàrdies de seguretat, assalt i carrabiners, que s’han mantingut fidels a la legalitat republicana, “luchando valerosamente contra las tropas sediciosas”.
Era el cas del seu amic Manuel Araujo, que va ser carrabiner a El Pardo per recomanació del mateix Marcel·lí Domingo. Així figurava també en la fitxa que anys després va obrir-li la policia franquista, i que hem trobat al Centre Documental de la Memòria Històrica, a Salamanca. Ens ho confirma la seua filla Pilar Araujo, neboda de Marina Daufí i Curto Pla. “El pare del meu pare ja era carrabiner, i ell va fer una sol·licitud per entrar-hi, abans de casar-se, però li van denegar. En començar la guerra, van trobar la seua sol·licitud i el van enviar a Madrid des del primer dia, i per això va fer el servei a El Pardo”, explica Pilar, que recorda que el seu tiet, Carlos Araujo, també havia sigut carrabiner. De fet, qui recordava molt Carlos Araujo era el senador Josep Subirats Piñana, qui va dirigir El Pueblo amb només 17 anys, en substitució de Curto Pla. A més, Subirats Piñana explicava que Carlos Araujo havia fet d’aprenent d’ebenista al taller del seu pare, Francesc Subirats, però que el 1934 ja era secretari de capità dels carrabiners a Tortosa. El tiet de Pilar Araujo va arribar a ser tinent a l’exèrcit republicà, i en acabar la guerra —amb un judici sumaríssim que era la causa 3.027, curiosament el mateix número que tenia la de Campos Terré— va ser condemnat a 12 anys i un dia de presó. Més endavant, va ser detingut de nou i torturat per activitats clandestines contra el franquisme.
Però tornem a Curto Pla, que el 25 de juliol del 1936 escrivia a la portada d’El Pueblo el seu article ‘Los buitres de la guerra civil’, en què denunciava els saquejos i les violacions que es produïen enmig de les primeres batalles del conflicte. “Y su delito es aún más grave por cometerlo y escudarse en un carnet sindical o en una credencial del Frente Popular, que cuidaron previamente de falsificar. Porque sería demasiado vergonzoso que ninguno de ellos pudiera ser auténtico”, remarca el director d’El Pueblo, que també demanava“dignificar la victoria” dels defensors de la República. “Ha vençut el poble perquè sap que lluita per la llei, per la llibertat i per la justícia, que això és la República. Els sediciosos, en canvi, tenen en contra la feblesa de la seva traïció”, afirmava també la portada d’El Pueblo d’aquell dia, amb un gran destacat que ocupava tota l’amplada de la primera plana.
També és molt interessant la reflexió que Curto Pla va incloure en la portada del 12 d’octubre del 1936, ahir feia 88 anys. L’article es titulava ‘La hora decisiva para las democracias’, i el director d’El Pueblo deia que la Guerra Civil ja havia desbordat les fronteres de la península Ibèrica, i que virtualment ja s’havia escampat per Europa. És a dir, que la Guerra Civil era un assaig o un pròleg del que havia de ser la Segona Guerra Mundial. “Nadie puede permancer al margen de la guerra en España y permanecer neutral; quien no está con nosotros, en realidad es que está contra nosotros”, afirmava en les primeres línies de l’article. “Todas las naciones de Europa, e incluso de todo el mundo civilizado, saben que el resultado de nuestra contienda bélica, al parecer interna, ha de repercutir fuertemente en todas partes decidiendo definitivamente la lucha planteada en todo el mundo entre el fascismo y la democracia”. En un altre punt de l’article, Curto Pla es preguntava: “¿Lo comprenderán así Francia e Inglaterra?”. Va quedar clar que no, ja que van abandonar Espanya als interessos de l’Alemanya nazi i de la Itàlia feixista.
Una conferència a Ràdio Tortosa i últims articles com a director
Abans de deixar el càrrec a finals de desembre del 1936, Curto Pla pronunciaria una conferència a través dels micròfons de Ràdio Tortosa. Després de diversos ajornaments, la conferència ‘L’esperit de la revolució’ va poder escoltar-se el 19 d’octubre del 1936. De fet, en la seua declaració indagatòria davant del jutge, tal i com recull el sumari del consell de guerra sumaríssim, Curto Pla admetia que havia parlat per Ràdio Tortosa “en una sola ocasión”, però per denunciar els abusos que es produïen en contra de les persones que eren acusades de simpatitzar amb el feixisme, en la línia dels articles que signava a El Pueblo, tot i que nega haver-ne sigut el director. Dos dies abans d’aquella conferència radiofònica, a la portada del 17 d’octubre del 1936, Curto Pla també publicava l’article ‘Hay que moralizar la retaguardia’, en què rebutja i denuncia els incrontrolats que cometen tot tipus de crims en noms de la revolució. “Ha de acabarse con los vagos, con los que se dedican a actividades extrañas e inconfesables, con los que creen que les ha llegado con la revolución la hora de cometer abusos, tropelías y desmanes”, afirmava Curto Pla, que també demanava que calia evitar que “todos esos individuos, indeseables y funestos para los intereses antifascistas y revolucionarios, puedan imperar en ningún sector de la retaguardia; particularmente ha de cuidarse que no ocupen cargos responsables”. Un article que encara farà més injust i incomprensible el seu afusellament tres anys després.
El 27 d’octubre del 1936, Curto Pla encara confiava en la derrota dels feixistes, i per això signava l’article ‘Hay que fortalecer la fe en la victoria’. En aquell moment, és molt possible que ja pensés en marxar al front, perquè hi diu: “Ánimo fuerte, pues; ánimo fuerte a todos. Cada uno en su puesto y a cumplir con su deber con fe ciega e inconmovible en la victoria final”. De fet, acabava l’article amb unes frases que ara retronen en la història: “Nadie, en ningún frente, olvidará el deber imperativo de la hora presente, estamos de ello seguros. Pero esta seguridad se aumenta aún más porque sabemos que Cataluña, músculo y cerebro del suelo íbero en esta lucha titánica contra el fascismo, está firme, serena, segura y decidida en su sitio. En el sitio de honor y gloria que la historia le designa y que sabrá atender y cumplir con su trabajo, capacidad y heroísmo”.
L’últim article de Curto Pla com a director d’El Pueblo figura en un lloc destacat a la portada del 29 de desembre del 1936. Es titula ‘El respecte mutu’, i està escrit en català. Curto Pla demana seny als partits i organitzacions que lluiten junts en contra del feixisme, com si ja sabés el que acabaria passant amb els Fets de Maig del 1937. A banda, a la mateixa plana, hi veiem reproduïda la crònica de La Victoria de Madrid, òrgan del segon batalló de la primera Brigada Mixta, en què s’explica una actuació heroica de Campos Terré, exdirector d’El Pueblo, com a capità de la República. De fet, aquells dies el mateix Campos Terré es trobava de permís a Tortosa, amb l’uniforme de capità, i va aprofitar per casar-se amb Irene Turón Domènech. Va ser tot plegat el que va fer que Curto Pla acabés de decidir-se a seguir els passos de Campos Terré i marxar també cap al front? No tenia por a la mort, i de deixar sola la seua dona amb una filla tan menuda? Potser la resposta la tenim en un dels seus ‘Garabatos espirituales’, del 26 d’abril del 1933: “Paradójicamente, temen más a la muerte aquellos a quienes la vida no reserva ya horas agradables y sí sucesión constante de días dolorosos y amargos”. I és que el pitjor encara havia d’arribar.
Fes el teu comentari