El gas del Rastre i el rastre del gas

Si pugeu al Castell de La Suda des del barri del Rastre, veureu una estructura que son unes columnes metàl·liques amb una mena de politges. Què és això? Son les restes de l’antic dipòsit -anomenat gasòmetre– de la desapareguda fàbrica de gas ciutat que hi havia on ara es troba el Col·legi de la Mercè.  Era una mena de cilindre o campana invertida –ara ja no està- que aportava la pressió a la xarxa de distribució del gas per la ciutat, pujant i baixant per l’estructura que avui veiem. N’hi havia dos.  Aquest gas es fabricava in situ i és l’avi de l’actual gas natural que ara ve des de milers de quilòmetres.

L’any 1867 es va inaugurar solemnement, amb autoritats civil, eclesiàstiques i militars, la Fàbrica de “Gas de Tortosa”, ubicada sobre un antic cementiri, vora el barranc que llavors no estava cobert i que, de quan en quan, feia destrosses a la muralla. 

La il·luminació per gas era una novíssima tecnologia. El 1840 s’havia obert a Barcelona la primera fàbrica de l’Estat. Després vindrien les de València, el 1843, i Madrid, el 1847. El gas arribava de la mà dels tècnics estrangers i era rebut amb el sentiment de modernitat i progrés que l’època albirava. La segona ciutat catalana amb gas va ser Reus el 1854, després Tarragona el 1858, i Tortosa va ser la quarta el 1867. A l’inici del segle XX a Catalunya hi ha 32 fàbriques de gas, de les 81 existents a l’Estat.

Les ciutats, abans del gas, havien il·luminat els seus carrers principals amb torxes, o fanals de petroli o d’oli vegetal o de peix. La nit és la foscor, el misteri, la por, el refugi d’amors clandestins i de gent de malviure. Símbol de tot allò negatiu. Els diversos codis penals recullen aquesta percepció al tenir en compte la nocturnitat com agreujant dels delictes. Per tot això la tecnologia del gas era “futur”. Els carrers i places poden ser il·luminats, també les llars que s’ho poden permetre, però també els edificis públics, hospitals, biblioteques i els casals d’obrers que alfabetitzen adults i nens després de llargues jornades de treball. 

Hi havia diverses tècniques per l’obtenció del gas (Lebon, Humbert, Arbós, etc.). La més habitual era la destil·lació del carbó d’hulla. L’ús més general és la il·luminació, la pública i la privada, i la cuina. Era menys habitual utilitzar el gas per la calefacció o l’ús de motors a gas –que ja existien- per a petits tallers. En general, la il·luminació elèctrica no és una competència important al principi. A Tortosa, la central elèctrica –que era tèrmica- no arriba fins el 1891. 

A Tortosa el carbó arribava des del port de Barcelona pel ferrocarril, inaugurat el 1867, el mateix any que la fàbrica.

La guerra del 1936 afecta la producció. La fàbrica és col·lectivitzada i el 1938 les 25 fàbriques existents a Catalunya segueixen treballant, excepte la de Tortosa, que ja és front de guerra. 

A partir de 1947 se’n fa càrrec l’Ajuntament i a la dècada dels anys seixanta la gestiona directament amb una empresa pública pròpia. A la dècada dels vuitanta la fàbrica plega i es cedeixen els terrenys per fer una nova escola, el Col·legi de la Mercè, que obre aules el 1987, després d’anys de precarietat escolar. És desitjada i ben rebuda.

No queda res de la Fàbrica de Gas del Rastre, només l’estructura mínima del gasòmetre (que no sembla a la seva ubicació original), i algunes tapes metàl·liques de les claus de pas per les façanes, però… seguim el rastre del gas tortosí? 

Set anys després de la seva inauguració, la fàbrica és traspassada a Josep Mansana Dordans, empresari català del gas, administrador general de la barcelonina Sociedad Catalana de Alumbrado por Gas (“La Catalana de Gas”) que, a nivell particular, té les seves pròpies fàbriques de “Gas Mansana S.A.” a Sabadell, Manresa i Manlleu. També és col·leccionista d’art japonès i prohom del Liceu de Barcelona. El seu fill, Josep Mansana Terrés, continuarà al món gasista i del capital. També consta com a president en la fundació de la Sociedad Electroquímica de Flix –us sona aquesta empresa?- en la seva fundació el 1897, poc després de l’arribada del ferrocarril a Flix. El tren! Sempre el tren! 

Mansana fill també fou membre del Consell d’Administració de La Catalana de Gas (avui, Naturgy), conseller, director, gerent…   Sabeu qui era membre també? Manuel Porcar i Tió, tortosí il·lustre, exportador d’olis, fundador del Banco de Tortosa, regidor de Barcelona i alcalde d’aquella ciutat el 1891. I també promotor del pont privat de la Cinta, conegut com el Pont dels Muts. I propietari del Balneari que hi havia a Remolins.  M’ha fet gràcia trobar aquesta relació tortosina amb el món del gas i els negocis, perquè la sincronia de polítics i energia ja és clàssica. A que sí? Després de la seva mort, l’any 1935, Gas de Tortosa canvia la seva denominació a Gas Mansana en homenatge seu.

La fàbrica i tot aquell univers s’ha perdut. Tenim una magnífica escola que em diuen va tardar massa temps en arribar, misteris tortosins de l’educació pública, però per sort hi és. Perquè encara ens cal la llum, l’educació i el progrés. Per aquest ordre, sempre.