Observo amb certa curiositat la campanya que s’ha encetat contra els mestres a través dels mitjans de comunicació. No es tracta, en aquest cas, d’opinions atzaroses ni residuals, sinó més bé d’una sèrie d’articles, reportatges, entrevistes i filtracions interessades de cartes personals en les quals es manifesta la poca solidaritat dels docents envers el desconfinament. Una crítica que basa el punt de partida en què el conjunt de mestres i professors/es no volen tornar a les escoles durant aquest mes de juny de cap de les maneres. Mentida, i de les grans. És de domini públic que gran part de la comunitat docent ha manifestat el seu rebuig al Pla d’obertura orquestrat pel Departament d’Educació, no a tornar a les escoles i instituts. El motiu del rebuig al citat Pla és que el trobem insuficient i exempt de qualsevol responsabilitat administrativa. No entraré en aquest cas a detallar les demandes concretes del professorat i els inconvenients del Pla en sí mateix, doncs està tot públicament i notòriament explicat a través dels propis mestres i sindicats.
El motiu d’aquest article és un altre. La campanya a la que faig referència a les primeres línies del text amaga una altra realitat molt més complicada, dura i difícil de pair que les reivindicacions, convenientment manipulades, dels docents.
I quina és aquesta altra realitat? Doncs l’interés real, inequívoc i assumit (sí, assumit per part de persones rellevants del Govern) per canviar un sistema educatiu que molesta (això no ho diuen, evidentment) i molt, a les elits d’aquest nou país que es pretén construir.
Darrere totes aquestes acusacions malintencionades vers els mestres i la seva feina, feixuga i no apta per a tothom, s’amaga la clara intenció de tombar el sistema educatiu funcionarial, garant de la llibertat de càtedra i de pensament, alhora que lliure de qualsevol intromissió ideològica en el fet educatiu. Frisen, les elits, per “alliberar” l’educació d’allò que en diem funcionaris. I ho possibiliten, de forma indirecta, fent polítiques de contractació precàries i anys de no convocatòria d’oposicions (sí, ara les convoquen, però per mandat de la Unió Europea). Unes polítiques educatives destructives per al proletariat docent, convenientment regulades per una Llei d’Educació (LEC), que obre les portes a la contractació de professorat a dit i la submissió progressiva de mestres i professors/es envers moltes direccions que s’han transformat, amb el pas del temps, en “líders” de plantilles on la presa de decisions democràtiques brilla cada cop més per la seva absència.
En relació a la campanya de desprestigi de la que parlo, només fa falta fer un colp d’ull ràpid a l’historial i perfil de molts d’aquest opinadors universals que han sortit en massa aquest últims dies amb articles pseudo bel·ligerants contra la classe docent per treure’n algunes conclusions no massa precipitades. Vas estirant el fil i et surten les sigles d’ERC. Estires una mica més i apareixen la fundació Jaume Bofill i l’Escola Nova 21, amén d’altres organitzacions amigues que formen part d’un mateix conglomerat extremadament liberal. Llops disfressats de corder explicant bones noves que amaguen polítiques neoliberals, que desvirtuen l’educació i volen fer del sistema educatiu un negoci encobert.
I quina és finalitat de tot plegat? Perquè surten ara com un cavall desbocat carregant-se de raons en contra del sistema i dels que en formem part? Doncs per crear opinió i adobar el terreny. Tant dona si és tergiversada i esbiaixada, aquesta opinió. Allò important és malmetre la figura del docent “de tota la vida” i criticar fins l’extenuació mediàtica un sistema educatiu “pervers” que l’única cosa que ha aconseguit és formar persones a través del coneixement i l’estudi. Això, en aquest nou país, ja no val, no interessa. Formarem persones capaces d’arreglar un endoll, sí, però si us plau, que no sàpiguen mai els estudiants quines van ser les causes de la Segona Guerra Mundial o la influència de Marx en el devenir de la civilització. Això seria massa perillós per als amos i les seves cadires.
Desenganyem-nos. El nou país serà neoliberal o no serà. Les elits ho tenen ben clar. Els seus fills, que precisament no estudien a la pública ni fan les sumes amb reglets de fusta, prendran el poder d’aquí uns anys. I llavors, quan estiguin ben col·locats, s’asseguraran que la neteja estigui feta i no hi hagi ciutadans que puguin pensar ni mestres que puguin protestar. Només així es podran perpetuar en el poder i estendre la seva xarxa amb la seguretat de qui ho té ton ben controlat. Tot “atado y bien atado”, tal com va dir aquell d’infaust record.
La batalla la tenim perduda, de moment. Els principals diaris i mitjans de comunicació en aquest, encara, vell país estan controlats per aquestes elits classistes i empoderades. Els tertulians i periodistes afins al règim tenen l’altaveu carregat de piles mentre nosaltres, mestres, professors i personal laboral, ens ho mirem amb una barreja de resignació i ràbia, molta ràbia. El camí que s’ha emprès des de dintre del mateix col·lectiu és perillós i gairebé autodestructiu. Callem, callen, per por a les represàlies i per poder mantindre places estructurals i perfilades que pengen de la voluntat omnipresent del poder directiu. Malgrat això, no tot està perdut. Encara queden reductes rebels “gals” que barren el pas al neoliberalisme educatiu. Queden encara escoles i instituts dirigides per objectors al nou règim que s’abstenen de participar en la barbàrie neocon que els volen imposar. Només si aconseguim mantindre en peu aquests petits oasis rebels podrem tindre alguna oportunitat de vèncer en aquesta fatídica batalla.
Mentrestant, però, les elits lladren. El lobby s’ha despertat de cop i volta i borda com un gos ferotge per tal de reclamar un seient que potser els perilla si la nostra veu aconsegueix escampar-se. La pandèmia, com en molts altres sectors, ha aconseguit treure les misèries del règim i ara, donades les circumstàncies, es veuen amenaçats. Aprofitaran, tal com ho estan fent, l’avinentesa i el desgavell en el que estem immersos per imposar una doctrina del shock educativa, tot fent creure que els culpables de la seva inoperància som els docents i ningú més. Però ens tindran de cara, i dempeus.
Acabaré aquest article fent una humil i breu recomanació: amics de les elits, opinadors varis, articulistes, periodistes amb paga i pediatres governamentals que exposeu les bondats d’una reentrada que fins i tot els vostres viròlegs més mediàtics es neguen a recolzar, gasteu les vostres energies en demanar una millora del sistema sanitari públic (el privat no cal, que ja està suficientment regalat). Demaneu més llits, més recursos per a les UCIs i més personal. Escriviu articles sobre les retallades sanitàries imposades per aquells qui ara us paguen i no gasteu esforços i temps en convèncer al poble que nosaltres, docents som els dolents d’una pel·lícula el guió de la qual heu escrit vosaltres mateixos.
Si els vostres fills o nets, a la propera pandèmia s’han de tornar a confinar, nosaltres continuarem trucant-los, connectant-mos on line per fer les videoconferències que calguin i enviant-los feina i més feina per no perdre allò après. Vosaltres, que ja sou grans i experts en tot allò que dieu, no sé si podreu disposar d’un respirador. Potser, llavors, haureu fet tard.
És l’hora dels mestres sí. És hora de que els mestres parlen clar, alt i fort per fer front a aquells que ens volen estirats a terra oprimint-mos els nostres colls.
*JOSEP OBIOL és mestre de primària.
Fes el teu comentari