El teu cor batega amb força, et suen les mans, les papallones voletegen al teu estómac i tot gira al voltant d’una persona en concret. Tot ésser humà s’enamora alguna vegada a la vida. O diverses. Però per què ens enamorem, i més encara, per què sorgeix amb una persona i no amb una altra és un dels grans reptes que encara intenten desentranyar tant la psicologia com la neurociència. L’enamorament és un procés on intervenen mecanismes biològics, psicològics i culturals. Qualsevol que s’hagi enamorat sap que l’amor porta amb sí sentiments intensos, caòtics, de vegades fins i tot contradictoris. No és que ens hàgim tornat bojos, quan ens enamorem fem esclatar un cóctel molotov de molècules químiques que revolucionen i alteren les nostres emocions. Potser estàs pensant que reduir els nostres sentiments a un simple procés químic, és treure-li tota la màgia, però la química de l’amor és tan potent, que desencadena una gran explosió de reaccions elèctriques i impulsos nerviosos, capaços de fer-nos sentir les emocions més poderoses.
Tota aquesta tempesta de sentiments té l’origen en un enamorament químic. Quan ens enamorem el nostre cos comença a segregar compostos químics en quantitats industrials. Aquests ens poden fer sentir una pujada d’energia, excitació i felicitat o, per contra, la baixada més absoluta i dolorós. Com si fos una droga, la química de l’amor pot fer que fins i tot tinguem la granota d’algú. De fet, aquestes respostes són molt similars a les que produeixen la cocaïna, els opiacis i els trastorns obsessius compulsius.
En la primera fase de l’enamorament neix la guspira que encén tota la tempesta química. L’inici de l’enamorament comença per l’atracció. Però què és exactament el que ens atreu de l’altra persona? Cadascun de nosaltres tenim unes preferències diferents i moltes vegades som inconscients i no ens adonem de què ens estem enamorant. Ens solen agradar persones semblants a nosaltres, que tinguin un grau d’intel·ligència similar, un sentit de l’humor i valors semblants, etc. Però hi ha moltes persones així i òbviament no ens enamorem de totes elles. L’enamorament químic comença en un àmbit invisible i imperceptible per nosaltres. Alguns estudis diuen que ens sentim atrets per aquelles persones amb sistemes immunitari diferents d’el nostre i és la seva olor, de què no som conscients, el que ens guia. Sembla ser que el motiu té a veure amb el nostre instint primari reproductiu: la descendència d’una parella amb sistemes immunitaris molt diferents tindrà una càrrega genètica més variada i, per tant, serà més resistent a possibles malalties.
Encara que moltes vegades la societat en què vivim i fins i tot les nostres expectatives personals vagin per un altre camí, el nostre cervell ha evolucionat per facilitar el màxim possible la reproducció. I l’amor porta a ella o a ell. Per aquesta raó, quan ens enamorem alliberem substàncies químiques que ens fan sentir tan bé.
Dopamina, la droga de l’amor. Aquesta molècula és un neurotransmissor que ens fa sentir plaer i eufòria en estar amb la persona estimada. Té un potent sistema de recompensa i per això ens crea la “necessitat” d’estar amb aquesta persona. Curiosament, és el mateix neurotransmissor que s’activa amb els jocs d’atzar i amb les drogues. Tant en l’amor com en l’addicció, quan la dopamina desapareix apareix la tristesa i l’obsessió.
Norepinefrina, comença la muntanya russa. Aquesta molècula ens dona un xut d’adrenalina, una hormona molt simpàtica que fa que el cor ens bategui més de pressa, pugi la pressió arterial, ens suïn els palmells de les mans i ens ruboritzem. Per si no n’hi hagués prou, dona peu a tota aquesta muntanya russa d’emocions que sentim quan ens enamorem i que fa semblar que hàgim perdut la raó. Ens fa sentir tal sensació d’alegria, efusivitat i fins i tot nerviosisme desproporcionat que arriba a desactivar les sensacions de fam i de son. Gràcies a la norepinefrina deixem de pensar amb claredat i, sense adonar-nos, hem reduït el nostre món a una única persona: ens hem enamorat.
Feniletilamina, que intensa ets, m’alteres totalment. Ara que el procés químic de l’enamorament està més avançat, hi ha una substància que inunda el teu cos i et domina per complet: la feniletilamina. En termes gastronòmics, la feniletilamina és la sal sobre el filet, el parmesà al plat de pasta. Com el sabor umami, aquest neurotransmissor ho torna tot més intens. Es combina amb la resta de compostos de la química de l’amor i ens fa sentir increïblement feliços, optimistes i motivats. A hores d’ara ja no et sorprendrà saber que la feniletilamina és de la família de les amfetamines. Però, tranquil·litat, no cal estar enamorat ni cometre un delicte per tenir la teva dosi de feniletilamina: la xocolata és famosa pels seus alts nivells d’aquesta substància. Per això és tan típic afartar de xocolata després d’una ruptura.
Sens dubte, totes les molècules que hem esmentat dominen l’etapa més passional de l’enamorament. Per descomptat, durant aquesta primera fase també estan presents altres substàncies químiques, però adquiriran un major protagonisme quan el desig, els nervis o fins i tot l’obsessió per l’altra persona comencin a baixar: és el moment de refermar el vincle entre la parella. Després d’una etapa dominada per la revolució química dels neurotransmissors, la cosa es calma i el nostre cervell és capaç de tornar a agafar les regnes. Per això, després de l’eufòria inicial, a més de l’enamorament químic també entren en joc altres factors orientats al compromís i l’estabilitat.
Oxitocina: les abraçades també tenen química. Aquesta molècula ens ajuda a forjar llaços permanents amb la nostra parella i s’allibera amb el contacte físic, sobretot durant l’orgasme. Quan ens agafem de la mà, ens vam abraçar o ens vam besar el nostre cervell ens descarrega un xut d’oxitocina, fent que ens sentim més units a l’altra persona. No obstant això, cal destacar que la nostra imaginació i les expectatives que ens creem, siguin realistes o no, actuen com a forma de contacte i fan que alliberem més oxitocina, provocant els mateixos resultats. D’aquesta manera, ens podem sentir molt units a una persona a la qual ni tan sols veiem. A més, l’oxitocina també influeix en la gelosia. Quan estem davant d’una situació que considerem “una amenaça” descendeixen els nivells d’oxitocina i augmenten els de cortisol, que fa que sentim por, pànic i ansietat.
Serotonina: La molècula de la felicitat. Durant l’enamorament la serotonina ens fa sentir felicitat simplement per estar al costat de la nostra parella. Però, de nou igual que passa amb una droga, el cervell s’habitua a la serotonina i busca una dosi més gran. Per això algunes persones busquen constantment nous amants o li demanen a l’actual cada vegada més mostres d’amor. Si vols mantenir la serotonina alta t’agradarà saber que no cal que arribis a aquest punt. Les experiències i pensaments positius també augmenten els nivells de serotonina. Per contra, els pensaments desagradables, les males notícies, les preocupacions i els disgustos els fan baixar.
I què passa quan s’acaba l’amor? Com havíem comentat, aquests neurotransmissors ens provoquen reaccions químiques de felicitat i benestar i per això ens fan sentir tan bé. El problema ve si la relació s’acaba, o l’altra persona comença a allunyar-se o si les nostres expectatives no es compleixen. En aquest moment els nivells dels compostos químics de l’enamorament cauen en picat, deixant-nos en un estat de frustració, angoixa i tristesa molt profund. Si això passa, el nostre cervell necessitarà un temps per recuperar-se i tornar als seus nivells normals. A més, és fàcil que el contacte amb una exparella, inclús a través d’una simple foto, reactivi de nou l’alliberament dels neurotransmissors, tornant a la pauta anterior. És per això que la majoria de psicòlegs recomanen una teràpia de contacte zero per superar una ruptura.
També pot passar que segueixis volent a la teva parella, però que sentis que ja no és el mateix d’abans. Pot arribar un moment que el tsunami químic perdi força i això pot interpretar-se com una pèrdua d’amor. En realitat, el que passa és que els receptors neuronals s’han acostumat a l’enamorament químic i ja no sentim aquella explosió inicial. Però cal saber distingir entre enamorament i amor. Mentre que el primer no és ni més ni menys que una sèrie de reaccions químiques, en l’amor entren en joc més factors, com les creences i els valors, orientats a la construcció d’una relació estable i duradora.
Ens agradi o no, la química de l’amor domina gran part de les nostres accions. Però, encara que una persona faci que es desbordin tots aquests neuroquímics, seguim tenint cert control sobre això. És important ser conscients d’això i trencar amb la creença que davant l’enamorament res es pot fer. Moltes relacions tòxiques segueixen endavant perquè “estan enamorats” però sempre podem intervenir. Al cap i a la fi, som éssers racionals i podem utilitzar la raó per triar el que més ens convé. Conèixer els senyals neuroquímics, per molt confuses que siguin, ens pot ajudar a entendre i controlar en part les nostres emocions. Les molècules químiques que desencadena l’enamorament, són tan potents i explosives, que la majoria de vegades, la part racional del cervell queda totalment anul·lada per aquestes molècules, i acabem deixant-nos portar per la part irracional i química de l’enamorament
-«All you need is love, love, love, is all you need (Love is all you need’, The Beatles).
Fes el teu comentari