Tres crisis, i un funeral?

Diuen els analistes que el Regne d’Espanya travessa tres crisis de gran calat. La més evident és la crisi sanitària, que té un caràcter de pandèmia global però que a l’estat espanyol s’expressa amb una major virulència degut a causes que encara no es coneixen del tot. I, com sempre, qui no té un projecte per donar resposta concreta a un problema tira de retòrica i clama per la unitat d’Espanya. Unitat que, per no variar, significa recentralització. Veus fins i tot progressistes, algunes gens sospitoses de fer-li el joc al famós deep-state, clamen per un comandament únic de la pandèmia que eviti estratègies diferents a cada autonomia. Això sí, unitat a nivell estatal, clar. Demanar comandament únic i coordinació europea, no. Això no se li acudeix ni a progressistes ni a conservadors. El bé suprem a salvaguardar, com sempre, no és la salut. És Espanya.

I és que està clar que ni progressistes ni conservadors volen entendre en què consisteix un sistema autonòmic. Autonomia vol dir això. Cada govern gestiona les seves competències com millor li sembla. O com pot, atesa la mania persecutòria que alguns jutges han desenvolupat contra les competències autonòmiques, erigint-se en experts sanitaris i en prenedors de decisions polítiques per a les que ningú els ha votat. Potser haurem de començar a plantejar l’elecció via sufragi dels membres de la judicatura, com fan altres democràcies. Com a mínim que responguin de les seves decisions. Ara ja està vist que no responen davant de res, ni tan sols quan els tribunals internacionals els esmenen la plana. 

La segona gran crisi de la qual parlen els analistes és la crisi territorial. Ara ha quedat momentàniament eclipsada per l’anterior. Però tothom és conscient que, quan ens despertem, el dinosaure continuarà allà. Ben viu i cuejant. Fora bo que els partits independentistes aprofitessin aquest temps per recompondre l’estratègia conjunta. Tot i que, de moment, no sembla que aquesta sigui la línia de treball predominant.  

I la tercera gran crisi, que és la que s’espera que sigui la més dura, és l’econòmica. Moltes persones ja l’estan notant amb tota la cruesa, situació que encara anirà a més. Primer, els experts econòmics parlaven amb total seguretat d’una recuperació en ve baixa. Després, els mateixos experts, van començar a parlar de que potser seria una recuperació en forma d’u. I ara, aquests experts s’han quedat sense lletres a l’abecedari per explicar allò que no saben ni com ni quan s’acabarà.

Amb aquest trist panorama per endavant, els analistes tenen clar que hi ha un risc elevat de que el Regne d’Espanya pateixi canvis constitucionals. Una transformació de conseqüències poc previsibles, però la primera gran víctima de la qual serà la forma de monarquia parlamentària. I és en aquest punt on el PSOE se la juga més que mai. Un partit que va aparcar el seu republicanisme durant la transició i que ara li passa allò de què no recordes on vas aparcar i ja no saps on tens el cotxe. El republicanisme del PSOE s’ha acabat d’esvair amb els darrers moviments de descarada ceguesa voluntària davant de les males pràctiques de la família reial. No oblideu que es tracta d’un negoci familiar, per més que ens vulguin fer creure el contrari. Si el canvi constitucional es produeix, el PSOE ho tindrà complicat per continuar sent un dels pilars del nou sistema. Potser per això alguns consideren tan important atacar Unidas Podemos per evitar que hi hagi alternatives al règim del 78. Llàstima que Unidas Podemos no ho hagi fet millor, perquè si elles cauen, la possibilitat de canvi també caurà. Les misèries dels partits polítics esdevenen la debilitat dels grans projectes que un país necessita impulsar en moments crucials, quan ja no es poden empènyer els anys a base de passar els dies.