Com ja va fer la setmana passada, el fotoperiodista Joaquim Domingo ha tornat a recórrer els carrers gairebé buits d’una Tortosa afectada pel confinament. El coronavirus ha fet que hagi sigut una setmana nefasta, tràgica, amb la mort de sis persones més a les Terres de l’Ebre. Personalment, la defunció que més m’ha commogut ha estat la de Montse Esteve, qui era presidenta de l’Associació d’Amigues i Amics de la Unesco de Tortosa. Però també he viscut amb neguit les notícies que arribaven des de la residència de les monges de la Consolació a Jesús, on han mort almenys dos religioses.
En primer lloc, ens trobem un home que passeja un gos pel costat del monument franquista, al carrer Doctor Ferran. Què faria, què ens diria avui el bacteriòleg nascut a Corbera d’Ebre, metge a Tortosa, descobridor de la vacuna contra el còlera? El científic ebrenc que també va elaborar el vaccí antitífic, l’antiràbic i un altre contra la tuberculosi, hauria sabut trobar un remei ràpid i eficaç contra el coronavirus? Hauria tingut els recursos necessaris per fer-ho? O hauria marxat fora del país per poder-se dedicar a la investigació científica?
Un altre home passa per davant de la inscripció a la pilastra del monument. “A los combatientes que hallaron gloria en la Batalla del Ebro”. Durant estos dies, s’ha criticat força que el govern de l’Estat estiga utilitzant un llenguatge bèl·lic i apel·lant al patriotisme per combatre units el covid-19. És veritat que cal canviar el llenguatge. Entre d’altres coses, això ens ensenyava Montse Esteve quan sovint ens parlava de fomentar la Cultura de la Pau, tot difonent el missatge del seu estimat Federico Mayor Zaragoza.
Per cert, algun dia tindran un monument a Tortosa tots els que ara s’estan jugant la pell per salvar vides i per evitar la propagació del coronavirus? Veiem conductors d’autobús amb mascareta, esta setmana que el transport públic ha passat a ser gratuït. També hi ha paradistes del mercat municipal al peu del canó. Ostres, és veritat, hem dit que hem de canviar el llenguatge. Res de canons, ni de batalles. Ja n’hi ha prou d’èpica. A les guerres hi ha morts anònims i tombes al soldat desconegut, foc amic i desertors, consells de guerra, guanyadors i vençuts… Prou de dir que el covid-19 és un enemic invisible. Els morts per coronavirus no són ni danys col·laterals, ni tampoc perdedors d’esta falsa batalla. Com tampoc són ‘èxitus’ acumulats. Són persones amb família. Famílies que ni tan sols ha pogut acomiadar-se del difunts. Com de llarg serà el seu dol?
Fixeu-vos en les mirades de totes les persones retratades per Joaquim Domingo. Són mirades de cansament, de preocupació, d’autoreflexió i també, potser, de desconfiança. Però també hi ha alguna mirada d’esperança i d’agraïment, com la de les dones que aplaudeixen els sanitaris des dels balcons de l’edifici Orleans. ‘Tot anirà bé’, diu un cartell. Sovint penso que sí, i a vegades tot lo contrari. L’autoengany, mantenir ben alta la moral de la tropa, és una tècnica de la propaganda bèl·lica. Però ja he dit que això no és cap guerra: la guerra és el fracàs de la política, el major fracàs de la humanitat. De fet, totes les guerres es perden.
Fes el teu comentari