Tot igual, menys jo!

Tot semblava intacte.
Com una foto….

D’aquelles que jo mateix he editat durant anys: sense esquerdes, sense soroll, sense cap detall que molesti. Una postal emocional amb filtre incorporat. Tot al seu lloc. Tot perfecte. Tot… disponible, en teoria.

I jo arribant-hi com si fos client habitual del meu propi passat. Amb aquella seguretat absurda de pensar que només cal tornar, seure, mirar… i ja ho tindria: sensacions reactivades, emocions en streaming, records amb so envoltant. Com si només hagués de prémer “play”.

Sí, clar.

Perquè jo, evidentment, soc d’aquells que molts cops es pensa que la vida funciona com Netflix: “continuar veient”, seguir exactament on et vas quedar.

Doncs no.

La foto no s’ha mogut.
El que s’ha mogut soc jo.

I això és el que no havia previst.

Arribo, camino, miro… i tot quadra massa. Façanes amb els mateixos colors. El mateix bar de sempre obert com si res. Tot tan correcte que gairebé em molesta. Ni una esquerda per poder dir: “veus? això ha canviat”.

No. Tot igual.

Excepte jo.

Perquè hi soc, però no encaixo. I aquí comença el xoc de veritat. No amb el lloc, sinó amb el passat. Amb aquell jo que encara sembla existir allà… però que ja no viu en mi. I el més interessant és el paper que faig en tot això: el de client tossut que demana una sensació antiga com si fos un cafè de sempre.

“Potser si m’assec al mateix lloc…”
“Potser si demano el mateix…”
“Potser si repeteixo exactament el mateix recorregut…”

Sí, Toni, sí.

I potser també si et poses la mateixa roba de fa deu anys, tornaràs a ser el mateix. Tot molt coherent.

Però no.

Aquí és on la cosa es posa seriosa, encara que jo intenti dissimular-ho amb ironia: no es pot reviure el passat. No perquè el lloc hagi canviat. No perquè res s’hagi trencat. Sinó perquè qui intenta reviure’l ja no és el mateix.

I això ho canvia tot.

Perquè el que jo recordo no és només un espai. És una versió de mi mateix dins d’aquell espai. I aquesta versió ja no existeix.

He passat per massa coses. He pres decisions. He fallat —massa vegades—. He encertat. M’he equivocat amb convicció i, alguns cops, fins i tot amb una dignitat discutible. I tot això, sense fer soroll, m’ha anat transformant fins al punt que ja no encaixo ni en els meus propis records. Per això, quan hi torno, no torno realment al passat. Torno a un decorat que encara aguanta prou bé, però on ja no sé quin paper fer.

Les façanes continuen amb els mateixos colors.
El bar de sempre continua obert com si res.
Les taules són gairebé les mateixes.
El soroll de fons és prou familiar per enganyar-me… uns segons.

Només uns segons. Després arriba la realitat, amb aquella delicadesa tan seva: seca, directa i sense cap interès a fer-me sentir còmode. No puc reviure el meu passat.

No perquè el lloc hagi fallat.
No perquè res s’hagi trencat.
Sinó perquè jo ja no soc el mateix.

I això, mira, és una petita tragèdia de manteniment emocional bastant deficient: jo torno esperant trobar una sensació antiga… i el món, amb una fredor administrativa admirable, em retorna un simple “fora de servei”.

Perquè les sensacions no es conserven en formol. No es queden esperant-te darrere una cantonada amb paciència i bona educació fins que tu decideixes tornar.

Les sensacions passen.

Fan la seva feina.
Et travessen.
Et deixen marca.
I després es converteixen en un record.

I el record, per molt intens que sigui, no és una casa.

És una finestra.

El puc mirar.
No hi puc viure.

I aquí és on jo, molt brillantment, decideixo intentar-hi entrar igualment. Clar. Perquè, posats a fer el ridícul, millor fer-lo amb una certa constància.

Potser si camino pel mateix carrer.
Potser si entro al mateix bar.
Potser si demano el mateix cafè.
Potser si m’assec al mateix lloc.

Potser…O potser no!

Potser simplement estic intentant tornar a una versió de mi que ja no existeix. I això, a més de poc pràctic, té un punt de comèdia involuntària força notable. Perquè el problema no és no trobar el que busco. És continuar buscant-ho on ja sé que no hi és. I aquí és on la conclusió es torna bastant simple, gairebé massa per tot el que m’he muntat al cap:

No es pot tornar al lloc on vas ser feliç.

I això no és cap teoria meva. Ni tan sols és nou.
Joaquín Sabina ja ho va deixar anar a Peces de ciudad: “Al lugar donde has sido feliz no debieras tratar de volver”.

I té gràcia, perquè ho escoltes, assenteixes… i penses que això va pels altres.

Fins que un dia hi tornes tu.

No perquè el lloc hagi canviat.
No perquè la felicitat fos mentida.
Sinó perquè aquella felicitat anava amb una versió de tu que ja no existeix.

I pretendre recuperar-la és com voler tornar a una edat concreta, a una manera de mirar, a una ingenuïtat que ja no tens.

No és nostàlgia.

És desajust.

Per això, al final, no es tracta de tornar.

Es tracta d’entendre que aquell lloc ja ha complert la seva funció. Que aquella etapa ja ha passat. I que insistir-hi no és fidelitat al que vas viure…és incapacitat d’acceptar que ja no ets aquell.

I aquí, per fi, deixo de negociar amb el meu passat.

No perquè ho hagi entès tot.
Ni perquè ho tingui resolt.
Sinó perquè, per primer cop, ja no espero sentir el mateix.

I això —sense grans discursos—  ja és prou.

Perquè hi ha llocs on vas ser feliç…
i precisament per això, ja no hi pots tornar.

*Toni Pons