Podria semblar que les maniobres antidemocràtiques que el president Trump està orquestrant des de la seva ampla derrota electoral són una improvisació moguda per la ira causada per la caiguda. Seria una lectura que encaixaria amb la imatge que tenim del personatge. Però en la meva opinió estem davant d’una estratègia molt ben travada des de fa temps.
Fins que va aparèixer la Covid les perspectives electorals del trumpisme no eren dolentes. Malgrat l’estil personal del president i els seus tics totalitaris, el cert és que diferents sectors de l’economia americana s’estaven beneficiant de les polítiques proteccionistes de la seva administració. Això afavoria un dels col·lectius que el van portar a la Presidència, els dels treballadors perjudicats per la globalització i als quals els demòcrates no van saber oferir una alternativa. Els tipus d’interès en valors mínims també ajudaven, és cert, però ja eren baixos durant els vuit anys del president Obama.
L’esclat de la pandèmia i, més encara, les terribles xifres de víctimes causades per la resposta (o no resposta) que li va donar la Casa Blanca, avantposant sense contemplacions l’economia a la salut, van fer trontollar el que podia haver estat un passeig triomfal. Els equips de campanya ho van detectar amb molta antelació. Ho demostra el fet que el president Trump demanés fa mesos als seus seguidors que no optessin pel vot per correu i que posés algú al davant del Servei Postal per dificultar el procediment. Els votants demòcrates tenen més tendència a votar per correu i, aquests vots es compten els darrers. Per tant, si els votants republicans anaven a les urnes presencialment, els primers recomptes donarien un resultat molt favorable a l’actual inquilí (qui sap si ben aviat okupa) de la Casa Blanca. D’aquí sorgia l’exigència “Stop the count!” demanant que no es contessin els vots per correu i llençant tota una sèrie d’arguments pelegrins sobre la seva validesa.
Les següents parts del pla també estaven ben definides, en una cadena de tàctiques successives per si fallaven les prèvies. Excitar els ànims dels votants (propis i contraris). Demanar recomptes en els estats amb marges de vot ajustats. Intentar anul·lar les eleccions als jutjats en base a un suposat frau. Buscar aturar la proclamació formal de resultats. Fomentar que els congressos estatals republicans escollissin els delegats que han de triar el nou president. I, per si de cas, anar substituint els alts càrrecs més desafectes per gent fidel al president que li puguin fer de guàrdia pretoriana arribat el moment d’atrinxerar-se a la Casa Blanca. En cas de fracassar, la darrera bala a la recambra consistiria en dimitir i passar el testimoni al vicepresident Pence amb l’encàrrec d’indultar-lo de tots aquells possibles crims públics i privats que hagués pogut cometre, evitant que se’l pugui jutjar quan perdi la immunitat. Tingui èxit o no, no és una línia d’acció improvisada. Els passos marcats s’han fet amb els preparatius necessaris i amb un calendari ben programat.
Amb uns resultats electorals més ajustats, aquesta estratègia podria haver funcionat. Hi havia prou ressorts fins arribar a un Tribunal Suprem ideològicament molt afí, com per donar aparença de veracitat i visos de legalitat a l’operació. Però la diferència de vots ha estat tan gran que fins i tot l’aparell republicà ha acabat retractant-se quan les coses s’han complicat una mica. I les fitxes de dòmino que l’equip del president havia anat plantant una al costat de l’altra han anat caient en la direcció contrària a l’esperada. Si més no, fins ara.
I el més destacable de tot és que Trump ha obtingut el nombre de vots populars més elevat, només darrera del president electe Joe Biden, de tota la història dels Estats Units. I ho ha fet després d’exercir quatre anys el càrrec. És a dir, que potser el seu error ha estat polaritzar tant l’electorat. Si el votant progressista no s’hagués sentit amenaçat s’hauria quedat a casa, considerant el poc entusiasme que generava el candidat demòcrata. El president Trump ha estat creat i destruït pel seu mal caràcter.
Ara caldrà esperar a veure si ell mateix o algun membre del seu clan familiar o polític tornarà d’aquí a quatre anys per recollir el gran rèdit electoral que ha obtingut malgrat la derrota. Perquè no està clar que els demòcrates hagin entès encara que van ser ells el que li van donar ales. I si no es desperten d’una vegada oferiran un altra oportunitat als totalitaris. Amb tot el que han après, serà difícil que desaprofitin la propera ocasió que se’ls presenti.
Fes el teu comentari