La matinada del 20 d’octubre del 1939, avui fa just 85 anys, el tortosí Joan Curto Pla va ser afusellat pel franquisme a Tarragona. Curto Pla havia sigut director del periòdic republicà El Pueblo els primers mesos de la Guerra Civil, just després de Sebastià Campos Terré, també detingut i executat tres mesos i mig abans, el 5 de juliol del 1939. Tots dos havien sigut, a més a més, oficials de l’exèrcit popular de la República: Campos Terré havia arribat a la graduació de comandant, mentre que Curto Pla va acabar la guerra com a capità. Si Campos Terré tenia 28 anys quan va ser afusellat al Camp de la Bota de Barcelona, Curto Pla en tenia 30 quan va morir executat a la muntanya de l’Oliva de Tarragona. Estava casat amb la mestra Marina Daufí Segura, referent feminista de les esquerres tortosines i també redactora a El Pueblo. La seua execució deixava dos xiquetes sense pare: Diana, amb quatre anys, i Marina, amb dos anys.
Curto Pla va ser detingut el 7 d’abril del 1939 a la Raval de Cristo, al terme de Roquetes, només sis dies després del final oficial de la Guerra Civil. Havia tornat a Tortosa després de fugir del camp de concentració franquista de l’antic monestir de San Bernardo, que abans els republicans havien utilitzat com a hospital de sang durant el setge de l’Alcázar de Toledo. A finals de desembre del 1936, el tortosí s’havia incorporat a l’exèrcit republicà com a sergent, i durant la guerra havia lluitat en diversos fronts d’Aragó i d’Andalusia. Cap al final de la guerra, el capità Curto Pla i el seu assistent Diego Vigorra Rico van ser capturats per les tropes franquistes i internats al camp de concentració dels afores de Toledo. Un dipòsit de detinguts que, si el 1937 encara tenia una població estable d’uns 300 reclusos, el 1939 va arribar a tenir més de 10.500 presos republicans. Un d’ells va ser Curto Pla, qui en ser detingut a Tortosa va ser internat al convent de la Puríssima, que els franquistes van convertir en presó.
El convent del carrer Montcada era força gran, i això permetia tenir-hi centenars de persones empresonades, tant homes com dones. Per exemple, se sap que l’1 de juliol del 1939 hi havia 403 persones tancades a la Puríssima. Les dones eren vigilades per monges, i els homes, per carcellers. El cap de la presó es deia Félix Lozano Barambio, que s’havia canviat de bàndol durant la guerra, i els seus ajudants, Damià Mascaró, Ramon Virgili i Eusebi Rofes. Curto Pla va estar-hi fins el 5 de juny del 1939, moment en què el jutjat militar número 3 de Tortosa va ordenar el seu trasllat a la presó de Pilats de Tarragona. En el seu llibre ‘La repressió franquista al Baix Ebre’, l’historiador Josep Recasens explica que la Puríssima havia començat a rebre detinguts el 2 de febrer del 1939, i que el primer que va ingressar-hi va ser el tortosí Andreu Amaré Pujol, un paleta de 40 anys que quatre dies després seria traslladat a Tarragona, on va ser jutjat el 8 de novembre del 1939. Per sort, va aconseguir una sentència absolutòria, i va sortir en llibertat aquell mateix dia.
Però Curto Pla no va tenir la mateixa sort. El consell de guerra sumaríssim va celebrar-se el 20 de juny del 1939 a l’antiga Audiència, a la plaça Pallol. En aquells moments, els judicis eren públics per raons propagandístiques, per intentar donar una bona imatge de la justícia franquista. De fet, des del 16 de febrer s’anunciaven el mateix dia a la premsa, a través del Diari de Tarragona. Així, a la segona plana de l’aleshores Diario Español hem trobat la notícia de l’Auditoria de Guerra de Catalunya amb els consells de guerra d’aquell dia. A les 10 del matí era el torn d’un total de 14 processats de la zona de Tortosa. A més de Curto Pla, com ja vam explicar, aquell 20 de juny també van jutjar l’exregidor republicà Viriat Murall Ravanals, també redactor a El Pueblo, qui els franquistes es pensaven que era el cap de la maçoneria tortosina, tot i que en realitat ho era el seu germà Francesc Murall Ravanals. Gràcies als nombrosos avals aconseguits per la seua família, tots dos van evitar la pena màxima. Però Curto Pla va ser condemnat a mort, i la sentència va complir-se just quatre mesos després, el 20 d’octubre. Tal dia com avui van afusellar 43 persones a la muntanya de l’Oliva, entre les quals hi havia quatre tortosins. Va ser un dels dies del 1939 amb més execucions a Tarragona, només per darrere dels 44 afusellats del dia anterior, com el mateix Curto Pla apuntava en la seua última carta, que llegirem al final del reportatge d’avui.
La guerra de Curto Pla
Quan Curto Pla va decidir deixar la direcció d’El Pueblo i marxar al front, va reingressar a l’exèrcit amb la graduació de sergent. En este sentit, recordem que havia fet el servei militar als quarters de Tortosa, on ara hi ha l’hospital Verge de la Cinta, al costat del seu amic Manuel Araujo Asensio, i que després tots dos van festejar i van casar-se amb les germanes Marina i Rosa Daufí Segura. Al Diari de Tarragona del 2 de març del 1932 hem trobat que el caporal Curto Pla havia aprovat l’examen per ascendir a sergent amb la millor nota, un 9. Arran de l’esclat de la Guerra Civil, al front de Madrid hi havia els milicians tortosins del Batalló Marcel·lí Domingo, dirigits per l’alferes Pere Pla Pons —també redactor d’El Pueblo— i per Joan Monclús Alemany. Però amb els voluntaris no n’hi havia prou: la defensa de la República necessitava soldats amb coneixements militars si volia guanyar la guerra contra els revoltats. Per cert, sabem que Rosa Curto Pla, la seua germana menuda, pertanyia al Grup Femení del Partit Republicà d’Esquerra, i que va fer el donatiu d’una “bufanda de llana feta a mà” per als milicians que combatien al front, segons publicava el diari Lluita del 5 d’octubre del 1936.
En les seues memòries, el llibre ‘Entre vivències‘, qui passaria a dirigir el periòdic dels marcel·lineros tortosins amb només 17 anys, Josep Subirats Piñana, explicava que Curto Pla ja li havia anunciat a principis de desembre la seua intenció d’incorporar-se a l’exèrcit republicà. I així va comunicar-ho també al comitè executiu del Partit Republicà d’Esquerra. Ja vam explicar que el comiat de Curto Pla, a finals de desembre del 1936, va coincidir amb l’estada a Tortosa de l’anterior director d’El Pueblo, circumstància que Campos Terré va aprofitar per casar-se pel civil amb la tortosina Irene Turón Domènech. De fet, les dos notícies apareixen recollides a la mateixa plana del diari El Heraldo de Tortosa del 5 de gener del 1937, que felicitava el capità Campos Terré i desitjava “los mayores éxitos” al sergent Curto Pla. L’endemà, El Heraldo també diu que El Pueblo havia dedicat un “cariñoso saludo de despedida a J. Curto Plá”… Però no hem pogut trobar la font original perquè a l’Arxiu Comarcal del Baix Ebre hi ha un buit d’exemplars digitalitzats d’El Pueblo, i entre el 31 de desembre del 1936 i el 17 de febrer del 1937 no n’hi ha res.
Un dels primers destins de Curto Pla és al front d’Aragó. Així ho explicava El Poble —ja amb la capçalera catalanitzada— del 19 d’abril del 1937, quan l’exdirector del diari, “avui tinent de l’Exèrcit de la República”, arriba a Tortosa “a gaudir d’uns dies de descans procedent del front d’Aragó on ha estat tot aquest temps”. Podem pensar que, per aquells dies al voltant de la diada Sant Jordi del 1937, Curto Pla i Campos Terré van coincidir a Tortosa, ja que el seu antecessor a El Pueblo també es trobava de permís a la ciutat. Uns dies després, el 26 d’abril del 1937, El Pueblo explicava que aquell matí Curto Pla havia estat a la redacció del diari per acomiadar-se dels seus antics companys. I aleshores, el tinent Curto Pla els va dir que ara marxava destinat al front del sud. “No cal dir que li desitgem tota mena d’èxits i molta sort”, remarcava El Pueblo.
El 21 de juny del 1937, El Poble explica que han rebut una carta “interessantíssima” de Curto Pla, en què demana una salutació a les seues amistats. A la portada d’aquell dia, el diari dels marcel·lineros publica la carta en una columna, amb el títol ‘Lletra del nostre ex-director J. Curto i Plá, al nostre company J. Subirats Piñana’. Gràcies a la carta, sabem que Curto Pla i Subirats Piñana havien anat pels pobles representant l’obra de teatre ‘Los caciques’, amb “la bona finalitat” de recaptar fons per a la causa antifeixista. “Què petits i insignificants resten aquells sacrificis comparats amb els que veiem obligats a sofrir ara. Perquè el que estic vivint és la guerra amb tota la seva intensitat. Guerra que representa misèria, penalitats, sofriments, però que té la sublimitat per part nostra que defensem una causa justa, que lluitem per la independència de la nostra Pàtria, per la dignitat d’un poble, per la llibertat humana”, escrivia Curto Pla, qui també deia que “solament aquest pensament pot donar forces, resignació i voluntat per mantindre ferma la moral combativa dels homes que estan al front”.
En l’aspecte bèl·lic, però, l’encara tinent Curto Pla ofereix pocs detalls, tot i que afirma que s’han conquerit posicions estratègiques i que han foragitat els feixistes “a punta de baioneta”. També diu que les antigues milícies s’estan transformant en un exèrcit disciplinat i eficaç, i que el valor dels combatents republicans és “digne d’admiració”. Finalment, Curto Pla també destaca la importància de la feina dels periodistes a la reraguarda. “Jo escriuré sobre la guerra i els problemes de la revolució quan haurem aconseguit definitivament la victòria. I crec que serà molt interessant contar el que un ha vist i viscut per si mateix”, li comenta l’exdirector d’El Pueblo al seu amic Subirats Piñana, sense sospitar que el futur serà funest per a la República, per a la revolució i també per a ell mateix.
D’altra banda, el 14 de juliol del 1937, el diari Lluita informava de la celebració de l’Associació de la Premsa de la UGT, en què s’anunciava la dimissió de Joan Curto Pla i d’altres membres de la junta que es trobaven “al front de combat tots ells en la categoria de Tinents de l’Exèrcit Popular Regular”. La reunió s’havia fet al “Casal del PSU i de la UGT”, que en aquell moment era la casa Bau, confiscada per la UGT, on curiosament avui hi ha el Col·legi de Periodistes compartint seu amb el Col·legi d’Arquitectes. Per tant, durant la Guerra Civil l’antiga casa Bau també havia sigut la ‘Casa de la Premsa’. L’aleshores director d’El Pueblo, el jove Subirats Piñana, va esdevenir nou secretari de l’Associació de la Premsa, mentre que el seu president seria Gregori Sierra, del mateix diari Lluita.
Uns mesos després, el 10 de setembre del 1937, El Poble torna a informar de la rebuda d’una carta de Curto Pla. “Ens diu que està lluitant als fronts del Sud i que està sense novetat, tanmateix ens prega que en nom seu saludéssem a llurs companys i amics, cosa que fem de molt bon grat”, afirmen des de la redacció. Aquell mateix dia, El Poble també publicava l’últim article de Campos Terré, també des del front, que es titulava ‘De las trincheras’. Una vegada més, les referències a Campos Terré i Curto Pla apareixen una al costat de l’altra, a les pàgines del diari dels republicans tortosins.
Abans de l’ocupació del marge dret de l’Ebre per part dels franquistes, l’abril del 1938, Curto Pla encara va poder visitar Tortosa una última vegada. “Hem tingut el gust de saludar a la nostra ciutat el tinent de l’Exèrcit de la República, el nostre exdirector, Joan Curto i Pla. Ha vingut per breus hores”, explicava El Poble del 6 de gener del 1938, el dia de Reis. “Desitgem a l’amic Curto una grata estada i molta sort en la lluita contra el feixisme”, acabava la notícia. Però després ja no trobem més notícies a la premsa tortosina, sobre l’últim any de guerra per a Curto Pla.
La cartera del capità
Ja hem apuntat que, en els darrers dies de la guerra, Curto Pla i el seu assistent, Diego Vigorra, van ser empresonats pels franquistes i internats al camp de concentració de San Bernardo, a prop de Toledo. Segons el periodista Carlos Hernández, al camp de presoners de San Bernardo van arribar a haver-hi més de 10.000 republicans, entre els quals el pare de l’actor José Sacristán. Però el pas de Curto Pla per este camp de concentració no es va saber fins a finals del 1999, quan les joves estudiants de periodisme Ana Isabel Neira Tapiador i Inés Gutiérrez Vigorra —néta de l’assistent de Curto Pla— van fer una recerca que, a casa nostra, es va publicar traduïda al català. Va ser a través de les pàgines del setmanari La Veu del Baix Ebre, el 24 de desembre del 1999, amb el títol ‘Cas Curto Pla: desenllaç seixanta anys després’. És molt interessant perquè les joves periodistes van aconseguir parlar amb Marina Curto Daufí, i entre d’altes coses explicava com es devien conèixer els seus pares, Joan Curto Pla i Marina Daufí: ell va començar a tocar a la banda de música dirigida per Manuel Daufí Jordan, el pare de Marina. Però el reportatge passava de puntetes per la figura de Marina Daufí, redactora d’El Pueblo i referent feminista a la ciutat, i se centrava sobretot en el retorn de la cartera de Curto Pla que guardava el seu assistent i amic Diego.
Abans de fugir del camp de concentració de San Bernardo, Curto Pla va donar-li la seua cartera a Vigorra, qui va amagar-la durant dècades. “He pensat, Diego, que com tu no tens res a témer, em podries fer el favor de guardar-me els documents fins que pugui tornar a recollir-los quan es posin millor les coses”, li deia Curto Pla al seu assistent, segons recull Subirats Piñana al llibre ‘Entre vivències’. Diego pensava que Curto Pla s’havia tornat boig, per voler fugir del camp de presoners. I li deia que el matarien, però el capità va fugir aquella mateixa nit. Els dies següents, Vigorra va poder veure dos conegudes d’un poble proper al seu seu. “Els vaig donar el duro i la cartera perquè li donessin a la meva mare perquè els guardés bé. Elles ho van fer”, narrava Diego a la seua famíla. I és que, ja casa seua, a Villanueva de Córdoba, Vigorra els parlava “milers de vegades” sobre Curto Pla. Després de la seua mort el 1985, els familiars de Vigorra van heretar la cartera del tortosí. 60 anys després, amb l’ajuda de Subirats Piñana, les dos futures periodistes van retornar la cartera de Curto Pla a la família Curto-Daufí.
Segons Subirats Piñana, en aquella cartera hi havia l’acreditació de capità en forma de carnet, amb la fotografia de Curto Pla. També una targeta de quan era director d’El Pueblo, que és el que va despertar l’interès de les joves estudiants de Periodisme, i el full de serveis militars al fronts de Fuendetodos (Saragossa), Peralejos (Terol), Villahermosa (Ciudad Real), Xèrica (Castelló), Montalbán (Terol) i Pozoblanco (Còrdova), així com els ascensos de sergent a tinent, l’abril del 1937, i de tinent a capità, el 18 d’octubre del 1938. De la mateixa manera, també hi havia fotografies de Curto Pla amb altres militars republicans al front, a més d’escrits de transmissió d’ordres a les seues unitats, i un duro de plata. Finalment, la cartera també incloïa fotografies de la seua dona, Marina Daufí, i de la seua primera filla. Aquí Subirats Piñana s’equivoca i diu que la xiqueta es deia Marina, quan en realitat es tracta de Diana, ja que Marina era la filla menuda.
Segons el mateix relat, la vídua de Vigorra conservava intactes les esperances que algú reclamés la cartera del capità Curto Pla. Però va ser la seua néta, Inés Gutiérrez Vigorra, amb la seua companya d’estudis, les que van rastrejar el nom de Curto Pla per tots els arxius militars. Finalment, l’abril del 1999 van recórrer a la guia telefònica i van començar a trucar tots els Curto de Tortosa, fins que un d’ells els va posar en contacte amb Josep Bayerri i amb Victòria Campos Turón, la filla de Campos Terré. Va ser Bayerri qui va dir a les dos joves que parlessin amb Subirats Piñana, que els va enviar dos dels seus libres, ‘Tortosa, front de guerra’ i ‘Pilatos 1939-41. Prisión de Tarragona’, on ja explicava el trist final de Curto Pla a la presó tarragonina i a la muntanya de l’Oliva, on va ser afusellat avui fa 85 anys. “La cartera ja l’hem fet arribar a la seva filla, l’entranyable Marina Curto Daufí”, concloïa Subirats Piñana.
L’últim director d’El Pueblo / El Poble va tenir accés a l’expedient de Curto Pla, que va resumir al seu llibre ‘Entre vivències’. Però nosaltres vam conèixer els detalls del cas a través del llibre ‘La repressió franquista a Tortosa i el delta de l’Ebre’, del periodista jesusenc Daniel Arasa. Després, el 23 de febrer del 2023, aprofitant el viatge a l’Arxiu del Tribunal Militar Tercer de Barcelona, també vam poder consultar el sumari de Curto Pla, físicament conservat just després dels papers de l’expedient del seu amic Campos Terré. El més interessant d’este consell de guerra sumaríssim és que Curto Pla, un home de conviccions molt fortes, va mostrar-se obertament a favor de la República durant els interrogatoris, i que recordava amb molta precisió, fins i tot detallant les dates, cadascun dels fets i dels llocs on havia estat durant la guerra. En canvi, en cap moment esmenta la seua fugida del camp de concentració dels afores de Toledo, abans de la seua arribada a Tortosa.
La detenció de ‘Pataquero’
Una detenció que es va produir, com hem apuntat abans, el 7 d’abril del 1939 a la Raval de Cristo. El mateix dia, l’agent Eduardo Alonso Roda redactava un informe en què assenyalava que algú havia avisat la Guàrdia Civil de la presència de Curto Pla a la zona de Tortosa. El consideraven “un elemento izquierdista avanzado”, que havia fet “actividades a favor del marxismo” i que havia desenvolupat “varios cargos con los rojos”. És per això que cap a les 11.30 del matí el detenen a la Ravaleta, molt possiblement quan Curto Pla estava buscant algú de la seua família o algú que pogués ajudar-lo davant de les noves autoritats franquistes. De fet, en aquell reportatge publicat el 1999, la seua filla Marina explicava que inicialment havia tornat a Barcelona, per reunir-se amb la seua dona, i que allà uns amics li havien dit que podia tornar a Tortosa sense por a represàlies.
“En arribar a l’estació de Tortosa el van apressar i el van portar a la presó de Pilats a Tarragona. Allí va ser on, darrera les reixes, va poder donar-me el primer i el darrer petó”, recordava la seua filla. Però els fets no van anar ben bé així. Com hem dit, la Guàrdia Civil havia detingut Curto Pla a la zona de la Ravaleta, i abans d’entrar a la presó de Tarragona va passar-se gairebé dos mesos a la presó de Tortosa, a l’antic convent de la Puríssima del carrer Montcada. Va ser allà i no a Tarragona on Curto Pla va poder besar les seues filles per última vegada? Siga com siga, fa poc ens han dit que qui va anar a visitar Curto Pla a la presó, disfressada per no ser reconeguda pels franquistes, no hauria sigut la seua dona Marina Daufi, sinó la germana. Estem parlant de Carme Daufí Segura, qui després l’acompanyaria en el seu exili interior fins a la colònia tèxtil de Còdol Dret, amb les dos xiquetes menudes i el pare ancià, Manuel Daufí. La següent imatge és dels anys seixanta, amb tota la família Daufí el dia del casament de la filla menuda, que mai va perdonar que Franco afusellés el seu pare. Qui la devia portar a l’altar aquell dia?
Com he dit, en el moment de la seua detenció Curto Pla tenia 30 anys, i va dir a la Guàrdia Civil que era industrial, tot i que abans de la guerra sembla que havia treballat en uns grans magatzems. Sabem que havia nascut al número 44 del carrer Santa Teresa, en una casa que ja no existeix perquè ara el carrer només arriba fins al número 18. Així, comparem el mapa actual de Tortosa amb una fotografia aèria del 1927, feta per la Confederació Hidrogràfica de l’Ebre, i de seguida trobem la resposta: el carrer Santa Teresa va ser un dels més afectats pels bombardejos franquistes sobre l’antic barri de Pescadors, gairebé destruït durant la Guerra Civil. En el següent detall de la fotografia, hem dibuixat uns punts grocs per indicar la trama urbana de l’antic carrer de Santa Teresa, gairebé tan llarg com el carrer Sant Blai. La casa natal de Curto Pla devia quedar just darrera del que ara és l’edifici de l’Ajuntament de Tortosa, construït durant la postguerra en tot el sector de l’antic barri de Pescadors que va quedar enrunat pels bombardejos.
Davant de la Guàrdia Civil, Curto Pla va reconèixer haver sigut, amb 21 anys, president del Sindicat Lliure Professional Mercantil, a més de vocal del Comitè Paritari de Patrons i Obrers del Comerç. El 1932 va ingressar al Partit Republicà Radical Socialista, però sense ocupar cap càrrec. Segons Curto Pla, no va ser fins a primers del 1936 que va ser redactor d’El Pueblo, tot i que ja vam veure que en realitat havia començat a col·laborar molt abans, l’1 de febrer del 1933, primer amb la publicació dels seus ‘Garabatos espirituales’ i més endavant amb les primeres cròniques periodístiques. També admet haver pronunciat una conferència a Ràdio Tortosa, “donde dijo que la Revolución no era atropellar o robar, ni matar gente, sino acto de cultura en los espíritus y solo pensar en preocuparse todos unidos como un solo hombre a la guerra para la victoria rotunda y definitiva de la República”. És aquella conferència titulada ‘L’esperit de la revolució’, que va poder escoltar-se per les ones de l’emissora tortosina el 19 d’octubre del 1936.
En la seua declaració, Curto Pla també va dir que s’havia afiliat a la UGT i que havia demanat voluntàriament el seu ingrés a l’exèrcit republicà “por haber sido sargento en la reserva i por necesidad económica, reingresando el primero de enero de 1937 de sargento, siendo destinado al Tercer Regimiento de la Tercera División del Ejército Popular de Cataluña, de guarnición en Tortosa, permaneciendo en dicha ciudad hasta el 23 de febrero, en que salió con dicha unidad hacia Azuara (Zaragoza), permaneciendo en el frente de Cerro Gordo unos 15 días”. Com hem dit, Curto Pla recorda perfectament cadascun dels moviments que van fer les seues unitats al llarg de la Guerra Civil, així com els fronts en què van lluitar, fins i tot detallant les dates amb total exactitud. En canvi, no diu res de la seua fugida del camp de concentració de Toledo, ni tampoc diuen res els informes dels que l’interroguen. Segons Daniel Arasa, “això significa que es va escapar molt poc després de caure presoner”, potser quan encara no havia estat inscrit ni classificat. De fet, el que diu Curto Pla és que al final de la guerra anaven replegant-se en direcció a Tarancón, Aranjuez i València, fins arribar a Tortosa, on va ser detingut.
“Un cosí seu em va dir que cercava la família i que no va voler prendre cap precaució, tan segur estava que res no li podia passar perquè res no havia fet”, explicava Subirats Piñana al seu llibre de memòries. Siga com siga, en el seu primer informe, els guàrdies fan constar que Curto Pla havia sigut director d’El Pueblo, a més d’orador antifeixista i capità de l’exèrcit roig. Unes acusacions que comptaven amb el testimoni directe de Daniel Arasa Chavarría; de Pedro Buera Guinart, que ja vam dir en altres reportatges que era un carter de Remolins i confident de la policia, i de José Gasulla Cartes, més endavant responsable d’Auxilio Social de Falange i regidor franquista. Estos tres veïns l’acusen de ser un propagandista de les esquerres, d’haver parlat per Ràdio Tortosa, d’haver sigut director d’El Pueblo, “en el cual escribía mucho en contra del Movimiento Salvador de España”, i d’haver organtizat la sortida dels milicians tortosins que van marxar voluntaris a defensar Madrid. Evidentment, també l’acusen de ser amic de Campos Terré i enemic acèrrim de la causa nacional, “porque siempre lo ha sido y lo seguirá siendo mientras viva”.
El jutge va citar a declarar dos dels signants de l’informe, Gasulla Cartes i Buera Guinart. Este últim acusa Curto Pla de ser militant del Partit Republicà Radical Socialista i després del PSUC, i afirma que en els seus articles a El Pueblo havia animat els milicians perquè detinguessin les persones de dretes que transitaven pel carrer. La veritat és que nosaltres no hem trobat cap article en què Curto Pla digués això, sinó més aviat tot el contrari. El mateix testimoni afirma que Curto Pla incitava les masses “a cometer desmanes y atropellos contra la propiedad”, cosa que era absolutament falsa. I és que tant Curto Pla com Subirats Piñana, així com el mateix Campos Terré quan escrivia des del front, havien denunciat les accions violentes que els incrontolats cometien a la rereguarda. Però tant l’informe de denúncia com la seua declaració queden incorporades en l’expedient 1.500 de la província de Tarragona, que instrueix el jutge militar Luis Giménez Ruiz, el mateix que va portar la causa de Campos Terré quan el sumari va passar des de Barcelona a Tortosa. El secretari també és el mateix, el soldat Luis Rigalt Martí.
D’altra banda, gràcies a l’expedient sabem que l’àlies de Curto Pla era ‘Pataquero’, ja que la seua família, que es dedicava al comerç de fruita i verdura, tenia este malnom. Així ens ho confirma també l’actual director de l’Arxiu Comarcal del Baix Ebre, Albert Curto Homedes, fill d’un cosí de Curto Pla. Els informes de la Guàrdia Civil i de la policia diuen que Curto Pla i la seua dona, “maestra nacional laica” i també “maestra sin Dios, peligrosísima en la escuela”, van fer d’interventors durant les eleccions i que havien coaccionat els votants de dretes, “personas de orden”. Segons els mateixos informes, El Pueblo era “órgano de Marcelino Domingo, desde donde hizo grandes campañas contra el fascismo, cargo que desempeñó unos cinco meses, marchando después al frente como voluntario, donde por sus desmanes y adhesión a la causa marxista llegó a ser capitán”. Així mateix, conclou que feia molta propaganda marxista i que insultava el “Glorioso Movimiento Nacional”. Per tot plegat, afirmen que la seua conducta pública i moral és “pésima”, i que amb els seus escrits i discursos enverinava “poco a poco a las masas obreras con su propaganda marxista”.
Tot i així, l’expedient també incorpora papers a favor de Curto Pla, cosa que no va passar en la causa contra Campos Terré. Hi ha un informe de l’Ajuntament de Roquetes, amb data del 17 de maig del 1939, en què el gestor José Cid Tafalla explica que a l’octubre del 1936 l’havien detingut, però que la seua família va anar a parlar amb Curto Pla, i que ell va aconseguir el seu alliberament “por sus buenos oficios”. També hi afegeix que “en conversaciones que mantuvo con él se declaró enemigo acérrimo de los bárbaros procedimientos empleados por los marxistas contra las personas de derechas”. Un testimoni que ens quadra molt més amb els articles de Curto Pla que hem llegit a El Pueblo, però que no va ser suficient per convéncer la justícia franquista de la innocència del periodista i capità tortosí.
De fet, en la seua declaració indagatòria davant del jutge, el 15 de maig del 1939 —només cinc dies després del judici contra Campos Terré en què va ser condemnat a mort—, Curto Pla arriba a negar que fos el director d’El Pueblo, però insisteix en què els seus articles denunciaven les actuacions dels “incontrolados, que actuaban por su cuenta sin someterse a disciplina de partido, para evitar desmanes que producían, no siendo cierto que en ninguno de tales artículos atacase a la gente motejada de ‘fascismo’ para que las detuvieran y persiguieran”. Curto Pla també hi diu que no va participar en cap detenció, registre o acte delictiu, i que en canvi va fer gestions per salvar diferents individus de dretes. Hi posa els exemples del falangista Juan Villaubí, del poble d’Aldover —on la seua dona havia fet de mestra—, Daniel Forés, de Roquetes —Marina Daufí havia sigut la directora de l’escola—, i José Cid Tafalla, el mateix que havia presentat l’únic aval al seu favor. Cid Tafalla vivia a la Raval de Cristo. És per això que a Curto Pla l’havien detingut en este nucli de població? Havia anat a veure a Cid Tafalla perquè l’ajudés davant de les autoritats franquistes?
Les memòries de Subirats Piñana
“Després del consell de guerra, Curto estigué sempre convençut que el matarien. De periodistes republicans no se’n salvaria cap, deia. A mi també em donava per mort. Vaig conviure amb ell a la presó de Pilatos. Anava de cap al cementiri, com més aviat millor; semblava voler-ho. La nit del 18 d’octubre estava convençut que se l’emportarien”, recordava Subirats Piñana. Però al principi, ell i Curto Pla estaven en presons diferents. L’últim director d’El Pueblo va ingressar a la presó de la Punxa de Tarragona el 30 de juny del 1939, tres dies després d’arribar a la presó de Reus. El tortosí Ramon Marqués Salvadó, militant d’Acció Catalana, sempre es lamentava que tants dirigents republicans tortosins haguessin caigut en mans dels franquistes, i li preguntava per què no havien fugit, ja que trobava excessiu que els tres últims directors d’El Pueblo es trobessin empresonats. Tipògraf de professió, va morir afusellat aquella mateixa tardor a Tarragona, amb només 29 anys.
D’altra banda, Subirats Piñana també explica a ‘Entre vivències’ que Basili Carrasco Puerta era un presoner tortosí que sempre estava molt assabentat de les notícies de l’exterior, a través de la seua dona, Cinta Medina. Va ser ell qui va dir-li, el mateix 5 de juliol, que Campos Terré havia sigut afusellat a Barcelona. “Fou una notícia desoladora. En aquell moment, el seu successor en el càrrec, Joan Curto Pla, estava condemnat a mort a Pilatos i jo, que vaig ser l’últim director, estava a punt de ser jutjat”, escrivia Subirats Piñana En concret, Subirats Piñana va ser jutjat el 10 d’agost, i va sortir de la Punxa emmanillat al també tortosí Felip Subirats Roures, treballador a la impremta d’El Pueblo. A la vista pública va poder assistir-hi la seua cosina Teresita Bertomeu Subirats, però també un grup de joves falangistes, entre els quals alguns tortosins, que van insultar-lo quan van pujar Subirats Piñana al furgó de la Guàrdia Civil, camí de la presó de Pilats.
Els dies 17 i 18 d’octubre, a Pilats rebien les notícies de la fabricació de 88 taüts en el taller proper a la presó de la Punxa, i això va esgarrifar els interns, sobretot els de la sala primera. El mateix Curto Pla va afanyar-se a escriure una carta a la seua dona, Marina Daufí, que podrem llegir a la part final d’este capítol. “Ens assabentàrem que s’havien hagut de fabricar 88 fèretres a corre-cuita. Eren necessaris davant l’aplicació de la pena capital al mateix nombre de condemnats a mort. Entre ells, Joan Curto Pla. De bell nou, s’executava un altre director d’El Pueblo; ja afusellat Campos Terré, només quedava jo”, advertia Subirats Piñana.
Les memòries de Campos Terré i de Curto Pla van quedar gairebé esborrada a la Tortosa del franquisme i de la primera transició. Les coses van començar a canviar quan el periòdic Ebre Informes, dirigit per Josep Bayerri Raga i amb Victòria Campos Turón, la filla de Campos Terré, com a administradora, va crear els premis Sebastià Campos Terré de periodisme. El 12 de novembre del 1981, l’Ebre Informes publicava un article de Subirats Piñana en què per primer cop hem llegit que Campos Terré havia succeït en el càrrec Joan Bautiste Tolosa. I Subirats Piñana hi recordava també el cas de Curto Pla, afusellat a Tarragona. Amb tot, ara ja sabem que la seua dona, Marina Daufí, havia mort a Manlleu el 23 d’abril del 1976, sense saber que cinc anys després algú començaria a restituir la memòria dels dos directors d’El Pueblo afusellats.
Subirats Piñana va evitar la pena de mort perquè durant la Guerra Civil i en el moment de la seua detenció encara era menor d’edat. El 4 de febrer del 1982, també a L’Ebre Informes, Subirats Piñana dedicava la seua columna ‘Crònica d’un senador’ a recordar Curto Pla. Ho feia amb l’article titulat ‘Memoria històrica’, en què revelava que el seu antecessor al diari El Pueblo, afusellat a Tarragona el 1939, va deixar escrit “un diari de presó —de Pilats— que crec de gran interès”. Segons Subirats Piñana, que en aquell moment ja devia mantenir algun tipus de contacte amb Marina Curto Daufí, la filla menuda de Joan Curto Pla i Marina Daufí, “sobretot caldria recollir relats de testimonis vivents. A condició, és clar, de fer-ne un ús generós, amb el màxim respecte per a les totes les persones indefenses, víctimes de la violència”.
De fet, més endavant, en una entrevista a La Veu del Baix Ebre publicada el 27 de gener del 1984, Subirats Piñana tornava a recuperar la memòria de Curto Pla: “Vaig rebre una fotografia d’unes notes de memòria del que va ser director del diari El Poble abans que jo, Joan Curto Pla. Un escrit, els darrers moments de la seva vida, que em va emocionar molt i que la seva filla va ser tan amable de fer-m’ho arribar”, hi deia Subirats Piñana, que acabava de ser nomenat Tortosí de l’Any.
Qui va ser l’advocat defensor de Curto Pla?
En el seu llibre ‘Entre vivències’, publicat el 2003, Subirats Piñana explica que l’auto-resum del jutge militar se centrava en el fet que Curto Pla havia sigut director d’El Pueblo i capità de l’exèrcit republicà. El judici va fixar-se per al 20 de juny i el fiscal va demanar la pena de mort. L’advocat defensor de Curto Pla va ser l’alferes Manuel Aragonés Virgili, nomenat just el dia d’abans. Aragonés Virgili va proposar al jutge l’aplicació de la pena de presó, assenyalada a l’article 240 paràgraf primer del Codi de Justícia Militar. Per tant, ben just devia tenir prou temps per llegir els expedients de la quinzena de processats que aquell dia compareixien davant del Consell de Guerra. I l’únic que fa és intentar evitar la pena màxima.
Siga com siga, podem confirmar que el seu defensor després va ser un conegut advocat, regidor franquista i editor de Reus, on el seu pare tenia un comerç de vi que va ser destruït per les bombes franquistes. Mobilitzat durant la Guerra Civil, va tenir “la desgràcia de participar a la Batalla de l’Ebre”; va passar-se als nacionals, i va actuar al cos jurídic militar defensant presoners republicans, com el mateix Curto Pla. Però era un destacat falangista, i el mateix 1939 va participar en el trasllat de les restes de José Antonio Primo de Rivera, en una marxa que va recórrer a peu 467 quilòmetres, des del cementiri d’Alacant fins a la basílica d’El Escorial. Tot seguit, podeu veure un noticiari franquista d’aquella marxa que va durar 11 nits.
Però, al marge d’això, hem trobat un interessant testimoni del defensor de Curto Pla al web Testimonios para la Historia: “De recluta vaig passar a ser oficial juridicomilitar i a encarregar-me de la defensa dels jutjats pels tribunals militars. En divuit mesos vaig haver de portar 1.640 casos. A pesar de la duresa del càrrec, sempre vaig tenir presents dues coses: que qualsevol persona té dret a una defensa, per molts crims que hagi comès, i que la meva tasca era molt important perquè es tractava de salvar, en molts casos, la vida de persones i, per tant, l’havia de desenvolupar amb el màxim rigor. Sovint vaig haver de patir i veure com condemnaven i afusellaven els meus defensats. La sensació que queda després d’aquestes experiències és d’impotència, et marca personalment i mai no l’oblides.” De fet, Aragonès Virgili també hi fa una declaració sorprenent: “Vaig haver de defensar un acusat molt especial, el pare de qui després seria la meva primera dona.”
Al final de la guerra, Aragonés Virgili va obrir un despatx a Reus i va ocupar el càrrec de secretari al Col·legi d’Advocats. També tenia despatx a Tarragona, Barcelona i Madrid. Conegut per la seua facilitat oratòria, va ser regidor franquista a l’Ajuntament de Reus i un dels primers impulsors de l’Associació d’Estudis Reusencs, ja que també era escriptor. A més, va ser un dels promotors de la Cooperativa de Sant Pere i Sant Pau, a Tarragona, que va donar lloc al barri que porta este nom. També sabem que es va presentar com a candidat per Tarragona al Senat en les primeres eleccions democràtiques del 15 de juny del 1977, com a independent i amb un programa catalanista, tot i que va fracassar en el seu intent de fer el salt a la política espanyola. Així, va anar d’un pèl que Subirats Piñana, senador per Tarragona a les eleccions del 1977, no hagués coincidit a Madrid amb l’advocat defensor de Curto Pla. També vinculat al poble de Cornudella de Montsant, al Priorat, l’advocat reusenc va donar el palauet que hi tenia la Fundació Roger de Belfort, que ell mateix presidia, i on l’Ajuntament va instal·lar-hi una biblioteca amb 15.000 volums. Aragonès Virgili va morir el 31 d’octubre del 2008 a Barcelona, als 93 anys.
EXTRA: Les últimes cartes de Curto Pla
Qui sí que faria carrera política seria Subirats Piñana. El successor de Campos Terré i de Curto Pla a la direcció d’El Pueblo, com hem dit, va arribar a ser senador i va ser un dels membres de la Comissió dels Vint que va redactar l’anomenat Estatut de Sau al parador de les Masies de Roda de Ter, molt a prop de la colònia tèxtil de Còdol-Dret on s’havia amagat Marina Daufí fins que van construir el pantà. Les dates de reunió per redactar el nou Estatut d’autonomia van ser del 15 al 18 de setembre del 1978, i per tant ja feia més de dos anys que Marina, la vídua de Curto Pla, havia mort a Manlleu, la mateixa diada de Sant Jordi en què la mítica primera portada del diari Avui publicava aquella vinyeta de Cesc en què un xiquet li diu al seu pare: ‘Així, ara ja només ens falta l’Estatut?’
Anys més tard, Subirats Piñana va tenir accés a les cartes que Curto Pla va escriure a Marina Daufí des de la presó de Pilats, “en una de esas lóbregas y tristes mazmorras creadas por la España negra”. Si el 20 de juny s’havia celebrat el judici en què l’havien condemnat a mort, el temut “Enterado” de Franco confirmant l’execució de la sentència no s’havia rebut fins al 7 d’octubre. La nit del 18 d’octubre del 1939, just un any després d’haver ascendit a capità, Curto Pla estava convençut que se l’emportarien per afusellar-lo, i aquella mateixa nit va voler acomiadar-se de la seua dona: “Escribo después de creer, hace doce horas, que no vería la luz del nuevo día. Anoche corrió la voz de que se iban a sacar condenados a muerte, para fusilar, y todos los síntomas lo hacían creer así. Medidas extraordinarias, redoble de vigilancia, rumores de que se habían desalojado las celdas que se habilitan para ‘capilla’, seriedad en el rostro de los cabos de la sala, todo hacía creer que se acercaba otra jornada de angustia y dolor. Cuando se acerca esa hora terrible y fatal, todos los rostros se ponen lívidos y reflejan la inquietud más horrible. Nadie sabe si entre la lista macabra, cuyos nombres son pronunciados con lentitud desesperante, se encontrará el suyo. Tenía anoche la convicción de que había sonado para mí la hora trágica y fatal. Me equivoqué. Aún he de apurar más el cáliz de la amargura. No importa, sé que ya está muy próxima la muerte y la veo como un descanso y como una liberación”.
Segons Curto Pla, durant la guerra havia après a mirar “cara a cara” a la Mort. No la temia, i fins i tot l’havia desitjat, en alguna ocasió. “Temo la esclavitud y el encierro. Tiemblo ante los años de cárcel o ante un régimen de opresión. Me asustaría tener que claudicar o inclinar el rostro ante la irónica mirada del enemigo vencedor. Me horripila pensar que pudiera ser uno de esos seres que por miedo, por cobardía o por interés, venden su conciencia al crimen o su alma al diablo. La indignidad y el deshonor serían superiores a mi espíritu recto, justiciero e incorruptible. La muerte no me asusta. Está muy por debajo de mi valor, de mi fe y de mi rectitud. La espero tan tranquilo, como el que espera a su amante”, remarcava Curto Pla.
Tot seguit, el marit de Marina Daufí s’adreça a ella directament, i li diu que ha d’actuar amb total llibertat: “No quiero señalarte normas futuras, porque conozco tu rectitud, tu nobleza y tu voluntad. Sé que obrarás siempre como siempre obraste: con arreglo a tu conciencia. Y la mía no la considero superior. Eres libre y digna. Eres tu único juez. Lamentaría que mi muerte destrozara definitivamente tu vida. Ten presente, ante el porvenir, que yo no puedo ser más que un recuerdo, no una realidad. Y no sacrifiques —si se diera el caso— ni tu vida ni tu felicidad, ni al pasado que se esfuma ni aun al porvenir de nuestras hijas. Tú, sólo tú, eres dueña y señora de tu propia vida. Dentro del marco del deber, no permitas que nadie te inmole ni a su egoísmo ni a su capricho”.
La penúltima declaració d’amor de Curto Pla continua de la següent manera: “Tampoco te recomiendo nada sobre nuestras hijas. Eres, por excelencia, maestra y madre. ¿Qué te podría yo aconsejar? Enséñales a no odiar y jamás, ¡jamás!, permitas que nadie les hable de vengar a su padre. Sólo el que perdona puede y merece alcanzar el perdón. Si me hubiera sido permitido el vivir, yo, que he padecido tanto, habría dedicado mi vida a restañar las heridas del odio, que envenena a los hombres y desangra y arruina a nuestra infortunada Patria. Y ruega a Dios perdone a mis verdugos. Y que traiga la paz a todas las almas”. Un missatge molt clar per a algú que les dretes tortosines havien acusat, pel seu laïcisme, de ser la “maestra sin Dios”.
Segons Subirats Piñana, la mateixa Marina Daufí, quan encara era viva, li havia permès fer ús de les cartes. Per tant, això qüestiona els arguments dels que han assegurat que la vídua de Curto Pla havia volgut oblidar i esborrar el seu passat. Si això en algun moment havia sigut així, és molt possible que Marina Daufí, en la recta final de la seua vida, hagués acceptat que les seues històries havien de ser recuperades i contades. “Marina, la filla, amb qui m’uneix una amistat entranyable, custodia fidelment la memòria del digne i prestigiós periodista que fou el seu pare, Joan Curto Pla. També conserva, com un tresor, aquella cartera que Curto deixà al seu assistent”, escrivia Subirats Piñana a les seues memòries.
Per ser afusellat, Curto Pla va demanar anar davant dels seus botxins vestit amb l’uniforme de capità de la República. En el seu certificat de defunció hi posa que va morir per “hemorràgia interna”. El seu cos va ser enterrat en una fossa al cementiri de Tarragona. Actualment, el nom de Joan Curto Pla es pot llegir en el monument ‘Dignitat’, al costat de les altres víctimes de la dictadura franquista. Entre el 1939 i el 1943 van morir 233 ebrencs, afusellats a Tarragona o per malalties i les pèssimes condicions de les presons d’aquella ciutat. El 15 de juny del 2024, curiosament 47 anys després d’aquelles primeres eleccions democràtiques, se’ls va fer un homenatge per primera vegada. L’acte estava organitzat pel Departament de Justícia, Drets i Memòria, amb l’assistència de familiars d’una cinquantena de pobles de les Terres de l’Ebre.
Però hi ha una última carta de Curto Pla a Marina Daufí? Sí, la va escriure, ja en capella, la nit del 19 d’octubre del 1939.
A Marina Daufí
“Mi amadísima esposa: No sé cuándo podrán llegar estas líneas a tus manos. Yo llevaré ya algún tiepo en el perfecto descanso. Hoy, aún es día de angustia y sufrimiento. Anoche fusilaron a 44 compañeros queridísimos, que han sabido tener valor hasta el último instante y yo espero que, con la ayuda de Dios y con el corazón puesto en mi ideal, no habrá a mí de faltarme. Porque la masacre va a repetirse y es a mí a quien corresponde el turno hoy. Ya mañana, cuando nazca el día, mis ojos estarán cerrados a su luz, mi cuerpo yacerá sobre un humilde féretro; pero mi alma, en vuelo extensísimo e infinito, estará junto a Dios, y muy cerca de ti y de nuestras hijas adoradas.
“Mi conciencia es ahora como un lago de aguas profundas y cristalinas en el que pasan los temporales y borrascas sin agitarlo ni conmoverlo. No me arrepiento de mi vida, ni de cómo pensé, ni de cómo sentí, ni de cómo obré. Mis hijas pueden levantar la cabeza con orgullo y pensar que su padre fue un mártir de un ideal y una víctima de la intransigencia feroz. Les lego mi ejemplo como norma y mi recuerdo como un tesoro de orgullo inapreciable. Mi vida no muere en mí, yo siento mi encarnación en ellas (las dos hijas) y confío en que en ellas resplandecerá mi espíritu.
“No lloréis ni sufráis. En el final del trayecto hemos de reunirnos todos en el amor verdadero que no perece nunca. Os ama con el corazón y toda su alma que va a liberarse. Vuestro, Juan”.
Fes el teu comentari