La mort de Maradona ha trasbalsat bona part del món. I no només el futbolístic. La figura de l’argentí era mundialment coneguda, despertant admiració i repulsa a parts iguals. Deixant de banda allò futbolístic (per mi ha estat el millor de la història, sense discussió), és evident que el personatge s’havia “menjat” ja fa molt de temps, al futbolista.
Amb tot, però, la intenció d’este article no és parlar sobre la dimensió futbolístico personal de Diego. Aprofitant l’avinentesa sobre la seva mort i tot allò que esta ha despertat, crec que és oportú comentar allò tant curiós que ens passa a la majoria de natros, que no és sinó el fet que habItualment solem perdonar les faltes i pecats dels mortals en funció de la seua capacitat artística i tot allò que han aportat al món en general.
Fa uns dies, una altra figura mundial, en este cas del Twitter, va publicar un tuit (convertit després en article en un altre diari) que va donar molt que parlar i, en el qual, vaig participar tot afegint uns comentaris que inmediatament em van encendre la llumeta per escriure estes línies. Parlo, com no, del famós “Rapitenc sense filtro”, conegut per la majoria de natros. Un habitual de les xarxes socials del territori que sol posar el dit a la llaga de forma totalment encertada. Al tuit, i a l’article, el “Rapitenc” es preguntava si era lícit separar la persona de tot allò que fa al seu entorn professional. “Maradona era un ser despreciable. Però cal separar persona i obra” (SIC).
I de seguida em va vindre al cap el record d’O.J. Simpson, una estrella del fútbol americà dels anys 80 i actor de cine (qui no recorda les pel·lícules Agárralo como puedas), que va ser absolt i després condemnat per un tribunal civil per la mort violenta de la seva exmuller i un cambrer amic d’ella.
No entrarem a comentar el periple d’O.J. pel món delictiu. El seu historial posterior és apocalíptic. Però no puc deixar de pensar en les línies roges que, com a societat, ens solem imposar de forma totalment inconscient.
El món ha obviat de forma sistemàtica comportaments despreciables, execrables, de multitud d’artistes en favor de la seva gran obra. Picasso, com resta provat, era un misogin demencial. Johnny Deep, famós actor dels nostres dies, és un conegut drogadicte, alcohòlic i maltractador (provat per sentència judicial). Julio Alberto, lateral del Barça a la dècada dels 80, va submergir-se en el món de la droga durant anys i panys. No cal parlar del mateix Maradona, la vida del qual era àmpliament coneguda. I així podríem estar hores i hores: George Best i l’alcohol; Paul Gascoigne i… bé, Paul Gascoigne i tot en general; Charlie Sheen i la seva famosa promiscuïtat que l’ha portat a contraure la SIDA; Jack Kerouac; Arthur Miller o una sèrie d’escriptors i literats que durant el franquisme van coquetejar i defensar de forma fefaent el règim totalitari que els donava de menjar.
Quin és el límit? Defensem, obviem, millor les faltes d’un drogadicte que les d’un violador? Podem perdonar un maltractador alcohòlic abans que un pederasta? Els maltractadors psicològics ho són menys que els físics?
Només em ve una resposta al cap: tal com vaig respondre al tuit original del company “Rapitenc sense filtro”, perdonem allò que som o hem sigut. Vivim en un món on la droga l’alcohol i la misogínia formen part, malauradament, de la nostra cultura i estan àmpliament acceptats. Tots, molts de natros, ens hem emborratxat quan teniem divuit o vint anys, potser alguns hem pogut coquetejar en drogues i, perquè no dir-ho, crescut, i avui dia encara es fa, tot pensant que les dones tenen un rol social molt menys important que els homes. En aquest sentit, una dada com a mestre que sóc: fixeu-vos en la quantitat de dones que s’agafen les baixes per cura d’un fill menor de 6/12 anys o les excedències temporals per maternitat i compareu-les en les que agafen, pel mateix motiu, els mestres de gènere masculí. Totalment simptomàtic.
En conclusió, i torno a remetre’m al famós tuit d’abans: allò més difícil que hi ha és mirar-nos el nostre propi reflex, al nostre propi espill. Costa molt de veure el propi reflex, perquè, normalment, et sorprèn i t’espanta al mateix temps. Potser perdonem les faltes i pecats dels altres perquè, en el fons, poden ser els nostres propis pecats. I una cosa és ben segura: ningú és capaç de condemnar-se a sí mateix.
Fes el teu comentari