Abans de nàixer, a la Natalie Saint Rapite li van posar un dispositiu que anava donant senyals al seu cor. L’alenava batec a batec. Es tractava d’un xip minúscul, més menut que l’ungla d’un dit del peu que marcava, com si ballés, els moviments d’un coret minúscul. El tio Faixa, de ca’l Gord, com la mateixa Lolita la Catalana, duia des de feia molts i molts anys una vàlvula de porc al cor. Porc i pell de bou blindant uns anys, molts, un cor malalt més per la faena i la ràbia que per la mala vida. A Maria la Neta, neta d’higiènica, vull dir, li van posar tota una pròtesi de genoll primer, i una de maluc després, el mateix dia que feia vuitanta-cinc anys. Pepet del Rus – sembla que el seu iaio va vindre de l’estepa (i no, no feia polvorons) – sord des de sempre, va escoltar el món per primera vegada un 1 d’octubre: les veus de qui estimava, els cants dels moixons, la música, el brogit del carrer… gràcies a un implant coclear.
Homes i dones, xiquets i xiquetes, més o menys biònics, més o menys cyborgs, que anem fent, vivint, sent, estudiant, treballant, estimant i morint, també morint.
I tot això, a menys que no fem un pet pel nostre mal cap, anirà a més, a molt més. Xips implantats per a la memòria, per a la vista, per a l’oïda, per al sexe, per a la intel·ligència… Dubta algú encara de l’encert d’aquella comparació entre nosaltres i l’home màquina? No som com màquines i els hospitals i metges com tallers i mecànics? No descobreixo res, res de res, però aquells esperits animals cartesians pensats ja pel francès com fluids, nervis i canonades sanguínies no són, en definitiva, com planxes, tubs, cables i cargols i rosques? I acceptar tot això des de la comparació material visceral, de carn vull dir, no significa en absoluta anar en contra d’un concepte important. Concepte, humans, que sovint ens omple la boca. Una autodenominació – som nosaltres qui posem noms a les coses – massa pretensiosa, potser, perquè o bé els humans som més aviat una espècie sobrera, una cosa més lligada – en general – a la violència, a l’egoisme, a allò que Plaute va escriure i Hobbes popularitzà de homo homini lupus o, tal volta, una espècie que només amb molt d’esforç podrà sortir-se’n (i amb ell part del món) de l’atzucac on estem posats i on prima més aquest interès personal, l’egoisme, la fatxanderia, la fanfarroneria, l’engany… que l’amor, la solidaritat, la confiança i altres coses bones de les quals tots en parlem d’una o altra manera i que resumim sense gaire convicció en el conjunt de valors ètics.
Aquestes coses que dic i que vostè està llegint, pretén introduir dos conceptes, dues paraules: transhumanisme (que és el moment en el qual estem: humans amb aplics biotecnològics que ens fan millors des del punt de vista quantitatiu: Citius, Altius, Fortius) i posthumanisme (que serà la humanitat – qui sap si tots, alguns o uns pocs que s’ho puguen pagar, en la qual s’hauran perfeccionat i perfeccionat tant totes aquestes tecnologies que el menys normal serà trobar un humà de purs carne y hueso (aquell home de Miguel de Unamuno). Dos conceptes frenètics perquè creat el concepte el que l’anirà omplint va a un ritme vertiginós. Vides més llargues, joves més temps (recordaran vostès Un món feliç d’Aldous Huxley), malalties oblidades – tot i que en sorgiran de noves – que, com passaria amb l’esperança de vida i la joventut, serien només d’una minoria que disposaria com i quan haurien de rebre tals bondats els altres.
I m’atrau molt tot això. La injustícia no, és clar, però sí aquesta tecnoficció que hores d’ara podem anar pensant des d’àmbits diversos. El conductor, el professor, el metge, fins i tot el capellà, com intel·ligències artificials. Androides i ginoides, robots varis, fent les nostres feines quotidianes: les cases, els jardins, els vehicles… cuidant dels nostres fills, de la nostra gent gran (ja molt gran gràcies als implants i a les pròtesis). Tal vegada, pot ser, nosaltres ens dedicarem a l’art, a estimar-nos, a pensar, a crear… i el fer repetitiu, avorrit, monòton – molt segurament – el faran millor els robots antropomorfs o no, que aniran apareixen.
Tot això, i ja ho he dit, i em fa temor dir-ho i pensar-ho, si aquesta violència quotidiana, de cada dia, de tantes bombes i canons, de bales i pistoles, de metralla i metralletes, de cops de puny, de punyalades… no deixa d’existir, d’existir per sempre, ho tenim ben fotut. Hauríem d’aprendre, si ens barallem, perquè en hi haurà de baralles i discussions, que és millor fer una partida d’escacs o al parxís, o fer l’amor fins que el cos aguante.
I l’amor, benvolgudes i benvolguts lectors, és alguna cosa que de voler-se mantenir, s’ha de fer cada dia.
Amb pròtesis que milloraran la nostra mobilitat, amb implants que ens faran – i ara estic en pla tecnoficció – veure millor, escoltar millor… també tenir més memòria, més intel·ligència, semblar jóvens més temps… qui sap quan trigarà a arribar i a socialitzar-se tota aquesta tecnologia: vint-i-cinc, cinquanta, cent anys… si no petem abans.
Cibernètica i organisme, això és: cyborg, i hi ha cyborgs a la cantonada. Més quantitat: temps, memòria, intel·ligència… però no crec que millors, més humans vull dir. I és que ser cyborg no és altra cosa que amplificar les ulleres, els gaiatos de caminar i els audiòfons. Benvinguts cyborgs, doncs, desitjant el bo i el bé, perquè nosaltres també en serem, de cyborgs.
El Cercle de Pensament Crític de les Terres de l’Ebre En-kontr@ els convoca el proper 13 de setembre a Flix a compartir, a escoltar i a parlar, amb especialistes d’àmbits diferents sobre aquests temes. Els convidem, els comminem a que s’atrevixquen a pensar (sapere aude), sense crosses. Pensar i ser en una mateixa sala – Lo Sindicat de Flix – en les VII Converses de Pensament Crític a les Terres de l’Ebre.
*RAFAEL HARO, Cercle de Pensament Crític de les Terres de l’Ebre
Fes el teu comentari