1. Quan la dreta parli bé de tal o qual sistema de pensions, marramiau. Per definició, no serà un sistema públic. I tindrà paranys, amb aparença bonica, però paranys. El “model” de moda és la jubilació australiana, que no deixa de ser la motxilla austríaca, amb més de 20 anys de trajectòria.
2. Un dels “trucs” de tals sistemes és que, com l’empresa aporta al fons individual del treballador i aquest s’emporta els diners amb ell en cas de comiat, no se li paga indemnització. Una cosa és una cosa i l’altra, una altra. Però la “motxilla” les mescla oportunament.
3. La demanda de vi blanc s’està menjant la de vi negre. La causa principal és que els nous aficionats que entren en aquest món prefereixen vins més frescos i lleugers. És un canvi important en relació amb fa uns 50 anys, quan els negres van començar a dominar el mercat com a producte de prestigi.
4. No és sobrer considerar que la nova tendència ve de persones d’entre 30 i 40 anys. És una franja d’edat molt cobejada pel màrqueting. Són gent que ja pot tenir tant un poder adquisitiu com hàbits de consum elevats.
5. Són els “joves adults”, també interessants per al màrqueting polític. El seu abstencionisme no és baix, però són els que decanten el resultat en entorns electorals polaritzats.
6. El judici del cas Kitchen no és que faci evident la mala memòria dels governants. És que palesa que gent que manava molt, en realitat no pintava res. Sigui dit amb molta ironia…
7. Alguns lectors hauran de recórrer a Google per saber què va ser l’escàndol Iran-Contra, a la política dels Estats Units de la dècada de 1980. En un debat de les eleccions de 1988, l’aspirant demòcrata, Michael Dukakis, va posar entre les cordes el candidat republicà i llavors vicepresident, George Bush pare. En tot allò, va dir-li: estava vostè al seient del copilot o assegut a l’última fila de passatgers?
8. Qualsevol tema econòmic, polític, social o de la mena que sigui, té antecedents històrics. La mar d’il·lustratius, en clau actual. Per exemple, aquí hem explicat, matemàtiques número 25, el daltabaix econòmic de l’expulsió de jueus i moriscos d’Espanya, els anys 1492 i 1609.
9. Una de les “lliçons” de la gran apagada elèctrica de fa un any és que convé tenir una reserva de diners en efectiu. L’efecte de l’ensurt, però, va ser efímer. En pocs dies, els pagaments electrònics van tornar al volum anterior. Som així.
10. Consti que l’efectiu és encara el principal mitjà de pagament per als consumidors espanyols, un 57 %, tot i que visiblement a la baixa. És “herència” dels canvis d’hàbits de quan la pandèmia de la covid.
11. També cal dir que el problema de l’apagada va ser tant de no poder pagar com de no poder cobrar. Això darrer, agreujat als establiments que ja no accepten efectiu. Que és legal, per cert, si se n’informa de manera visible.
12. Poca pena ens fa Javier Ortega-Smith. Però s’ha de reconèixer que una expulsió en 7 minuts (o 13, segons la font) bat rècords que ni VOX mateix en anteriors ocasions. És que ni Stalin destituïa tan ràpid, si bé amb efectes més lesius.
13. Un recordatori, repetitiu. El finançament singular està bé de salut? I el nou “café para todos” amb què el govern de Madrid volia “compensar-ho”? I el nonat Consorci d’Inversions? I la nova empresa gestora de Rodalies? Estem preocupats.
*Toni Gallardo
Fes el teu comentari