Ara que han inhabilitat el MHP Quim Torra, que tornarem a escoltar incansablement que cal recuperar el mandat de l’1-O, i a més ara que se celebren tres anys del referèndum i de les hòsties a la gent que va anar a votar, pensant que els polítics que els van demanar fer-ho no els deixarien tirats, ara seria bon moment per reviure algunes escenes de ‘La vida de Brian’ , dels Monty Python.
Imagineu l’escena dels gladiadors. Un noi que ven aperitius vol adherir-se al moviment independentista. Un grup d’independentistes que hi ha asseguts li demana què té. Ell diu que porta bocatacalamares, tortilla española, banderillas,… “No, no volem estes merdes espanyoles”. Però se li acaben quedant un parell de bocatacalamares. Ell aprofita i els pregunta si són del PDeCat i ells l’envien a la merda. Els del PDeCat són uns traïdors. Ells són de JxCat. La resta ja sabeu com va. Podríem canviar noms i preguntar per Esquerra en comptes de PDeCat, o preguntar per JxCat, etc. Podeu fer combinacions al vostre gust.
Ara imagineu l’escena en què estan reunits els del Frente Popular de Judea al seu cau per decidir accions. Posem que en la nostra pel·lícula siguin els dels partits independentistes reunits en un comitè d’aquests que fan per mostrar unitat. El debat a la pel·lícula va així. Els romans són l’imperi més potent del moment i cal deixar-se de paraules i posar-se a treballar, rebla un. Sí, ja podem estar reunits aquí tot el dia aprovant resolucions, rebla l’altre. No ens seria difícil fer un guió amb polítics independentistes debatent sobre la necessitat de complir el mandat de l’1-O, i entre ells fer un seguit d’intervencions per refermar-se en aquesta opinió, però sense proposar res que acabi permetent que això acabi sent realitat. Paraules, paraules, paraules, com diu la versió de la Núria Feliu.
O al final, l’escena de la crucifixió, quan arriba un esquadró de suïcidi i abans de morir un d’ells diu “així aprendran aquests romans”, una mesura molt útil per assolir els seus objectius. No vull comparar-ho amb els polítics presos, perquè no pensava en ells quan he triat aquesta escena, i perquè ja tenen prou amb el que estan passant. Però sí que podem pensar en el moment en què el President Torra va arriscar-se a ser inhabilitat, com si això ens hagués de dur a Ítaca, per exemple. Un suïcidi polític que no duu enlloc.
Aquesta setmana hem vist que el Govern deixarà la cadira del President Torra buida, símbol reivindicatiu per la seva inhabilitació, inhabilitació que han assumit, i després de la qual les declaracions als mitjans són descaradament en clau electoral. Portem més enllà de l’1-O vivint de simbolismes i de declaracions, de promeses que sabien que no complirien, i que després han justificat per la força de l’estat espanyol. Com s’ha vist, coses així es poden fer, perquè a diferència de la pandèmia, no saturen els hospitals i fan perillar la vida de la població. Però no deixa de ser una política a l’estil Monty Python. I jo, si em poguessin caricaturitzar amb una de les seves magnífiques obres d’art, em preocuparia, perquè alguna cosa no estaria fent bé.
Si us plau, si sabeu que no podeu, no feu perdre el temps a la gent.
Fes el teu comentari