El govern de Pedro Sánchez obri un nou cicle polític a l’Estat, sent el primer executiu de coalició del règim del 78, i una nova etapa per a afrontar des del diàleg el conflicte polític amb Catalunya.
Sánchez va aconseguir la seva investidura gràcies a una reedició dels suports de la majoria de la moció de censura contra Mariano Rajoy. Una majoria que el president Sánchez s’ha vist obligat a acceptar per ser l’única suma possible després de la reedició electoral, l’atrinxerament del PP i la desfeta de Ciutadans. El nou govern de coalició del PSOE amb Unides Podem té damunt de la taula tot un seguit de qüestions que ha d’abordar el més aviat possible: treball, habitatge, salut, pensions, memòria històrica, igualtat, finançament autonòmic o el canvi de model productiu per a fer front a l’emergència climàtica són alguns dels temes socials, econòmics i mediambientals més urgents. No obstant, la legislatura que ara comença serà recordada per si afronta o no, de forma decidida i valenta, la resolució del conflicte polític amb Catalunya. Un camí del diàleg ple d’obstacles, en el que haurà de fer efectiva la desjudicialització de la política, posar fi a la repressió al moviment independentista, i fer front al judici de la cúpula dels Mossos i a la situació dels presos polítics i els exiliats.
Un executiu espanyol que haurà de conviure amb la flagrant situació d’Oriol Junqueras, amb immunitat reconeguda pel Tribunal de Justícia de la UE però negada pel Tribunal Suprem, i amb la pressió des d’Europa que els eurodiputats Carles Puigdemont i Toni Comín –pendents de la resolució del suplicatori– exerciran des del Parlament Europeu. Una europeització del Procés que visualitza la magnitud de la tragèdia de la via judicial que va iniciar el govern de Rajoy i que ha situat l’Estat en una autarquia judicial amb la que el govern de Sánchez-Iglesias haurà de bregar. En aquest sentit, el vicepresident Pablo Iglesias ja ha topat dialècticament amb la cúpula judicial, titllant d’humiliació per a la justícia espanyol el dictamen del TJUE envers Junqueras. Unes crítiques que el poder judicial no accepta reclamant responsabilitat institucional al vicepresident. Un altre exemple de la necessària i urgent renovació del poder judicial que cal abordar.
Un nou cicle polític on els blocs –a dreta i esquerra– pugnaran pel seu lideratge, uns sent socis de govern, altres des del que serà una acarnissada oposició. En aquest sentit, Ciutadans afrontarà la seva assemblea extraordinària per a refundar el partit, després de la hecatombe del 10N i de la marxa d’Albert Rivera, enmig d’una nova crisi amb cessaments, dimissions i crítiques internes a la falta de transparència. La línia continuista de confrontació, de blanqueig de l’extrema dreta, de cabdillisme de la gestora i de la portaveu al Congrés, Inés Arrimades, poden deixar a les portes de la desaparició al partit que estava cridat a ser la crossa del règim monàrquic.
Per la seva banda, els populars liderats per Pablo Casado continuen escorats cap a l’extrema dreta pugnant amb Vox per veure qui és més bel·ligerant contra els sobiranistes i enfront del nou govern progressista, amb una utilització política dels tribunals i de les clavegueres de l’Estat. Al respecte, els barons del PP reclamen un gir cap a la moderació i defugir de la deriva ultra del seu líder però, tot i els seus vaivens discursius, Casado està ancorat en la confrontació.
Per la seva banda, els socis del govern estatal han firmat un compromís per a què la coalició no sigui un camp de batalla on es disputi un mateix espai electoral. En Unides Podem es trobaran molts límits i contradiccions en la seva aposta de governar amb el PSOE. Una aposta per la realpolitik que asseguren serà positiva per als interessos de qui representen però que, sobretot, ho serà per als propis de la cúpula dels morats que aprofitaran l’impuls inicial del nou govern de coalició per a afrontar una Assemblea Ciutadana exprés per a perpetuar-se al capdavant de la formació. Una refundació en fals del partit que no encararà els problemes de la falta de democràcia interna i de transparència, i que no posarà fi als híperlideratges.
El bloc del canvi no era això. Els dos socis volen una legislatura llarga, però aquesta dependrà de com s’avanci en la taula de diàleg entre governs. Des de Catalunya els partits independentistes reclamen amnistia i autodeterminació. Exigències que veurem si poden avançar i com ho fan en aquesta nova etapa. La propera prova de foc que haurà d’afrontar l’executiu de Sánchez és l’aprovació dels pressupostos generals, on torna a ser imprescindible el suport d’ERC –que ja ha avisat que sense taula de diàleg no hi ha legislatura– i de la resta de forces sobiranistes de l’Estat. Una oportunitat per continuar pressionant.
Finalment, l’actitud bel·ligerant de les dretes i de la caverna mediàtica pot fer ampliar la majoria entorn d’aquest nou govern progressista, però si a mig termini no es resolen les qüestions socials més urgents per a millorar les condicions de vida de la població i no s’aborda políticament la sortida al conflicte amb Catalunya, els postulats de l’extrema dreta tindran la catifa vermella per a assaltar el govern, retallar els drets de la ciutadania i acabar amb les llibertats dels pobles d’arreu de l’Estat espanyol.
*JESÚS GELLIDA és politòleg i investigador social.
Fes el teu comentari