Fiat Barchetta

Hi ha moments que no avisen.

No es planifiquen. No els busques.
Però arriben… i et troben.

I quan ho fan, no fan soroll. No venen amb música de fons ni amb frases memorables. Arriben en silenci, s’asseuen al teu costat… i, sense demanar permís, et toquen allà on feia temps que ningú tocava.

Aquest cap de setmana ha estat així.

Sense grans expectatives. Sense necessitat de demostrar res. Només amb aquella sensació estranya —i cada cop més rara— de voler parar. De sortir, ni que sigui una estona, del ritme diari que t’has anat imposant sense adonar-te’n.

I en aquest parar… passa alguna cosa.

Respirar deixa de ser automàtic. Mirar deixar de ser superficial. I sentir…!! Torna a fer una mica de mal. Perquè sí, sentir també és això: deixar que s’escapi una mica el control. Notar coses que havies anat tapant amb presses, responsabilitats i una rutina prou ben construïda per no haver-hi de pensar gaire.

Perquè aquest cap de setmana no he conduït un cotxe.

Ell m’ha conduït a mi.

El Fiat Barchetta és, en teoria, un descapotable, un roadster italià de dues places. I ja està. Tot el que passa després no ho explica cap fitxa tècnica. Giro la clau. El motor s’encén amb aquella veu imperfecta, sense filtres. Baixo la capota. I en aquell instant, sense escenografia, el món entra.

No com a paisatge.
Com a presència.

L’aire em toca la cara i, de cop, tot el que portava al cap perd pes. No desapareix. Però deixa de manar.

Surto a la carretera.

Sense pressa. Sense un lloc concret on arribar.

I és aquí on passa tot.

Quan deixes de conduir per arribar, alguna cosa comença a portar-te. I si no t’hi resisteixes… et deixes.

Les carreteres aragoneses no intenten agradar. No fan cap esforç per seduir. Són com són: obertes, austeres, honestes. Corbes que arriben sense avisar, rectes que et deixen respirar, un paisatge que no demana protagonisme.

I el Fiat Barchetta tampoc.

No crida. No imposa. No et demana res.
Només et convida.

I sense adonar-te’n, entres en un ritme diferent. Més lent. Més net. Més real.

Hi ha un moment —sempre n’hi ha un— en què la mà surt sola. S’escapa del volant i s’eleva cap al vent. Planeja. I en aquell gest tan simple… passa tot.

Et ve al cap aquell anunci de BMW. “¿Te gusta conducir?”… i aquella mà flotant, com si el món s’aturés només per permetre aquell instant.

I penses: sí.

Però no per arribar.
Per això.

Per això que no es pot explicar sense fer-ho petit.

Sense càmeres. Sense música de fons calculada. Sense ningú mirant.

I aquí és on tot es torna més honest.

Perquè no hi ha ningú.
Ningú a qui ensenyar-li el moment. Ningú que el validi. Ningú que et digui que això té sentit.

Només hi ets tu. I la teva soledat.

Aquella que tantes vegades has intentat omplir amb soroll, amb gent, amb plans. Però quan tot calla… torna.

I aquest cop no la pots esquivar.

I el més inesperat és que no fa mal com abans.

No és una soledat buida. És una soledat plena.
Plena de presència. Plena de tu.

No necessites fer fotos. No necessites explicar-ho. El moment no demana sortir de tu. Es queda.

I et quedes tu també.

Amb tu.

Sense filtres. Sense papers. Sense haver de ser res més que el que ets en aquell instant.

I això… costa.

Molt més que conduir.
Molt més que anar ràpid.

Quedar-te.

El vent et colpeja la cara, constant. No molesta. Et manté viu. El sol et toca la pell amb una calidesa suau. L’olor de terra entra sense demanar permís.

I el cap… calla.

Feia molt de temps que no callava així.

No perquè tot estigui resolt, sinó perquè, per una estona, ja no cal resoldre res.

Només estar.

La carretera gira i tu gires amb ella. Però ja no controles tant com creies. I curiosament, això tranquil·litza.

No estàs fugint. Ell t’està portant.

No saps cap a on, però tampoc ho necessites. Perquè, per una vegada, no tens pressa per arribar.

I potser és això el que més descol·loca.

Que no cal arribar enlloc.
Que potser el que necessitaves no era avançar… sinó parar.

El paisatge s’obre. El cel es fa immens. La llum baixa lentament. I tu continues… però ja no ets exactament el mateix.

No hi ha cap gran canvi.

Però hi ha una esquerda.

Petita. Suficient.

La mà continua allà fora, jugant amb el vent com si no volgués tornar. I en aquell gest hi ha una llibertat que no té res a veure amb córrer més.

Té a veure amb deixar de lluitar.

Faig una pausa. Baixo del cotxe. El miro.

Verd. Petit. Senzill.

I, tot i així, capaç de fer una cosa que no tothom aconsegueix: aturar-te, desarmar-te una mica i fer-te tornar.

I aquí és on tot encaixa.

Perquè aquest cotxe no era meu.

Era d’en Jordi.

I en Jordi no m’ha deixat un cotxe.

M’ha regalat una experiència.

Una d’aquelles que no es compren ni es planifiquen. Una d’aquelles que passen perquè algú, sense fer soroll, confia en tu.

I això pesa.

Perquè no només m’ha deixat unes claus.

M’ha deixat temps.
M’ha deixat silenci.
M’ha deixat un espai on tornar a escoltar-me.

Sense saber-ho, m’ha ajudat a tornar a un lloc que tenia bastant abandonat:

Jo.

Gràcies, Jordi!

De veritat!

Per la confiança. Pel gest. Per haver-me deixat viure una cosa tan simple… i tan poc habitual. Un Fiat Barchetta.

Torno a seure. Giro la clau una altra vegada.

I abans d’arrencar, amb una calma que feia temps que no reconeixia, em dic:

Potser no necessites tant Toni.

Potser només necessites això… Viure!

Una carretera.
El vent a la cara.
I la mà… allà fora.

Planejant.

Com si, per una estona, tot tornés a tenir sentit.

*Toni Pons