Cada dia, des de la finestra de casa veia passar al veí que anava a passejar, a les criatures quan passaven per anar a l’escola, als jóvens que portaven pressa per arribar al lloc de trobada amb els amics. Veia la gent que anava i venia de la feina, gent que veia passar per anar a fer les gestions quotidianes, veia cotxes amunt i avall en un no parar, veia tantes coses que ara no veig, que se’m fa estrany, molt estrany no veure ningú.
Se’m fa estrany veure aturada la ciutat, plena de vida, per culpa d’un virus com a principal enemic a combatre, el COVID-19, una lluita que demana que ens quedem a casa i que s’hagi d’aturar tot, com a mesura més eficaç per no propagar el virus. No ens podíem imaginar mai veure una ciutat pràcticament paralitzada, i no la veíem per moltes pel·lícules de ciència-ficció que miréssim.
Avui, com cada dia, i molt a pesar del coronavirus COVID-19, tornarà a sortir el sol i de nou, l’esperança s’obrirà pas, perquè els humans tenim aquesta fortalesa, de vegades anònima, que sorgeix en moments difícils i complicats i ens ajuda a aconseguir tot allò que desitgem.
La pandèmia no podrà amb nosaltres, com tampoc ha pogut amb el verb “veure”, amb totes les seves conjugacions. Jo veig, tu veuràs, nosaltres ens veurem… un verb meravellós que no el perdem, perquè ara continuem veient però amb una altra mirada. Veiem altres coses més importants, si més no, més notòries que abans ni hi paràvem compte.
Ara veig a uns professionals sanitaris que són l’orgull de tots nosaltres, que cada dia treballen perquè estem guarits, un personal sanitari què per cuidar-nos exposen la seva pròpia salut, perquè per a ells nosaltres som el més important. Ara veig als diferents operatius i cossos de seguretat que vetllen pel compliment de les normes que necessitem per no contagiar ni contagiar-nos. Ara veig a tota aquella gent dels sectors productius imprescindibles per poder subsistir i alimentar-nos que han d’anar al treball físicament perquè ells no poden fer teletreball. Ara veig als pagesos que massa sovint silenciats passen desapercebuts en un treball dur poc valorat, sobretot econòmicament. Ara veig a la gent que treballa als comerços d’alimentació. Ara veig amb una mirada diferent a la gent del dia a dia que abans ni me n’adonava per les presses de la quotidianitat. Veig tantes coses que abans no veia.
Per desgràcia, també veig a totes aquelles persones que pateixen en la seva salut els efectes de la pandèmia del coronavirus, i molt especialment, si em permeteu, a la gent gran, que són els que més noten la virulència del COVID-19 i que en aquests moments necessiten més de la nostra estima i ajut. Gent dependent, persones amb discapacitat o persones especialment vulnerables que requereixen la nostra atenció, per tot ells la millor manera de protegir-los és protegir-nos. Per ells i per tothom #Joemquedoacasa.
Ja tindrem temps de tornar a la normalitat de retrobar-nos pel carrer, de fer el cafè a una terrassa, de visitar als familiars i amics, temps de relacionar-nos, que és allò que ens fa més humans. Temps d’una encaixada de mans, un gest que tantes vegades fem i que no li donem la importància que té. Tindrem temps d’abraçar-nos. Per cert, el 21 de gener és el dia mundial de l’abraçada, a veure si l’any vinent any fem cas. Temps per fer de tot. Ara, però, mentrestant paciència que és la mare de la ciència que deia ma iaia. Paciència que tot arribarà si fem allò que ens recomana la ciència: quedar-nos a casa!
*FRANCESC MIRÓ és secretari d’acció política i món rural del PSC Terres de l’Ebre.
Fes el teu comentari