La Jesusa: una farinera i un crack

Han passat 15 anys des de l’incendi de la jesusenca fàbrica “La Jesusa”. És un 5 de febrer i la Pèrgola està plena de gent atònita. Diumenge, es fa fosc, i l’antiga farinera a l’altre costat del canal està cremant-se a tota marxa. Recordo ara l ‘olor de la fusta cremada, el nostre silenci i l’esgarrifós so de les flames devorant l’edifici. Quan s’enfonsa la teulada l’edifici cau ferit de mort. És una pèrdua sentimental, però també una tràgica pèrdua de patrimoni industrial i arquitectònic, perquè no és qualsevol fàbrica, no. Per dues raons: pel nou sistema d’obtenció de la farina que havia incorporat i també per la persona que la va projectar i que va dirigir la seva construcció.

El 16 de novembre de 1867 s’inaugura la fàbrica que aprofita la força de les aigües del nou canal de la Dreta, inaugurat el 1859 per la Real Compañia de Canalización del Ebro, empresa de navegació (compte!) que anys després afegeix al seu nom “y Riegos”. És el mateix any que ha arribat a Tortosa el tren i la fàbrica de gas. El seu propietari és Joan Cachot Castelló, membre de tota una nissaga tortosina que es mereix un capítol a banda.

Són anys d’evolució al món de la farina perquè els petits molins dispersos per aquí i per allà on hi ha aigua donen pas a la nova indústria de la farina que adopta l’anomenat sistema austrohongarès. Desenvolupat a Budapest a partir de 1842, utilitza cilindres metàl·lics llisos i estriats en compte de moles de pedra i necessita una edificació amb diverses plantes ja que el blat cau per gravetat pels pisos fins completar tot el procés. Tota una revolució tecnològica. 

La farinera inaugurada vora el barranc de la Vallcervera i del canal és magnífica, amb dos edificis: un d’habitatges i un altre d’industrial de quatre plantes  d’alçada. Utilitza la força de l’aigua distribuint-la a les màquines de tots els pisos per mig d’eixos i politges mogudes per un laberint de corretges de cuir de grans dimensions que giren i giren i giren des dels fonaments de la fàbrica, allà on es troba amagada la turbina hidràulica. La maquinària i les canalitzacions que baixen i pugen són de fusta de qualitat. La separació de les diverses plantes també es fa amb fusta. Els teixits de mànegues i sacs són de jute. La màxima higiene per aconseguir una farina fina, blanca i pura. Cada tipus de màquina té una funció: extreure el germen, treure les pedretes, separar, classificar o dosificar les llavors, humidificar, decantar, abrillantar, classificar pel seu pes les farines, etc.

La Jesusa passarà per diversos propietaris fins acabar la seva activitat farinera el 1969 amb la reestructuració i reconversió patit pel sector. Rebia el blat de la zona de l’Ebre i del Baix Aragó. Als anys cinquanta del segle passat tenia una vintena de treballadors a tres torns. Els mesos que el Canal estava sec (per les tasques de manteniment de l’hivern) un gran motor Dièsel feia girar tot l’embarrat d’eixos i politges (1). 

El projecte de la farinera i la direcció de l’obra va ser cosa d’un personatge que avui anomenaríem un “crack”: Hermenegildo Gorria Royán. Us sona? Hi ha algun carrer amb el seu nom. Va fer el projecte de la línia de ferrocarril de la Vall de Safan a Tortosa (l’actual Via Verda); bé, un dels diversos projectes d’una línia que va tardar seixanta anys en fer-se i que no va acabar-se mai completament. També va construir un moll de ferro per les Salines de la Trinitat de la Ràpita. 

Nascut a Osca el 1841, és el prototip de savi del segle dinou per allò de que va dominar molts sabers de la ciència i de la tècnica. Va morir el 1920 a Barcelona i les necrològiques de l’època el presenten com “Agrónomo, Ingeniero Industrial, Doctor en Ciencias Exactas, Licenciado en Ciencias Naturales, en Farmacia, Maestro de Obras, Perito Químico, Director de la Estación Vitícola y Enológica de Tarragona, Director de la Escuela Provincial de Agricultura de Barcelona, Catedrático de Topografía, con proyectos sobre ferrocarriles, pantanos, canales, muelles, fábricas de gas, de harinas, de papel, etc.“.  Gorria havia estat el director de l’obra de La Jesusa i ara no queda gairebé res d’aquella obra vora el canal, les parets de pedra de la planta baixa i restes de maquinària. I la nostra memòria.

El dia després de l’incendi vaig tornar a La Pèrgola de nou. Érem uns quants allà per acomiadar-nos de La Jesusa, una part de la història de Jesús s’havia perdut. Algú, mig en broma, va dir “que es mereixeria una cançó com van fer amb Lo Carrilet”. 

En 15 anys que han passat no ha arribat la cançó. Fa poc a Roquetes ha mort qui l’hagués pogut cantar: Juanito Aragonés. Ara només se m’acut per recordar La Jesusa aquella primerenca cançó dels Quicos que diu: ”Si en governa la farina! I ella blanca que blanca i fina que fina!”. 

Notes:

(1) Cal agrair a Cesáreo i Rosa Blanca Sauras i a Zoraida Vilanova la informació sobre aquesta darrera etapa de la fàbrica.