Tot i el risc de sonar categòric en un tema tan delicat com aquest, crec rotundament que el Black Lives Matter no és la solució al racisme endèmic del qual agonitza la societat nord-americana. Afortunadament, en les protestes convocades per l’organització durant aquestes últimes setmanes es veuen tants negres com blancs, conscienciats finalment d’una injustícia que porta sent denunciada ja fa molt. No obstant això, hi ha un gran nombre de ciutadans americans de raça blanca que, sense ser necessàriament racistes, interpreten la retòrica del Black Lives Matter com a excessivament agressiva i el seu to massa bel·ligerant i reminiscent de temps passats, sobretot quan es parla de white privilege, i rebutgen acceptar qualsevol responsabilitat de fenòmens com l’esclavitud o la segregació racial, liquidats fa massa temps. Cal esmentar també aquells que ni tan sols el nom de l’organització troben encertat, argumentant que, si el moviment vol ser realment universal i canviar la configuració de les coses, hauria de ser inclusiu amb altres minories ètniques, tant o més castigades pel racisme, com és el cas dels llatins, i no centrar-se només en les black lives.
Personalment, la meva simpatia va cap als negres. Visc en un barri de minories a una ciutat nord-americana on abunden els negres i els llatins i veig pràcticament a diari com, per als que no són blancs, el somni americà és bastant difícil d’aconseguir, per no dir impossible; però, així i tot, no puc evitar entendre el sentiment d’angoixa dels blancs d’avui quan se’ls vol culpabilitzar del racisme endèmic d’una societat sencera. De la mateixa manera m’he sentit les vegades que, pel simple fet d’haver nascut en territori de l’estat espanyol, algun hispanoamericà ha volgut culpar-me de l’assassinat indiscriminat d’indígenes i l’espoli de riqueses sistemàtic de l’Imperi espanyol a les Amèriques. Crec que buscar culpables, sigui el conflicte el que sigui, no aportarà res ni de nou ni d’útil.
No caiguem en la plàcida temptació del maniqueisme. Qualsevol moviment social amb l’aspiració de canviar res hauria d’enfocar els seus esforços en buscar solucions innovadores, creatives i, sobretot, sanadores. L’objectiu no hauria de ser mai la vendetta, l’exaltació dels ànims o unes expectatives que no són realistes, sinó la reparació, la cura compartida com a societat que esdevé indestructible i el progrés desitjat com a nació. Estic dient amb això que l’home blanc no té la responsabilitat d’una història regada d’injustícia racial als Estats Units? No, no estic dient això. L’home blanc té, evidentment, tota la responsabilitat de molts dels mals de la societat actual nord-americana, però seria poc fructífer —i aniria en detriment al futur del país— fer ara de l’home blanc un scapegoat i obrir noves ferides.
Per tot això, les mesures que proposaria per acabar amb el racisme endèmic a la societat nord-americana són tres. En primer lloc, s’hauria de demanar perdó. No de manera individual sinó com a societat, com a nació, s’hauria de demanar perdó als negres, tal com es va fer amb els indígenes nadius el 2009. Un gest simbòlic, si volem, però que contribuiria a despertar consciència entre les persones que encara estan dormint quan es tracta de justícia racial. No obstant això, el perdó hauria de venir acompanyat de mesures específiques per treure els negres del pou on es troben des de fa dècades. En segon lloc, seria necessari legalitzar la marihuana per al seu ús recreatiu a nivell federal i treure de la presó a tothom que no hagi comès delictes de sang. Més del 70% dels reclusos a les presons nord-americanes són llatins o negres i la majoria de condemnes són per crims migratoris o faltes vinculades al tràfic de drogues. A l’espera de polítiques migratòries més flexibles que alleugeressin el pes sobre la comunitat hispana, una amnistia general a tothom qui està complint condemna per tràfic de marihuana suposaria oxigen per a moltes comunitats negres. En tercer lloc, s’hauria de crear, almenys en tot el teixit públic, des d’universitats fins a posicions de responsabilitat al capdavant de les administracions, llocs de treball que només poden ser ocupats per negres (en funció de les xifres demogràfiques de cada ciutat); una espècie de llei de paritat racial similar a la que va implantar el Gobierno de Zapatero ara fa uns anys a l’estat espanyol per a acabar amb la discriminació laboral de gènere.
Tot això, però, no canviarà d’un dia per a l’altre. De fet, no cal ser molt llest per adonar-se que Donald Trump, acostumat a complaure els supremacistes blancs que tant abunden en les seves bases socials, no mourà un dit per canviar res. Però i Joe Biden?
Fes el teu comentari